Martí Olivella, objector de consciència (1975) i director de Nova Innovació Social i Delibera, és un dels autors del llibre Construir un estat segur i en pau, elaborat pel Seminari Estat de Pau i publicat per l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). El llibre planteja com hauria de ser el model de seguretat i de defensa català en una Catalunya independent.
Amb quina intenció han elaborat aquest document?
Primer de tot volíem compartir un procés de reflexió que hem fet alguns dels veterans de moviments d’objecció per la pau els últims 30-40 anys i plantejar que, allò que intuíem quan ens plantejàvem l’objecció, ara té l’oportunitat històrica de concretar-se a la Catalunya d’avui. No estem fent una teoria general sobre com han de ser els exèrcits en el món, sinó analitzar quins són els riscos, perills i amenaces que justificarien un exèrcit o no a l’Europa Occidental, on és Catalunya, en el cas que hi hagi un nou estat.
I està justificat?
Estem en un món on les minories que controlen el poder econòmic i polític utilitzen la guerra com a mitjà habitual per mantenir i estendre els seus privilegis i per fer negoci. En aquest context no podem ser ingenus i dir que no cal res i que estem en un món en pau, que és del que se’ns acusa des d’alguns sectors. Nosaltres reconeixem que vivim en un món en el qual hi ha guerres, i en el qual hi ha interessos perquè hi hagi guerres i perquè es fomentin. La pregunta és: què ha de fer un estat que pot prendre decisions sobre quina és la seva contribució a la seguretat interior i a la pau mundial, per no posar més llenya al foc? Un nou estat com Catalunya pot fer una objecció col·lectiva a l’obligatorietat de tenir exèrcit per ser estat. Podem ser estat i contribuir a la seguretat interior i a la pau internacional sense la necessitat de tenir un exèrcit convencional.
El punt de partida, per tant, és que en una hipotètica Catalunya independent no caldria tenir un exèrcit. Doni’m motius.
Primer, perquè considerem que cap dels riscos, perills i amenaces que té Catalunya hi pot fer front un exèrcit. Hi ha un risc real d’invasió territorial, per part d’un país veí que pugui desplaçar tropes i tancs i mantenir una ocupació durant un temps llarg a Catalunya? No. Per tant, ens hem de treure del cap la idea que un estat, el primer que ha de fer, és defensar les seves fronteres i la seva integritat territorial. Sí que tenim amenaces, en canvi, d’invasió econòmica, cultural, riscos ambientals, de sobirania alimentària, de sobirania energètica, de sobirania financera. Això sí! Però d’alguna d’aquestes amenaces ens pot prevenir un exèrcit convencional? És evident que no.
I del terrorisme?
D’acord, parlem de terrorisme. Estats Units crec que té l’exèrcit més important del món, el Regne Unit li deu anar bastant al darrere, i França també. I els tres han patit atacs terroristes, d’unes dimensions colossals. És a dir, fins i tot els exèrcits de les primeres potències del món no tenen cap capacitat de prevenir ni de protegir els seus ciutadans d’un atac terrorista. Es parla molt de l’efecte dissuasiu dels exèrcits. La dissuasió vol dir que si tens un exèrcit prou potent, ningú s’atrevirà a atacar-te. Fa riure pensar que Catalunya pot tenir un exèrcit tan potent que pugui tenir una funció dissuasiva. Nosaltres quina és la funció dissuasiva que plantegem? Un poble cohesionat, amb poques desigualtats greus internes. Un poble només estarà disposat a donar la vida si allò que defensa té valor per a ell.
El que vostès en diuen seguretat humana.
La seguretat humana és un concepte de Nacions Unides de fa dues o tres dècades, que bàsicament planteja això, que dins de l’estat del benestar s’enforteixi la cohesió social i aspectes com l’educació, la sanitat, els serveis socials, la protecció civil… Trump vol que gastem el 2% del PIB estant a l’OTAN. Espanya actualment destina el 0,9% del seu PIB. Doncs molt bé, dediquem aquest 2% a seguretat. Estem d’acord. Però comencem per assegurar-nos que aquí no hi ha pobresa, que no hi ha misèria, que som un exemple de cooperació internacional, de protecció civil interna i externa. Per què no posem els diners suficients per reorganitzar les ciutats, la producció, el transport, l’alimentació, adequadament? Aquests són els perills i amenaces que de debò tenim ara i que no estem contemplant. Dediquem el 2% del PIB a fer de Catalunya el país més segur del món en tots aquests aspectes. El tema està en si volem ser a la cua dels estats que tenen exèrcit o volem ser dels primers en ajuda humanitària, diplomàcia, prevenció i resolució de conflictes, ser amic de tothom i no enemic de la majoria dels països. Catalunya serà feble sempre que entri en dinàmiques de defensa de privilegis occidentals.
