Míriam Nogueras (Dosrius, 1980) és vicepresidenta del Partit Demòcrata des que va ser escollida al congrés del partit aquest juliol. Va arribar a la política sense carnet de partit el 2015 com a regidora a l’Ajuntament de Cardedeu, i el 26 de juny del 2016 va ser escollida diputada -independent- al Congrés dels Diputats per Democràcia i Llibertat. Provinent de la indústria del tèxtil, havia passat per la plataforma anti-peatges No vull pagar i pel Cercle Català de Negocis, una associació empresarial d’empresaris sobiranistes. “Jo mai no he tingut carnet convergent ni he conegut les persones que van liderar aquesta època”. “A Madrid em diuen que sóc del PD-CUP”, dues frases amb què es defineix Nogueras, que també serà candidata a l’alcaldia de Mataró el 2019.
En què ha canviat el Partit Demòcrata des que el juliol passat vostè i David Bonheví van rebre l’encàrrec de pilotar una nova etapa del partit?
El primer que volíem, i crec que ja ho hem aconseguit, és que el partit s’ha endreçat. El fet d’integrar dins de la direcció aquelles veus que fins ara no tenien altaveu ha fet que ara quedi clar amb qui estem alineats. Ara ja no hi ha dubte que el Partit Demòcrata aposta per la República, està aliat amb l’exili, amb el Govern i amb JxCAT. Ara la coordinació del Partit Demòcrata amb aquestes institucions és diària i de confiança plena, i potser això abans no quedava clar.
De fet, els darrers mesos de l’any 2017, es va transmetre una imatge d’una certa divisió d’estratègia entre Barcelona i els diputats al Congrés. Madrid també ha confluït en aquesta “coordinació diària i plena”?
És evident que la gent també ha de veure la foto del canvi en els diputats de Madrid. De fet, desapareixerà la figura del coordinador de Senat i Congrés, i crearem un responsable de polítiques, del qual penjaran els dos responsables de Congrés i Senat. El responsable de polítiques representarà una executiva i un consell delegat del Partit Demòcrata, integrat pel president, la vicepresidenta i els presos polítics. Serà el reflex de la coordinació amb el Govern i l’exili.
Vostè tindrà l’encàrrec de marcar l’estratègia política del partit?
Sí, però jo represento aquesta estratègia conjunta del partit, de Brussel·les i del Govern.
Els partits de l’oposició, i també els socis republicans, sovint parlen del PDeCAT referint-s’hi com a Convergència, i no falten al·lusions al 3%, a les retallades i al concepte de “dreta”. Com es gestiona aquesta herència a l’hora de construir un nou partit?
El Partit Demòcrata no és un partit de dretes. Des les coses que em quedaria del passat és amb el significat de la paraula ‘convergència’. Seguim sent un partit que integra moltes sensibilitats. Respecte al 3%, retallades, etc, quan algú es refereix a nosaltres així, és evident que vol intoxicar el missatge i fer creure a la gent que som el que no som. Mireu, jo ara sóc la vicepresidenta del partit i jo mai no he tingut carnet convergent ni he conegut les persones que van liderar aquesta època. No tinc res a veure amb tota aquella gent. Qui no vulgui veure que, malgrat que està costant, aquest partit no és aquell partit. És un partit nou que dóna més veu a la diversitat d’idees, i per això ja és un partit totalment diferent. L’antiga CiU i el nou PDeCAT són dues coses totalment diferents.
Com defineix ideològicament aquest nou partit?
Em costa molt entendre que partits en els quals hi ha gent amb qui jo hi tinc una relació que va molt més enllà del partidisme, que tenim una relació personal, segueixi utilitzant aquesta etiqueta de partit de dreta per no tirar endavant polítiques socials en les quals coincidim. Al meu entendre, el problema és que saben que nosaltres ens dirigim al nínxol de la gran majoria de la gent, som transversals. Que vulguin posar-nos l’etiqueta de dretes, que a nivell d’opinió pública no entra bé, és només perquè saben que si un instrument polític pot ser transversal és el que nosaltres representem.
A Catalunya s’ha considerat que el PDeCAT és el partit moderat, que sovint pretenia posar el fre a JxCAT. A Madrid també se’ls considera els moderats del procés?
