No només és veterà pels anys que té. En Miquel Pàmies és savi per la seva edat (98) però és veterà pel currículum de manifestacions independentistes que porta a sobre. A ell, però, li agrada definir-se com a republicà. La República és allò que a casa li van ensenyar a estimar. És una de les persones que es va manifestar l’Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi, però no era la primera vegada que sortia al carrer una Diada.
Pàmies rep El Món a casa seva, a Vilassar de Dalt, vestint un jersei amb un llaç groc, una americana amb el pin d’una estelada i recolzant-se en un bastó que té gravada una senyera i un altre llaç de color groc. Assegura que ha assistit a totes les manifestacions independentistes que ha pogut. En aquesta entrevista, però, reconeix que la de Madrid ha estat la primera concentració a la què ha fallat, i s’emociona quan parla d’allò que la Guerra Civil i la dictadura li van prendre i quan li venen al cap els actuals presos polítics catalans.
Des de quan és independentista?
La meva família havia estat sempre de tradició republicana. A casa només es parlava de república. I així és com jo em considero. Per això soc independentista.
Vostè s’ha manifestat a favor de la independència sempre que ha pogut. Quina és la primera concentració sobiranista que recorda haver participat?
Vaig ser una de les persones que va participar a la manifestació de Sant Boi de la Diada de l’any 1976. Però durant la dictadura ja havia sortit al carrer en diversos Onze de Setembre. Eren dies molt importants, i sempre acabava corrent amb la policia al darrere. Grups d’unes deu persones anàvem a deixar flors al monument de Rafael Casanova per després dirigir-nos al Fossar de les Moreres; fèiem quatre càntics i sortíem corrent perquè els policies ens perseguien.
Alguna vegada va rebre?
Mai! Jo tinc la sort que no em van arribar a donar mai. Recordo moltes porres passant-me a prop, però mai no em van arribar a fer mal. Ara bé, recordo perfectament aquells camions amb nou policies a banda i banda perseguint-nos.
Com ha vist que evolucionaven les manifestacions des de llavors?
Molt positivament. Tot i que sempre penso que encara hi ha molta gent amagada. Estic segur que encara hi ha moltes persones independentistes que no s’atreveixen a sortir al carrer i participar a les manifestacions perquè tenen por.
Però la gent tenia por a manifestar-se durant la dictadura.
La dictadura de llavors encara la tenim ara, eh? Durant quaranta anys hi va haver una dictadura, però és que ara segueix havent una altra. La gent no es pot expressar lliurement. Quan no són les banderes són els llaços.
Però bé que vostè va poder manifestar-se el passat 16 de març a Madrid, la capital de l’Estat espanyol.
A Madrid no hi vaig anar.
No? Ha assistit a totes les manifestacions independentistes que s’han fet excepte la de Madrid?
Correcte.
I com és?
Ens va fer cosa. Jo he d’anar a les manifestacions amb cadira de rodes. I el fet que de cop poguessin aparèixer un grup de banderes espanyoles i que es produís algun tipus d’allau… La meva filla no ho va veure clar i no hi vam acabar anant. Ara, jo hi hagués anat, eh? Tant de bo! A primera fila. Però sí que és cert que si la meva filla ha d’arrossegar la cadira…
Afortunadament no va passar cap desgràcia durant la manifestació.
No, però és que Madrid… Mira, jo no puc veure cap equip de futbol madrileny. Sigui quin sigui. A la meva filla li vaig dir que a casa podia portar qui volgués: un gallec o un murcià, per exemple. Tant me fa. Però un madrileny, no. Sempre ens han tret tot el que hem fet aquí a Catalunya! Ens ho han copiat i ens ho han robat.
Ara que vostè diu això de ‘copiar’, diuen que la història es repeteix. En quina pedra ensopega per segona vegada l’independentisme?
Jo estic en contra que els partits no vagin junts i que es presentin a les eleccions en llistes separades. Ajuntem-nos tots! I un cop haguem guanyat, que cada partit lluiti pel que consideri, però primer cal posar el peu ben posat. A més, jo recordo que la República no la vam perdre els republicans, sinó la FAI i la CNT. Que em perdonin, però ells van tenir un 90% de la culpa. Els republicans érem massa bons, més democràtics que ningú i hem volgut sempre la pau. Així doncs, penso que els partits independentistes han d’anar junts. Si no ho fan, tornaran a perdre.
Segueix tenint esperances, doncs, que el Procés encara estigui viu?
Sí! Encara hi ha camí si les coses es fan bé. I hem de tenir sempre en compte que nosaltres tenim un temperament diferent. Però a nosaltres ens passa que no som murris. El nostre error és no ser murris. Pensem sempre que els altres son iguals que nosaltres i no és així.
S’ha sentit decebut alguna vegada amb els líders independentistes?
No. Amb els d’aquí no. No es pot fer més del que ha fet aquesta gent. Penso amb els presos i em pregunto què han fet. Han matat algú? Han robat? No ho entenc… És vergonyós pensar que un Estat tanqui a la presó persones que no han fet res. Jo sí que he robat!
Què vol dir?
A França. A l’exili. No teníem menjar i passàvem gana. Jo he robat pa per sobreviure.
Quan va marxar?
Entre el final de la guerra i el començament de la dictadura. Jo només tenia 17 anys. El meu exili va ser molt curt, eh? Només vaig estar fora de Catalunya mig any. La meva generació va tenir un munt de morts; dos dels meus millors amics van morir. També tenien 17 anys quan van morir i érem amics des de petits. Més val que no hi pensi perquè em poso a plorar. El mateix em passa amb el judici al Procés. És que no el puc veure! Apago la tele perquè veient aquesta injustícia tan gran em poso molt nerviós.
Ha conegut algun d’aquests líders independentistes?
He xerrat amb alguns d’ells en alguna de les manifestacions que s’han celebrat.
Va poder votar l’1 d’octubre?
És clar que sí! Per sort no em vaig topar amb la policia perquè no van venir a Vilassar de Dalt. I el 9-N, per una qüestió de les llistes que encara no entenc, vaig haver d’anar fins el barri de Sants de Barcelona per poder votar.
I de totes les manifestacions a les que ha estat, quina li ha marcat més?
La de Brussel·les. Em va sorprendre que els carrers d’aquella ciutat estiguin tan poc adaptats per les persones amb cadira de rodes. Però la gent em va ajudar molt. Ara bé, pel que fa a la manifestació, mai no podré oblidar com en Puigdemont em va agafar de les mans.
Com?
Tal i com ho dic! No sé com s’ho va fer la meva filla, però des de lluny va veure Puigdemont i en un tres i no res va aconseguir plantar la cadira de rodes a primera fila. Em va agafar de les mans i em va dir que estava molt agraït. Jo li vaig desitjar sort i vaig dir-li que els exiliats s’havien de mantenir ferms. Allò va ser el millor. De totes les manifestacions a les que he estat, meu record més emocionant és aquest; quan el president em va agafar de les mans.
De córrer amb la policia per haver posat flors a en Casanova a travessar una marea de gent amb una cadira de rodes per saludar-se amb Puigdemont.
Després de tot el que he passat… Si veig la independència amb els meus ulls ja em podré morir. L’única cosa que em fa por és morir-me abans de poder veure la República.