Molt sovint es justifica que si Catalunya vol ser reconeguda internacionalment, ha de tenir un exèrcit. Què n’opina?
Tornem al mateix. 20.000 soldats catalans, quan a Europa n’hi ha 1.200.000, aportaran alguna cosa a la seguretat comuna i a la pau mundial? Et poso l’exemple dels Països Bàltics, que jo penso que és una inspiració per a Catalunya en el seu procés d’independència, per la via pacífica i no violenta. Ells van aconseguir la independència i van aconseguir rebutjar un intent de reocupació per part de la Unió Soviètica gràcies a la mobilització ciutadana. Tots tres van posar en marxa, en els primers anys, sistemes de defensa civil inspirats en el llibre de defensa per mitjans civils de Gene Sharp. El ministre d’un d’aquests països deia: ‘Un país petit com el nostre no té cap possibilitat per la via armada de defensar-se. El que hem de fer és aconseguir la victòria des del punt de vista moral, econòmic i polític’. D’això es tracta.
Li proposo una situació hipotètica: Catalunya s’independitza per la via unilateral, i Espanya ho intenta impedir per mitjà de la força. Què ha de fer Catalunya per defendre’s?
Hipòtesi número 1, amb un exèrcit. Però, on està aquest exèrcit? En sis mesos podem muntar un exèrcit? En 2 o en 4 anys? Si Catalunya aconsegueix la independència per la via pacífica, només pot mantenir-la per la via pacífica. És a dir, amb la força de la gent. Però no només anant a votar, o sortint a fer manifestacions, si no defensant una per una les seves institucions, els seus polítics, els seus funcionaris, el seu territori. Una manera de fer-ho és no cooperant. És a dir, de què serveix una suposada invasió d’un veí si la gent no compra els productes del veí, fa boicot generalitzat, fa inviable la recaptació d’impostos, bloqueja vies de comunicació? De què serveix un país que no treballa per tu? Et poso l’exemple de Praga, durant la invasió soviètica de Txecoslovàquia. Què va fer la gent? Canviava els noms dels carrers. Arribaven les tropes russes i no sabien on estaven. A les vies de tren fotien tots els trens en vies mortes. Sense fer un tret els van fer la vida impossible durant molt de temps. Al final el govern va claudicar.
Creu que la gent es mobilitzaria d’aquesta manera?
Requereix un grau de cohesió interna molt important. I això vol dir també riscos, vol dir acceptar patiment. No ens pensem que les batalles no violentes no comporten patiment o fins i tot víctimes. La gran diferència és que tu no dónes arguments a l’altre de què ets un terrorista perquè has matat un soldat o un policia de l’altra banda. Perquè a partir d’aquest moment, que és el que estan esperant, se’t gira tot. El que ha estat exemplar fins ara, mantenint una impecable posició no violenta en el procés, ha de continuar sent-ho el dia que es guanyi la independència, per més provocacions que hi hagi. Els Mossos, fins al dia que hi hagi la independència, ja ho ha dit el conseller, obeiran els jutges espanyols. Torna a ser el mateix. Qui està aconseguint la independència no són els nostres Mossos, no és la nostra força armada. Serà la gent al carrer. Votant. Doncs aquesta és la mateixa gent que ens hem d’organitzar.
En un conflicte internacional armat, quina ha de ser la posició de Catalunya?
Catalunya hauria de ser neutral des del punt de vista d’armament. No hauria de ser neutral des del punt de vista de posicionament a favor dels drets humans. Per tant, si els països europeus de l’OTAN estan infringint els drets humans, com han fet moltes vegades, en conflictes internacionals, Catalunya ho ha de denunciar, des de la seva posició petita, però ho ha de denunciar, i s’ha de posicionar.
Quines estructures ha de tenir, aleshores, el sistema de defensa i seguretat català?
El primer que ha de fer és unificar la policia. Ara tenim Mossos i no sé quantes policies municipals. S’ha de tenir una policia organitzada, ben dotada, ben preparada, per la proximitat, per la prevenció del crim, del delicte, per l’ajuda a la gent, i per adaptar-se a les noves necessitats. L’Ajuntament de Barcelona acaba d’anunciar aquesta setmana que crea un cos de 60 mediadors socials que aniran a afrontar els conflictes dels veïns, de les terrasses, del soroll… Això per què es crea? Perquè la policia no ho sap fer. Això vol dir que tenim un munt de potencials conflictes que abans es resolien o passant o a base de garrotades, on es pot introduir intel·ligència. Per tant, el primer que cal és un sistema intel·ligent de seguretat interior, fonamentat amb una policia ben dotada d’entrada, molt democràtica, molt transparent. Una policia que no estigui aïllada de la ciutadania.