Jo diria que no… A mi molts diputats em diuen que jo sóc del PDCUP… [Riu]. Les coses que hem anat fent a Madrid i les intervencions des d’aquest mes de juliol –data de celebració del Congrés del PDeCAT que va canviar la direcció del partit- demostren que precisament un fre no som, al contrari. A Madrid la imatge que escampen sobre mi és de radical i de mà dreta de Puigdemont. Doncs perfecte, si ser radical vol dir defensar sense por allò que tu creus, endavant. Però això no és ser radical, és tenir el compromís de complir el nostre programa electoral i el mandat que tenim sense por.
Les relacions entre el PDeCAT i la CUP han estat complexes, amb mostres de rebuig per part de tots dos partits. Vostè té la intenció de suavitzar les relacions?
La CUP, ERC, el Partit Demòcrata i JxCAT al Parlament som molt diferents, i segurament en moltes coses mai no ens posaríem d’acord, però malgrat tot, hem seguit junts des de fa temps i ens hem ajudat. Jo tinc molt bona relació amb gent de la CUP, i hem de ser tots capaços d’obrir-nos i sortir del sectarisme uns i altres, perquè el projecte que tenim en comú és prou bèstia com per tenir la responsabilitat d’entendre’ns. Jo no deixaré mai de parlar amb ningú ni deixaré d’intentar negociar amb algú perquè tingui un color o un altre, i espero que els altres no facin un pas enrere amb mi per prejudicis o falses etiquetes. Tots els actius que té tothom els hem d’aprofitar i aparcar les misèries personals i les disputes.
Un dels acords que hauran de trobar els independentistes al Parlament és sobre com reaccionar a la suspensió dels diputats a la presó i a l’exili per part del jutge Llarena. Es podria justificar davant dels votants no mantenir intactes les actes d’uns diputats escollits a les urnes?
Cal que no cedim, i si per no cedir hem de passar uns tràmits incòmodes i amb riscos, doncs els hem de passar, perquè tenim tota la legitimitat de les urnes. Hem d’esgotar totes les vies per aconseguir mantenir-los, i espero que tant ERC com JxCAT i la CUP ho intentin tot. I alhora reivindico que no ens qüestionem tant nosaltres i comencem a ser conscients del cinisme i la mala baba que tenim al davant per part d’Espanya. I és molt preocupant que el PSOE estigui fent seguidisme d’aquest relat infame que es ven a tot Espanya.
La Míriam Nogueras vicepresidenta del PDeCAT també hauria donat suport a la moció de censura contra Mariano Rajoy?
Que entres el PSOE sí que canviava una mica l’escenari, ens portava a unes altres regles del joc, i els interlocutors canviaven. Pensàvem que s’obrien possibilitats de poder aconseguir alguna cosa que amb el PP no hauríem aconseguit. Era la nostra responsabilitat donar suport al PSOE.
És optimista, respecte a aquestes expectatives de què parla?
Jo sóc molt pessimista respecte al PSOE. Aquests dies hem aconseguit, patint molt, l’aixecament de la suspensió de la llei catalana d’accés a la sanitat universal, i això amb el PP era impensable. Alhora, sentim molta impotència en veure que a nivell d’autodeterminació i que aquesta gent entengui que hi ha més de dos milions de persones que han votat independència, no aconseguim posar-ho sobre la taula.
En la seva conferència, el president Torra va dir que no acceptaria una sentència condemnatòria dels presos polítics i exiliats, i que si això succeïa, es posaria a disposició del Parlament. Això pot voler dir convocar eleccions o plantejar una resposta com a país. Quina resposta donaria vostè?
Em sembla bé que el president es posi a disposició del Parlament en aquest supòsit, però per a mi és més rellevant amb què ho va acompanyar, i és que per molt que decideixi el que decideixi, si no hi ha una organització social potent, tornarem a trobar-nos amb Govern exiliat i a la presó, i tornarem a la pantalla de la qual venim ara. Al meu entendre, apoderar la gent és més rellevant que allò que pugui fer el president de Catalunya pugui fer d’acord amb el Parlament.
El judici serà en els propers mesos, hi ha marge?
Sí, la gent ja s’està organitzant i s’està activant una altra vegada. Nosaltres –els polítics- sols no farem res, i això ho hem de tenir clar tots. O anem plegats, partits, govern i carrer, o no ens en sortirem.
