La pandèmia ha condicionat la vida quotidiana dels ciutadans, i també l’activitat política. Amb tot, la repressió judicial de l’Estat espanyol, i també la pugna permanent per l’hegemonia de l’independentisme, obliguen a la represa amb una cursa electoral que és a punt de començar oficialment. Conversem amb la periodista Magda Gregori, autora de Pere Aragonès, l’independentisme pragmàtic (Pòrtic), un dels moltíssims llibres que la Covid-19 va posar en quarantena en plena promoció.
Vostè tria Pere Aragonès per fer un llibre, escull el protagonista quan encara no ha estat triat candidat d’ERC a la presidència de la Generalitat, i quan certament hi havia altres figures emergents al partit. Quins elements observa que facin d’Aragonès un perfil polític per retratar periodísti cament?
De fet, jo li proposo fer el llibre l’octubre del 2018, és a dir, pocs mesos després que Junqueras entrés a presó i que Marta Rovira marxés a l’exili. Aleshores m’adono que Pere Aragonès, que és conseller d’Economia i vicepresident, ja està assumint un rol a ERC que no havia tingut fins aleshores. I al final s’acaba demostrant perquè la nit abans que la Marta Rovira marxi a l’exili passa a ser adjunt a la presidència d’ERC, i és ell qui nomena Marta Vilalta com a portaveu. Hi ha molts elements per pensar que si l’escenari de presó i exili es manté en el temps, serà ell qui haurà d’assumir les regnes del partit. M’adono que una persona que fa tants anys que està en política, i que ha jugat diferents rols, en realitat no és molt coneguda ni se sap què pensa i què fa en la seva vida.
Què li va respondre Pere Aragonès?
Em va dir, “per què s’ha de fer un llibre sobre mi?”, i li costa uns mesos decidir-se. Ens posem a treballar el gener del 2019, i de fet, jo no l’havia entrevistat mai fins que comencem a fer trobades. Al principi em respon de forma molt mesurada i sòbria, fins que ens coneixem una mica més.
Vostè bateja l’independentisme de Pere Aragonès com a pragmàtic. Com s’exerceix aquest pragmatisme amb un Estat que no vol ni parlar del dret a decidir i que respon amb repressió política, policial i judicial a l’independentisme pacífic?
Pere Aragonès defineix l’independentisme pragmàtic com l’independentisme capaç de portar-te a la independència. Considera que s’ha pogut avançar més del que pensàvem en el camí de la independència, i on l’octubre del 2017 es cava una trinxera i es fan uns aprenentatges. No han de ser retrets, sinó aprenentatges per saber on som, i per tant, en aquest camí cap a la independència ara hi ha més coneixement d’algunes coses, i cada pas que es faci endavant ha de ser ferm perquè no s’hagin de recular tres passes. És pragmàtic en política, però també en molts altres àmbits de la vida.
Comandar un partit i alhora ser una figura clau del Govern li dóna a Pere Aragonès una doble càrrega. Però és també un avantatge, al seu entendre?
Ara em trec el barret de periodista i em poso el de politòloga: Els partits catalans mai no han tingut una direcció bicèfala de partit-Govern, sinó que normalment han tingut un doble rol. Al final, Oriol Junqueras també tenia aquest doble paper, i Pere Aragonès substitueix un lideratge que ara no hi és. També és cert que ERC es reparteix els rols, perquè si bé Aragonès assumeix la direcció, hi ha una complicitat amb Oriol Junqueras i Marta Rovira i amb Marta Vilalta. Les decisions són col·legiades, com ho demostra el fet que les trobades amb Junqueras a la presó són constants. I de fet, és en una visita a Estremera amb la Marta Rovira que l’Oriol li diu al Pere que si li passa alguna cosa a la Marta, ell ha de prendre el timó. En Pere Aragonès assumeix responsabilitats fins i tot abans del que ell mateix s’havia imaginat, perquè qualsevol polític té ambició, i potser volia assumir nous càrrecs polítics més endavant, però les circumstàncies polítiques i de repressió han fet que ho hagi de fer amb només 36 anys.
