De nou, Espanya tindrà un altre ministre de l’Interior processat per activitats clandestines. Es tracta del popular Jorge Fernández Díaz, el ministre de l’Interior de Mariano Rajoy que un jutge de l’Audiència Nacional, Manuel García Castellón, envia a judici arran del cas Kitchen, l’operatiu clandestí amb què membres de la cúpula policial van intentar obtenir la documentació comprometedora del finançament del PP a mans del seu extresorer, Luis Bárcenas. L’operatiu volia recuperar els famosos papers de Bárcenas.
Va ser una operació d’una magnitud important amb un ingent nombre de recursos utilitzats. El sumari n’és testimoni, fins al punt que el ministre de l’Interior actual, Fernando Grande Marlaska, va haver de desclassificar documents el 8 de gener del 2019 sobre la Kitchen per tal que la poderosa Unitat d’Afers Interns del Cos Nacional de Policia pogués enllestir el relat de com havia estat l’operació clandestina i explicar-li al jutge. Una documentació, a la qual ha tingut accés El Món, que també va utilitzar la Unitat de Delinqüència Fiscal i Econòmica, la UDEF-BLA 22.510/13 de 24 de novembre de 2020, que va connectar el cas Gurtel amb la peça separada Kitchen, gràcies a les tones d’informació que van poder obtenir dels escorcolls al comissari jubilat José Manuel Villarejo, que havia sigut l’encarregat de l’execució de l’operació.
Segons l’instructor, la documentació intervinguda i les gravacions que consten en el sumari indiquen que l’operació es va planificar entre el 2012 i el 2013. Va ser a aleshores quan el ministre va encarregar al seu cap de gabinet i després secretari d’Estat de Seguretat, Francisco Martínez, la missió de recuperar els papers de Bárcenas. Havia de ser una operació discreta. I així ho fan saber en les seves converses telefòniques. Martínez va posar en marxa la claveguera. El primer pas va ser donar instruccions al Director Adjunt Operatiu, Eugenio Pino, un “botas” –és a dir, preparat a les Unitats d’Intervenció Policial. L’home que pel 9N va proposar enviar a Catalunya 2.000 efectius antiavalots de la policia espanyola per aturar la votació del procés participatiu del Govern d’Artur Mas.
Pino tira de veta dels seus amics i contacta amb Villarejo. Ell assumeix l’operació. El comissari jubilat demana ajuda a Marcelino Martín Blas, aleshores comissari en cap de la Unitat d’Afers Interns. Necessita fons reservats, homes i equips de seguiment. Posteriorment demana la implicació d’un autèntic veterà de les operacions off i més operatives de la policia espanyola, el comissari Enrique García Castaño, el Blasín o el Gordo, cap de la poderosa i opaca Unitat Central de Suport Operatiu. A la pràctica és el cap de la intel·ligència d’intervenció de la policia, una unitat d’elit d’operacions encobertes o que necessiten d’una discreció absoluta. García Castaño sap que la missió és delicada i encarrega la feina a la Unitat Especial de Seguiments i també crida a files un altre experimentat, l’inspector en cap Andrés Gómez Gordo. Tanta és la implicació d’aquests comandaments policials que Villarejo fins i tot utilitza el telèfon de Martín Blas per passar les novetats al comissari Pino. Tot queda a casa.
L’operació comença amb la recerca d’un ganxo. La nota NI PROYECTO K 16.10.14 FN que troben al domicili de Villarejo és concloent. L’operació serà batejada com a Kitchen (cuina). Han d’entrar fins a la cuina de Bárcenas, i troben la clau per fer-ho: l’avidesa i les ganes de ser policia del seu xofer, o més aviat del xofer de la dona de l’extresorer, Rosalía Iglesias. Aquest home es diu Sergio de los Ríos i Villarejo li troba el punt feble. El comissari es fa passar per un home anomenat Tony i el sedueix. L’acord és franc i ràpid: 2.000 euros al mes de sou –en negre– més despeses i, al final, si tot va com és previst, una plaça al Cos Nacional de Policia i una pistola Glock de regal. Tracte fet.
Ens van trobant i De los Ríos passa la informació a Villarejo. Fins i tot arriben a entrar en un domicili on hi hauria documentació per “rescatar”. És la suboperació batejada com a Zulo. Les converses que hi ha al sumari donen fe del traspàs d’informació sobre els contactes de Bárcenas, amistats, llocs que visita, costums, rutines, telèfons i o trobades amb periodistes. Paral·lelament, el cap de l’Àrea Especial de Seguiments activa la unitat integrada un comissari principal, un comissari, un inspector en cap, vuit inspectors, dos sotsinspectors, vuit oficials de policia i una cinquantena d’agents. Comencen els seguiments amb un informe diari a partir del 25 de juliol del 2013 i s’allargaran fins l’octubre. La “rubia“, el “moro“, “el gitano” o la “muchacha de la camiseta rosa” són els protagonistes d’informes que signen agents com “Naike”, “Loren”, “César”, “Bosco”, “Remo”, “Lucky”, “Kepa”, “Curro”, “Gonzo” i “Cosmo”. Fil per randa relaten totes les visites, domicilis, vehicles, gestions i comportaments.
Finalment, troben el “zulo” en un local del carrer General Díaz Porlier de Madrid i, a dins, un armari de doble fons. Allà, com si fos una nina russa, van trobar la documentació per la qual maldava Jorge Fernández Díaz. Només calia lliurar-la, però el ministre no sabia que Villarejo ja havia treballat per a tots els ministres de la democràcia. La idea del comissari i del seu soci Enrique García era guardar-se la documentació i fer algun xantatge, o bé per treure’n diners o algun benefici personal extorsionant la cúpula d’Interior o bé mantenir la seva “impunitat” aprofitant la seva condició de policies per a “missions reservades” i fer més negocis. Però tampoc anaven alhora. En una de les converses Villarejo reclama amb insistència la documentació confiscada a García Castaño, que està fent el ronsa i es resisteix a compartir-la. Tothom es vol protegir dels seus amics.
Finalment es va decomissar la documentació i, a més, tota la informació que Bárcenas tenia en tres telèfons mòbils. El negoci havia sortit bé. Sergio de los Ríos tenia pistola i, a més, li va caure del cel una plaça al CNP. Però aquest entramat policial, no quedaria així. El comissari principal José Luis Olivera Serrano, que havia estat director del Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO) va intentar que l’inspector en cap de la UDEF, que seguia la instrucció del cas, canviés de destinació seguint les directrius del ministre de l’Interior. Un ministre un una mica incaut, en deixar que Francisco Martínez li enviés missatges de telèfon amb què l’informava de l’evolució de l’operació. Uns SMS que han servit i molt al jutge, i sobretot, perquè Martínez els va protocol·litzar davant de notari. Ha estat la prova del nou per processar-lo. El ministre va utilitzar, segons el jutge, la claveguera i ha acabat embrutat. L’operatiu, però, dona peu, segons alguns dels principals implicats, a entendre com també va ser l’entramat de l’Operació Catalunya. Però això són figues d’un altre paner.
