Masvidal i Comín: “Hem de respondre a la repressió de l’Estat amb mirada llarga”

Es troben en una cafeteria del barri de Gràcia de Barcelona. S’abracen amb tendresa. Una, la dona d’un pres polític, l’altra, la germana d’un exiliat. Comparteixen el patiment pels seus familiars i es donen escalf mutu per afrontar “una nova etapa vital” que s’obre arran de la sentència del Tribunal Suprem contra els líders de l’independentisme empresonats, que marca també una nova etapa de persecució dels exiliats. La Laura Masvidal, dona de l’exconseller Joaquim Forn, condemnat a deu anys i mig de presó, i la Betona Comín, germana de l’exconseller Antoni Comín, ara eurodiputat i exiliat a Bèlgica, volen deixar constància que “no hi ha cap mena de trencament ni de ressentiment entre els que són a l’exili i els que són a la presó, encara que alguns ho hagin intentat vendre així”, remarca Masvidal, que afegeix que “jo cada dia veig el dolor de tots i tinc clar que la repressió ha vingut per part de l’Estat i ho hem de desencallar entre tots amb la màxima solidaritat”. Al seu costat, agafant-li la mà, la Betona remarca que “des de les famílies mai no hem mesurat el dolor de la presó i l’exili. Entre ells es respecten molt i se senten un equip, i les famílies tirem endavant perquè entre nosaltres ens acompanyem i junts ens fem el dia a dia més fàcil”.

Unitat i mirada llarga

Ambdues coincideixen en la necessitat que l’independentisme recuperi l’esperit de l’1-O per afrontar els embats de l’Estat: “Hem de respondre a la repressió de l’Estat amb mirada llarga”, defensen. Amb la nova situació dels presos i exiliats encara per pair, i a l’espera de si la Generalitat finalment concedeix el tercer grau o manté el règim tancat, Masvidal demana als partits que representen institucionalment l’independentisme “un compromís ferm i molt de respecte per totes les lluites i sacrificis, i que s’expliqui bé un projecte amb el qual la gent es pugui sentir identificada i il·lusionada per un futur”. Una estratègia que al seu entendre requereix “no remarcar les diferències sinó tenir una mirada llarga que tots puguem compartir, perquè si l’objectiu és remarcar les diferències internes, aleshores l’enemic ho aprofitarà”.

Per la seva banda, la Betona ratifica les paraules de la seva companya, i afegeix que “demano als líders actuals honestedat amb la ciutadania. Hi ha un compromís amb el mandat de l’1-O i m’agradaria que es portés a terme. I si pel que sigui hi ha espais polítics que han decidit canviar el full de ruta, que s’expliquin, que no passa res, tothom té dret a decidir que canvia un objectiu”. La germana de l’exconseller de Salut desitja que “el projecte pel qual tanta gent està patint la repressió que sigui una realitat”.

I tot i que reconeguin que l’independentisme en ocasions ha comès l’error de no anar a la una, prefereixen rentar la roba a casa i centrar els esforços a denunciar la repressió de l’Estat. “La decepció més enorme és amb un Estat que en el fons és un país germà, però que ha demostrat una gran maldat. La frustració és tan enorme que empetiteix qualsevol altra decepció amb els meus”, diu Laura Masvidal. Comín hi coincideix, i remarca que “segur que s’hauria pogut fer millor des d’aquí, però hem de denunciar la falta de democràcia a Espanya, que és la raó per la qual no podem transitar per un camí democràtic com correspondria”.

La sentència trenca el darrer fil

Justament, la resposta repressiva de l’Estat a través dels tribunals, amb una sentència demolidora, ha suposat per a aquestes dues dones el trencament definitiu de qualsevol fil que pogués mantenir viu algun vincle amb Espanya. Masvidal és contundent en aquest sentit: “Malgrat el meu escepticisme, veia el judici com una oportunitat per a algú que ens volgués entendre. Però amb la sentència m’ha esclatat a la cara l’evidència. En el meu interior sento que això és una desafecció definitiva. Espanya ha volgut demostrar que trencava tots els ponts, i per part meva tinc clar que no se’n construiran més. Aquesta sensació no és ben bé la d’en Quim, que és dels que pensa que sempre es poden construir ponts. En el meu cas, la desafecció és completa i definitiva”.

