Nacho Carretero (La Corunya, 1981) ha escrit un llibre explicant el món del narcotràfic i el contraban a Galícia, Fariña, però el focus mediàtic de l’obra no ha recaigut en el seu contingut, sinó en el seu segrest. L’exalcalde d’O Grove Alfredo Bea apareix al llibre i va demanar que es prohibís la seva venda al·legant que ell mai no havia estat involucrat en el narcotràfic. I així va ser. Ara, però, després de quatre mesos, l’Audiència de Madrid ha aixecat el segrest i Fariña ja es pot comprar. En aquesta entrevista a El Món, Carretero reflexiona sobre Galícia i l’acceptació que tenia el narcotràfic al territori, i explica com va viure la censura i que el seu llibre esdevingués un símbol.
S’ha de ser gallec per escriure aquest llibre?
No, en absolut. Sí que és cert que ser gallec m’ha facilitat certes coses, com per exemple no haver partit de zero a l’hora d’arrencar la investigació, entendre abans alguns codis socials o explotar certs recursos i singularitats. Però no, només faltaria. Si fos així, als reporters que viatgen a l’Àfrica els haurien de dir que no poden escriure sobre el que passa allà. Jo a més penso que ha de ser a l’inrevés. Ens hem de desacomplexar una mica. De fet, jo ni tan sols són un reporter especialista en narcotràfic. Segurament n’hi hagi amb molta més entitat per escriure sobre el narcotràfic a Galícia que no jo pel fet de ser gallec.
Què és el que més li va sorprendre quan va fer la investigació pel llibre? Creus que coincideix amb allò que més li sorprèn al lector?
Aquesta coincidència no es produeix, perquè em dona la impressió que el que li crida més l’atenció al lector són coses que a Galícia ja se sabien. En canvi, a mi em va sorprendre veure que encara existeix molta reticència a parlar i a referir-se al tema. Encara hi ha temor i llavors hi ha moltes fonts que són anònimes. Això debilita una mica el relat periodístic, però no hi ha més remei. I també em sembla representatiu que el fenomen, lluny d’haver-se quedat enrere, segueix present a Galícia, i que encara implica cert temor i influència en els gallecs.
Abans el contraban estava molt acceptat entre la població gallega. Fer la investigació llavors hagués sigut més fàcil?
Hagués sigut més fàcil en quant a informació i visibilitat, però també tenia molt risc. Els meus companys periodistes que van treballar a finals dels 80 i principis dels 90 sobre el contraban i narcotràfic van ser amenaçats, es van jugar la vida per informar. I ara el paisatge ha canviat una mica. Segueix havent un risc, però ara els narcotraficants són molt més discrets i no volen el focus mediàtic a sobre. Això evita que prenguin aquest tipus de mesures.
Roberto Saviano està amenaçat per la màfia, però vostè no.
Són dues dimensions diferents. Ell tracta un fenomen criminal d’una dimensió molt violenta i perillosa. Si no m’equivoco, ell és un més dels 80 periodistes italians amenaçats de mort. Saviano és molt conegut, però a Itàlia estem parlant d’una dimensió mafiosa agressiva, violenta, i amb un poder immens. Que jo sàpiga, a Espanya no hi ha cap periodista amenaçat per una màfia local que li obliga a tenir escorta. I a més el factor violència mai va ser un factor destacat a Galícia, afortunadament. Sempre van preferir la discreció i evitar aquest tipus d’actituds i de guerres pel bé de negoci. En aquest sentit van demostrar intel·ligència perquè es mantingués la calma, i que aquesta activitat no afectés el dia a dia dels gallecs els va permetre continuar amb el negoci. Ells saben que una amenaça a un periodista o una autoritat se’ls giraria en contra, sobretot del negoci.
Això té a veure que el narcotràfic comencés amb el contraban, traficant amb coses de menys importància?
Sí, òbviament el narcotràfic no apareix a Galícia perquè sí. Hi ha un perquè que té a veure amb raons històriques i sociològiques d’una zona aïllada geogràficament i econòmicament. El contraban serveix per suplir unes carències que l’Estat estava propiciant. Per tant la gent els veia com a benefactors socials. Quan apareixen els grans contrabandistes de tabac, que ja era gent amb pràctiques mafioses, es segueixen veient com gent que genera riquesa, dona feina, proposa alternatives, i que té poder i és proper als polítics. Aquest imaginari va durar fins el narcotràfic. Per això el narcotràfic qualla a Galícia, té tolerància, connivència, perquè són moltes decades d’aquesta evolució.
Per algú que no hagi llegit el llibre, quines relacions bàsiques pot trobar entre el PP actual i el narcotràfic?
