Llarena rebutja l’extradició de Puigdemont només per malversació

El jutge del Suprem retira les euroordres de detenció dictades contra el president a l'exili, però també contra Toni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i Marta Rovira

El president a l'exili, Carles Puigdemont

El president a l’exili, Carles Puigdemont | Jordi Borràs

 

El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena ha rebutjat l’extradició de Carles Puigdemont només pel delicte de malversació, tal i com havia decidit el tribunal d’Schleswig-Holstein. L’acte dictat aquest dijous per Llarena destaca “la falta de compromís del tribunal alemany amb uns fets que podrien haver infringit l’ordre constitucional espanyol”, i estima que amb la seva decisió “han anticipat un enjudiciament pel qual no tenen cobertura normativa, sense subjectar-se ni als preceptes de la Decisió Marco sobre l’Ordre de Detenció Europea, ni a la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, ni al Manual sobre la euroorden elaborat per la Comissió Europea”. A més, el jutge del Tribunal Suprem retira les ordres europees i internacionals de detenció dictades contra Puigdemont, però també contra Toni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i Marta Rovira.

 

Per al jutge Llarena, el control de la doble tipificació per part de l’Estat d’execució “hauria d’haver-se limitat a comprovar si els fets descrits per la jurisdicció espanyola estan contemplats en la legislació penal d’Alemanya, i si justificarien per això que, d’haver-se perpetrat al país d’execució els fets que se sospiten, s’impulsaria una recerca penal semblant a la que segueix a Espanya”. “En aquest sentit -argumenta el magistrat- no resulta conforme amb la Decisió Marco que es denegui la tramitació de l’ordre de detenció respecte d’uns fets principals de rebel·lió o sedició (limitant-se l’exercici de la jurisdicció espanyola a la persecució del delicte de malversació de fons públics), a partir d’una anàlisi en el qual les autoritats judicials del país d’execució no realitzen una ponderació en abstracte del pronòstic de tipicitat sospitat, sinó que aborden el definitiu judici de subsunció dels fets en els tipus penals”. Afegeix que ho fan a més “des d’una conclusió tancada de com es van desenvolupar els fets o de quins van ser les intencions que van poder guiar als partícips” i que “en actuar d’aquesta manera, el Tribunal d’execució alemany ha avançat un enjudiciament que no és coherent amb la cristal·lització progressiva de la imputació, i ho fa des d’un posicionament desencertat”. 

 

El tribunal alemany dona valor de prova definitiu a la versió de Puigdemont

  

Segons l’acte, el Tribunal de Schleswig-Holstein arriba a valorar en alguns extrems, a l’efecte de fons, la declaració de l’encausat. I aquesta ponderació del seu relat entranya, per al jutge Llarena, “conferir un valor probatori definitiu a la seva versió, malgrat que la declaració no pugui confrontar-se amb la resta de fonts de prova recollides en una extensa instrucció que el Tribunal d’execució desconeix, i sense que puguin sotmetre’s aquestes manifestacions a contradicció amb unes acusacions que estan privades de la possibilitat d’intervenir en l’expedient d’entrega”.

Llarena ressalta que el tribunal alemany denuncia que no s’aprecien en els fets algunes de les exigències típiques identificades per la seva pròpia jurisprudència, “però silencia que no ha reclamat a aquest instructor que li il·lustri sobre aquells extrems de la recerca que poguessin reflectir que sí concorren aquests elements, i això malgrat que aquest Tribunal (en escrit de 26 d’abril de 2018), va comunicar a l’òrgan judicial de Schleswig-Holstein que el relat [de l’Ordre de processament en el qual es basa l’euroordre] només conté els fets que resulten d’interès per a l’enjudiciament a Espanya”.

 

“El tribunal alemany havia de presentar qüestió prejudicial al TJUE”

 

Així mateix, el jutge sosté que el tribunal alemany hauria d’haver plantejat una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, ja que, “quan existeixen dubtes d’interpretació d’una norma de la UE, en aquest cas l’aplicació de l’euroordre, en un assumpte pendent davant un òrgan jurisdiccional nacional les decisions del qual no siguin susceptibles de posterior recurs judicial a causa del seu dret intern, aquest òrgan està obligat a formular la qüestió prejudicial al TJUE. Així, s’hauria obtingut una interpretació uniforme de la norma garantint el principi d’igualtat en la seva aplicació en tota la UE”.

 

El tribunal d’execució (en aquest cas, d’Alemanya), que és qui ha de plantejar la qüestió prejudiciald’acord a l’article 267 del Tractat de la UE, estava obligat, segons Llarena, a preguntar al TJUE al no tractar-se d’un acte clar, entre altres raons per “existir dubtes interpretatius que es van haver de fer presents al tribunal alemany, per la pròpia posició del fiscal general de l’Estat de Schleswig-Holstein, qui sol·licitava el lliurament pels dos delictes i no només per malversació, i per la informació complementària que els va remetre el propi Llarena en defensa de les seves tesis. A això s’afegia que no hi havia jurisprudència directa del Tribunal europeu sobre el concepte de ‘doble incriminació’ previst en el procediment de l’euroordre; i que la jurisprudència indirecta del mateix TJUE era de sentit contrari a la sostinguda pel tribunal alemany.

Retirades les euroordres contra Puigdemont, Puig, Comín, Serret, Ponsatí i Rovira

 

Llarena també fa referència a la denegació d’entrega acordada a Bèlgica respecte a altres tres processaments en la mateixa causa que eren consellers del Govern de Puigdemont (Toni Comín, Lluís Puig i Meritxell Serret). Recorda que les autoritats belgues no van acceptar que l’ordre de processament contra els tres tingués la naturalesa executiva que l’ordenament jurídic espanyol li atribueix, entenent així que no hi havia una ordre de detenció nacional subjacent a l’ordre de detenció europea. D’aquesta manera, la valoració sobre l’abast de l’ordre de processament, “discrepa obertament de la indicació de suficiència que traslladem al Tribunal d’execució, menyspreant el coneixement que cada òrgan judicial té del seu propi ordenament jurídic, a més de desconfiar dels seus aclariments. Es mostren així inassumibles les objeccions formals expressades en la resolució belga”, reitera Llarena, que en el seu acte retira també les ordres de detenció europees i internacionals contra Comín, Puig i Serret, reclamats a Bèlgica, així com les de Clara Ponsatí, que es troba a Escòcia, i Marta Rovira, a Suïssa.

“Falta de compromís”

 

El jutge Pablo Llarena destaca també en l’acte “la falta de compromís del Tribunal Regional Superior de Schleswig-Holstein amb uns fets que podrien haver infringit l’ordre constitucional espanyol”, que “no només es reflecteix en no haver plantejat una qüestió prejudicial quan s’estava obligat a això, sinó per no haver-ho fet coneixent que el Tribunal Suprem espanyol, com a òrgan judicial d’emissió de l’euroordre, no pot dirigir-se al TJUE per plantejar una qüestió prejudicial que intenti suplir o satisfer el dèficit de col·laboració patit (article 267 del Tractat de funcionament de la Unió Europea)”. Així, cita les conclusions de l’Advocat General del TJUE, recentment presentades el 16 de maig de 2018, que assenyalen que la decisió del Tribunal de la Unió Europea respecte d’una qüestió prejudicial que fos plantejada per l’Estat remitent (en aquest cas Espanya), seria purament consultiva i freturosa d’efecte vinculant, i per tant inadmissible. 

Nou comentari