Masvidal i el seu marit han rebut la sentència de forma diferent. Si l’exconseller d’Interior “té esperança perquè la gent ha pres el relleu, i la joventut lluita per la causa de construir un país en què se sentin còmodes”, la seva dona es troba en una situació “d’esgotament real”: “A mi la vida se m’ha capgirat del tot, i gestionar emocionalment aquest canvi m’està costant moltíssim. Malgrat tot, quan veig el Quim amb tanta força i il·lusió per la nova etapa, m’alleugereix una mica”, reconeix.

Exili i presó, igualment necessaris

El cap de setmana del 27 al 29 d’octubre del 2017, els consellers del govern Puigdemont han de prendre la decisió de marxar a l’exili o quedar-se a Catalunya i presentar-se davant de la justícia espanyola si són requerits. En el cas del conseller Comín, des de l’estiu contemplava l’exili si la resposta de l’Estat a l’1-O era la que finalment va ser. Exiliat a Bèlgica, tindrà difícil la tornada a Catalunya malgrat que ja té l’acta d’eurodiputat. Si bé els germans només estan separats per centenars de quilòmetres i no per reixes, la duresa de l’exili també ha impactat en la quotidianitat d’aquesta família. “La nostra relació a Barcelona era intensa i propera, perquè ens avenim molt i perquè vivíem al mateix replà! L’agost del 2017 ja vam parlar de les dues opcions, si exili o quedar-se a Catalunya, amb el risc d’acabar a la presó. La mare va ser molt radical, ja havia viscut la presó del meu pare, i va dir-li clarament que ‘la presó de cap manera, perquè els feixistes, que són els mateixos que fa quaranta anys van posar el pare a la presó, només volen humiliar-nos i abatre el contrincant. Toni, a l’exili tindràs veu, a la presó, no’, li va dir. El dia 28 d’octubre al matí ell ja va fer les maletes i va marxar acomiadant-se de tothom, sabent que podien passar molts anys fins que pogués tornar a casa. El dia a dia es fa difícil, encara que puguis viatjar i parlar per telèfon”, relata Betona Comín.

En el cas del conseller Forn, la seva dona explica que “mai no em va parlar de l’exili, de manera que crec que no s’hi va plantejar”. Vista la sentència, Masvidal no sabria dir si li hauria recomanat l’exili, però en tot cas remarca que la combinació de presó i exili permet mantenir viva la causa: “Si hem pogut tenir veu i fer denúncies ha estat per aquest engranatge d’evident repressió en presó i gent a fora poden-la denunciar. Tot té costos molt grans, tant l’exili com la presó, i jo també he pogut viure i veure què representa l’exili. És cert que tens veu i pots definir, tot i que de forma provisional, el teu dia a dia, però també tens una situació duríssima, i més si vius l’exili amb compromís polític”, relata la dona del conseller.  

 

Compromís activista, no de carnet

Si la Betona Comín ja vivia el dia a dia molt connectada amb la política, “a casa ens han fet viure la implicació política i la lluita per un món més just i democràtic, i jo vaig començar l’ant 1993 amb en Pasqual Maragall preparant la plataforma Ciutadans pel Canvi”, relata, en el cas de la Laura Masvidal la irrupció en aquest món ha estat abrupta arran del procés i les seves conseqüències: “Sempre m’he resistit al compromís polític, i tot i la insistència del meu marit, vaig trigar anys a fer-me militant de l’antiga Convergència. Ara mateix no em sento tan implicada políticament, sinó amb un compromís d’activisme, de denúncia de la repressió i la reivindicació del meu home com a pres polític. La política en majúscules com a eina per construir una societat sí que m’agrada, la política en petit, que fa massa anys que veig, m’incomoda i no sóc capaç d’implicar-m’hi perquè em genera contradiccions”, reconeix.

Finalment, preguntem a la Laura Masvidal què voldrà fer en Quim Forn quan tingui el seu primer permís penitenciari. “Amb mi no ha gosat parlar-lo, però ho ha traslladat a algun familiar, que té una mica de prudència i pànic escènic a aquesta sortida que li fa tanta il·lusió. Crec que ell voldria fugir dels focus mediàtics i anar a la muntanya o al mar amb la família. Jo no sé què faré, perquè no deixo de pensar que aquesta sortida serà amb una condemna tremenda i que sortirà amb unes condicions de no llibertat. Això m’impedirà viure-ho amb felicitat. Serà un pas més que a ell l’ajudarà a definir el seu futur, però no ens ha de fer perdre l’objectiu de lluitar per una amnistia”.