Realment les que es rescatin d’aquella època perquè actualment la política està lluny del narcotràfic. Ja no li produeix cap rèdit polític. Als anys 80 era una cosa que donava benefici perquè s’apropaven a gent molt estimada i respectada en zones de la costa gallega. I no només era un apropament, sinó que moltes vegades els mateixos alcaldes eren contrabandistes o amics íntims -com és el cas de Fraga amb un dels contrabandistes més grans d’Europa-. Pertanyia a un context concret i a una època que si es rescata ara la societat no ho tolera. Això li ha passat a Núñez Feijóo. Té aquelles fotos famoses, d’una època en què era habitual. I posades avui en dia…
Xoquen.
Com a mínim xoquen. I això que ell va aconseguir resoldre-ho, cosa que parla de la certa ‘narcotolerància’ que hi havia a Galícia i que encara persisteix. Però mira, ell ara anava a fer el salt a política nacional. No dic que no hagi acabat fent el salt per aquest fet, eh? Jo no estic al seu cap. Però estic convençut que aquest va ser un factor de pes al que s’hauria hagut d’enfrontar i no hauria sigut gens fàcil.
En relació al narcotràfic, què hauria suposat un PP -i fins i tot un govern espanyol- presidit per Feijóo?
Avui en dia res. Perquè Feijóo va tenir aquella relació en aquell moment, però avui no hi ha una connexió entre el narcotràfic i Feijóo o el PP. Hauria propiciat un problema d’imatge i d’ètica, però no perquè avui en dia hi hagi aquestes connexions. I de fet, el nom del PP s’acostuma a posar sobre la taula perquè és un partit molt hegemònic a la costa gallega i llavors el narcotràfic s’acostava al poder. No s’acostava al PP perquè fos el PP. El narcotràfic no té ideologia, més enllà dels diners. De fet també s’acostava al PSOE… hi ha un jutge que em diu en el llibre que tots els partits polítics de Galícia han sigut en algun moment finançats pel narcotràfic. Per tant, això era una qüestió de qui estava al poder. Al poder sempre estava el PP i per això sempre surt una i altra vegada.
Vostè no s’esperava abans una reacció per part del narcotràfic que un segrest del llibre per part de la justícia?
És evidentment que quan escrius un llibre sobre una activitat criminal en la qual has d’anomenar gent que està en aquesta activitat criminal se’t passen coses pel cap, però cap d’elles era el segrest judicial del llibre (riu). De fet, tampoc m’havia parat a pensar que es podria segrestar un llibre periodístic. Crec que la meva generació no ho concebia. No ens ho havíem plantejat. La justícia era l’últim lloc d’on m’esperava un càstig. I quan aquest home va demanar aquesta mesura, ni els editors ni jo li vam donar la mínima importància perquè ho veiem absolutament impossible. I quan va passar ens vam quedar una mica en xoc.
I només va haver de pagar 10.000€.
Sí, és molt poc. El dany econòmic per no haver-lo pogut vendre durant aquest temps està estimat en quasi mig milió d’euros. S’estava venent molt bé! Ja hi ha 40.000 exemplars venuts i deu edicions… I la sèrie de televisió ja estava feta. A més, hi havia fites que haurien augmentat la mitjana de vendes, com la sèrie, Sant Jordi, la Fira del Llibre de Madrid, etc. I el mal va ser sobretot per l’editorial. Jo sóc reporter i tinc la meva feina, l’editorial és humil, petita i se sustenta molt en Fariña. I 10.000 euros… Forma part del surrealisme global d’aquesta situació.
Creu que el fet d’haver-li segrestat el llibre és senyal que va fer bé la seva feina?
No, de veritat que no faig aquesta lectura. La lectura que faig l’enfoco més a una decisió judicial inexplicable, però vull pensar que aïllada i que té més a veure en el funcionament de la justícia que no pas per unes connexions o interessos. A més, aquest home no té un pes important en el llibre. El que passa és que va coincidir en el temps amb el cas de Valtonyc, entre d’altres. I la societat es pregunta què passa aquí. És en aquell moment quan Fariña s’escapa del meu control. Es converteix en un símbol, en un estendard contra la censura, i allò ja no ho puc controlar. La interpretació o el símbol que adquireixi el llibre ja no està sota el meu control. Jo vaig intentar no desviar el focus d’allò que a mi m’interessa, que és allò purament periodístic. El que jo poso aquí és cert. És veraç. Està el recurs de l’Audiència Provincial de Madrid que diu que és veraç. El Fiscal va dir que és veraç. I això és el que a mi m’interessa, el punt periodístic. La resta és un soroll que jo no puc controlar.
Creu que Catalunya s’ha fet seu el fenomen del segrest del llibre?
Jo crec que sí. De fet, el major interès que jo vaig rebre va ser des de Catalunya. A mi em van trucar constantment un munt d’institucions catalanes, d’associacions, de mitjans, etc. Fins i tot em van oferir formar part i ser cara i veu de les campanyes contra la censura. Jo no volia posicionar-me o significar-me, perquè volia mantenir el focus en allò que a mi m’interessava: que la justícia no digui que el que jo vaig escriure és mentida.