Què més?
Una bona justícia. El que deia el Santi Vidal: no pot ser que tinguem la meitat de jutges que en altres llocs d’Europa. Una justícia ràpida, propera, que resolgui els conflictes de proximitat, que faci que no només els rics puguin guanyar plets. Una tercera estructura és un sistema integrat de protecció civil, que inclogui bombers, protecció civil, emergències, etc. Aquestes tres potes són les que donen cos institucional a la seguretat humana, i són les que poden actuar en el camp interior. I un cop actuïn en el camp interior molt bé poden ser exemple per a altres països de fora, poden fer formació fora, i poden fer intervenció fora. Però no intervenció com a exèrcit, sinó intervenció com a bons jutges, com a bons policies, com a bona protecció civil.
Hi ha altres exemples de països que no tinguin exèrcit?
Hi ha Costa Rica, per exemple, però és un país molt diferent. De totes maneres, de cada lloc pots aprendre alguna cosa. A Costa Rica va sorgir quan Estats Units, després de la Segona Guerra Mundial, va establir l’OTAN, i va fer també un tractat de tota Amèrica. I Costa Rica, amb un president d’origen català, el Figueres, va dir: ‘Tinc problemes amb els països del voltant, la millor manera de defensar-me és no tenint exèrcit’. Li ha funcionat. Que després ha creat una guàrdia nacional, que ha anat intervenint en conflictes, d’acord. Però és dels països que ha tingut més diners per dedicar-los a cohesió interna. I dels països de la zona és el que està millor situat. Responc a la teva pregunta: N’hi ha, però cap és de les dimensions i rellevància que podria tenir Catalunya. Els països semblants en població i en territori, la majoria tenen exèrcit. Àustria, Dinamarca, són països que vénen d’un context en el qual això ha funcionat així, però en canvi per exemple Àustria s’ha mantingut en una espècie de neutralitat, ja no diguem Suïssa, que té exèrcit però que no té guerres des de fa molts segles. Per què? Perquè ha sabut utilitzar la seva singularitat no sent amenaça per ningú i sent un espai de trobada pels altres. Catalunya podria ser una Suïssa en moltes coses. Aprofitem-ho.
Una mena de model?
Jo crec que sí. Igual que Einstein va dir que els objectors són els pioners d’un món sense guerra, els estats sense exèrcit com Catalunya seran els pioners d’un món sense guerra. Totes les coses comencen algun dia. Fins ara no ha estat així. Però fins ara hi ha hagut molts estats que han aconseguit la independència per la via pacífica? No.
Aquí és on volia arribar. El món sembla que va per una altra banda. Al món hi ha exèrcits.
Quan Trump diu que tots els països de l’OTAN han de destinar un 2% del PIB a defensa que està dient? Estem en un galliner cuidat per guineus. Els 5 països membres permanents del Consell de Seguretat (Estats Units, Rússia, França, Anglaterra i Xina) són els 5 principals països que fabriquen i venen armes del món. I són els països que estan darrere de la majoria dels conflictes, de forma directa o indirecta. Ahir llegia un article que explicava com han hagut de privatitzar l’empresa que fabrica kalàixnikovs perquè augmentarà la producció un 30%. En moviments d’alliberament de tot el món venen kalàixnikovs. I és un negoci per Rússia. Això ho hem de fomentar? És el lobby del rifle, i els seus derivats, els que han de dirigir les polítiques de seguretat del món?
Intueixen quin model de seguretat i defensa es planteja el govern català en cas d’independència? Dijous presentaven aquest document al costat del conseller Romeva.
El que és obvi és que tenim un Institut Català Internacional per la Pau amb una trajectòria que altres països no tenen. Que tenim una llei de foment de la pau, feta pel Parlament. Que tenim una cultura de pau bastant consolidada, a diferència d’altres països que tenen una cultura de guerra i una cultura militarista. El conseller Romeva és un conseller sorgit d’aquests mateixos moviments. És un exemple que en un tema tan sensible com aquest hi ha complicitat entre ciutadania, institucions independents com l’ICIP i institucions polítiques com el Parlament o el Govern. Cap a on pot anar això? Tenim la mentalitat, tenim la vocació, tenim la motivació, tenim l’oportunitat i tindrem els recursos perquè la política pública de Catalunya, interna i externa, sigui exemplar. Fem-ho.
