Mocions de censura convertides en propaganda electoral

El Congrés debat aquest dimecres una moció de censura promoguda per VOX que no prosperarà però que posarà Cs i el PP contra les cordes

Serà la cinquena moció de censura presentada contra un govern espanyol d’ençà del 1978, i la quarta que fracassarà. VOX intentarà aquest dimecres un embat del seu líder, Santiago Abascal, contra Pedro Sánchez amb l’argument que el PSOE i Podem posen en risc el règim del 78. El partit d’ultradreta es quedarà sol a l’hemicicle i ni tan sols tindrà el suport de Ciutadans i del PP. Una moció de censura que neix morta, però que VOX aspira a convertir en una potent arma de propaganda electoral adreçada als votants de la dreta esparverats amb el govern que s’ha auto-batejat com el més progressista de la història. I en l’argumentari de VOX, la suposada deriva antipatriòtica de Pedro Sánchez contra la monarquia i la rendició davant de l’independentisme.

De fet, aquesta moció està dissenyada per posar contra les cordes la dreta i obligar-a a posicionar-se en una votació. O amb VOX i la defensa del règim i la monarquia –en paraules de VOX–, o amb l’esquerra disposada a enterrar la Transició i a trencar a Espanya. I si Cs ha deixat clar que es desmarca d’Abascal i votarà en contra del candidat ultra –el partit taronja té intenció de ser una peça clau en la negociació dels pressupostos de l’Estat–, el líder del PP, Pablo Casado, guarda en secret el sentit el vot dels populars. Tot apunta que els populars no es desgastaran per una moció que no prosperarà, però la ultradreta aprofitarà la intervenció de Casado per posar en contradicció el principal partit de l’oposició i acusar-lo d’estar al costat d’un govern que sucumbeix a l’independentisme. Els hipotètics indults i la també hipotètica reforma del delicte de sedició al Codi Penal, així com la llei de memòria democràtica, seran arguments que VOX posarà sobre la taula i amb els quals intentarà debilitar Cs i PP de cara a l’opinió pública més radicalitzada.

Pablo Casado

VOX busca posar contra les cordes el PP visualitzant el seu suport al PSOE tot i ser oposició

En aquest context, el Congrés dels Diputats es convertirà aquest dimecres en un plató de televisió que acollirà més un debat electoral que no pas una moció de censura. De fet, només Pedro Sánchez va sortir victoriós d’una moció de censura contra Mariano Rajoy l’1 de juny del 2018. I va ser in extremis, quan el PNB va anunciar, ja amb el debat en marxa, que donaria suport al PSOE.  

[r:1]

Abans, però, tres mocions de censura tombades. Tres mocions que van ser, com passarà amb VOX, una estratègia de propaganda electoral gratuïta i no un mecanisme de control parlamentari de caràcter constructiu –les mocions a l’Estat impliquen la presentació d’un candidat i un programa de govern alternatiu, i sobre el paper, no haurien de ser eines per generar un debat d’estricta conjuntura política – amb el qual es pugui alterar la composició d’un govern sorgit de les urnes. La primera d’elles va ser el 1980, i tot i que el PSOE va fracassar, va recollir els fruits del combat amb la UCD en les següents eleccions.

Felipe contra Suárez: la moció perduda que el PSOE va transformar en poder absolut

“L’esquerra considera que ha obtingut una victòria política. Però el meu gabinet és el més estable del segle”. Així resumia l’aleshores president del govern espanyol, Adolfo Súarez, l’escenari que es configurava després que hagués fracassat la moció de censura presentada pel PSOE contra la UCD, amb 166 escons el 28 i el 30 de maig d’ara fa 40 anys, el 1980, quan l’executiu tot just donava els primers passos. L’home que el volia desallotjar de La Moncloa era un joveníssim secretari general del PSOE, Felipe González. El debat va durar vint hores i va ser retransmès per televisió i ràdio com si es tractés d’un derbi futbolístic. Eren els primers anys de la Transició i l’eix esquerra-dreta dominava la política espanyola, i el candidat socialista va desgranar tot un programa electoral alternatiu, que parlava de “l’Estat de les autonomies amb el manteniment clar de la unitat d’Espanya”.

Adolfo Suárez (UCD) va superar una moció de censura l'any 1980

Adolfo Suárez (UCD) va superar una moció de censura l’any 1980

Finalment, Súarez va salvar la cadira gràcies als nacionalistes catalans i als bascos, tant el PNB com Herri Batasuna. I és que el PSOE només va obtenir 152 vots de socialistes, comunistes, andalusistes i tres diputats del grup mixt. Però hi va haver 21 abstencions de la Minoria Catalana, Coalició Democràtica i 6 diputats del grup mixt. Curiosament, els 7 diputats del PNB, els 2 de l’esquerra independentista i el diputat Ramon Trias Fargas es van absentar de l’hemicicle durant la votació.

Aquell 1980 els socialistes sabien que tenien la votació perduda. Però tal com va explicar aleshores, la intenció era fer una inversió de futur: perdre per sortir reforçats i presentar el PSOE com un partit de govern. González volia l’altaveu del Congrés per presentar als espanyols “un projecte global d’Estat”. Aleshores, Alfonso Guerra ho explicava així: “Aquesta moció de censura ja ha estat útil com a procediment de dinamització de la vida política, com a fórmula de creació d’una il·lusió col·lectiva que ha acabat amb el mite del desencant polític . El Govern ha eludit la responsabilitat d’enfrontar-se a una situació de corrupció i de desorganització administrativa en organismes estatals”. Aquella moció de censura del 1980 era, en realitat, una posada de llarg del candidat del PSOE per a les segúents eleccions. I va donar fruits: el 1982, Felipe González assolia la presidència del govern espanyol amb 202 escons. Una majoria absoluta incontestable que el consolidaria al poder durant catorze anys, fins al 1996.

El 1987, va ser Felipe González qui es va enfrontar a una moció de censura, en aquesta ocasió, impulsada per Alianza Popular (AP). El seu president, Antonio Hernández Mancha, en seria el candidat. Amb nul·les opcions des del principi perquè el PSOE governava amb majoria absoluta. Però AP es preparava per assaltar el poder denunciant que l’esquerra havia deteriorat els serveis públics, duia el país a la ruïna econòmica i tenia una política erràtica en exteriors.

Mariano Rajoy i Pedro Sánchez donant-se la mà després de la votació de la moció de censura

Mariano Rajoy i Pedro Sánchez donant-se la mà després de la votació de la moció de censura

La tercera moció d’ençà de la represa democràtica arribaria tres dècades després de la mà d’un partit nou, Podem. Va ser el juny del 2017. També sense possibilitats d’èxit, Pablo Iglesias va enfrontar-se a Mariano Rajoy. La nova esquerra espanyola només va obtenir el suport d’ERC, EH-Bildu i Compromís, i una abstenció del PSOE, el PNB, Convergència i Nueva Canarias. Un any després, el partit lila donava suport a Pedro Sánchez per desbancar el PP, condemnat per corrupció, i el 2019, segellaven el primer govern de coalició a l’Estat. Al capdavall, Podem també va rendibilitzar aquella moció de censura perduda a l’avançada.  

Nou comentari