Roger Torrent també era un possible relleu d’Oriol Junqueras. Per què creu vostè que Pere Aragonès es acabar imposant en la pugna?
De fet, al final no hi va haver una pugna.
No una pugna oberta i acarnissada, però sí una pugna per liderar el partit.
Bé, però és extraordinari que s’hagi produït un relleu de forma tan tranquil·la. Pere Aragonès va viure el congrés d’ERC el 2008, en què el partit es va esbudellar amb quatre corrents interns. Ell formava part del corrent guanyador –aleshores amb Joan Puigcercós-, i per tant, realment per a ell també és una anomalia un relleu tranquil. Entra a les JERC amb setze anys i ha viscut molts moments tensos, i és conscient que allò que en un altre moment hauria pogut provocar tensions i batalles internes, ara no, perquè el context és diferent. Junqueras i Rovira fan una catarsi al partit i l’asserenen, sumat al fet que la presó i l’exili també aplanen el camí. En tot cas, Pere Aragonès valora el paper de Roger Torrent i considera que haurà de tenir un paper destacat, però és veritat que en Pere té la confiança de Junqueras, i al final, si Junqueras es decanta per ell i no per Roger Torrent és per aquesta confiança, perquè han treballat junts i coincideixen en maneres de veure el país i la política. De fet, Pere Aragonès complementa el lideratge d’Oriol Junqueras a ERC.
Parlàveu abans de la seva joventut. El veieu amb fusta per ser, si arriba el cas, president de la Generalitat amb 36 anys?
És una persona prudent, moderada en les formes, i probablement, la faceta que més ha ensenyat públicament és la d’home amb corbata i americana. Però quan el segueixes en altres facetes, per exemple en actes de partit, canvia molt. I en el tracte de tu a tu és molt proper, i té molt sentit de l’humor encara que no l’expressi públicament. El fet que sigui tan jove, com Marta Vilalta, i porti les regnes del partit, també demostra que hi ha un canvi generacional dins d’ERC perquè la repressió s’ha carregat una primera tongada de líders que són els que haurien d’estar assumint en aquests moments moltes coses.
Seria un president molt jove, sí, però amb la particularitat que fa tants anys que està en política que coneix com funcionen els partits i coneix també la Generalitat. Malgrat la seva joventut, no seria un president del tot inexpert en moltes coses.
Quines qualitats té Pere Aragonès que el facin un líder polític?
Quan vaig començar a fer el llibre, crec que ell encara estava en la categoria de promesa, no era un líder. Estava construint un lideratge, i l’ha anat construint a poc a poc i essent moderat en les formes, proper en actes de partit, molt endreçat en tot… És un líder prudent i cartesià, i ha fet seus aquests valors per construir el lideratge.
També ha entrat en la seva vida personal. Conèixer-lo de tant de prop permet mantenir la barrera periodística?
No ens coneixíem, però quan entro a casa seva, que no és habitual quan ets periodista, vius experiències prou estranyes. Per exemple, dinant amb ell i la seva família. Però al final, cadascú té el seu rol, jo pregunto i ell respon. Potser jo pregunto i ell no em respon, però al final traves la confiança i tot flueix més. Quan li vaig proposar el llibre i va acceptar, em va dir que assumia dos riscos, que la gent el conegués públicament, i que el retrat fos a través dels meus ulls i no dels seus.
Què l’ha sorprès més, del Pere Aragonès no polític?
M’ha sorprès que de la primera conversa que vam tenir de tres hores, i de la qual no en va sortir pràcticament res, fins al final, m’ha permès realment entrar en la seva vida. I que és una persona molt normal, propera i amb una vida molt normal. Cuina i posa rentadores, com tothom.
