Carlos García Juliá. Aquest nom podria ser ben bé el buc insígnia de la sensació de certa impunitat de la ultradreta a Espanya. És el nom d’un terrorista de la ultradreta de la Transició condemnat a 193 anys de presó per l’atemptat al despatx d’advocats laboralistes d’Atocha el 24 de gener del 1977, on van matar cinc persones i quatre van quedar ferides greument. Un fet que va marcar de manera profunda la incipient transició espanyola.
Un home que no només ja campa lliure, gràcies a una argúcia processal i al fet que els fiscals no van arribar a presentar recursos quan tocava, ni tampoc es va advertir a les víctimes, sinó que va fugir durant un permís penitenciari al Paraguai, d’allà a Bolívia i finalment al Brasil, on va ser extradit a Espanya gairebé 20 anys després.
Després d’un periple judicial, processal i criminal inversemblant, la llibertat de Carlos García Juliá ha arribat al Tribunal Europeu de Drets Humans perquè les víctimes n’estan fins al capdamunt de la seva impunitat. “És una vergonya, una història incomprensible”, qualifica l’advocada Cristina Almeida que ha mantingut la flama dels recursos contra aquest condemnat per l’assassinat de cinc persones, i l’intent de quatre més. “Esperem que a Europa sí que es tutel·li i es protegeixi les víctimes”, afirma Almeida en conversa amb El Món.
Carlos Garcia Juliá formava part de l’escamot Roberto Hugo Sosa de l’Aliança Apostòlica Anticomunista, la Triple A, amb l’ajuda d’efectius de la poderosa i temuda xarxa Gladio, un subsistema de guerra bruta anticomunista ideada pels Estats Units, que va actuar a Europa, especialment durant els anys de plom d’Itàlia. Garcia Juliá va participar en l’atemptat d’Atocha. Li van imputar 9 delictes d’assassinat, cinc de consumats i quatre de frustrats. Va ser condemnat per l’Audiència Nacional a 193 anys de presó, a més del pagament d’una indemnització de 50 milions de les antigues pessetes, dels quals mai s’ha arribat a pagar ni un ral. La sentència va ser ferma el 30 de desembre del 1980.
Permís del jutge per anar al Paraguai
El temps va passar i el 12 de març del 1991, el jutjat de vigilància penitenciària número 1 de Valladolid va concedir-li la llibertat condicional, amb l’única obligació de presentar-se als serveis socials penitenciaris mensualment. Aquesta posada en llibertat, que no va ser informada a les víctimes, va ser recorreguda pel ministeri fiscal, però no se’n va sortir. El condemnat, però, no prou satisfet amb la llibertat, va demanar permís per poder traslladar-se al Paraguai. Curiosament, el jutge li va concedir perquè “seria bo per la seva redempció social” amb “l’única condició que es presentés un cop al mes a l’ambaixada”. Aleshores, el fiscal va pensar que ja passava de taca d’oli i va recórrer una decisió clarament surrealista. El jutge li va estimar el recurs. Però va fer tard, García Juliá havia fugit al Paraguai, i posteriorment, va fugir també del Paraguai.
La història continua. La justícia espanyola li va revocar la llibertat condicional concedida el 1991 quan, el 14 d’agost del 1996, va rebre una notificació de la justícia boliviana segons la qual García Juliá havia estat condemnat a més de sis anys de presó per tràfic de drogues. De fet, havia fugit a Bolívia quan es va assabentar de sota mà que li revocaven el permís d’estada al Paraguai. És a dir, va trencar el compliment de la condemna. No seria el primer cop. L’Audiència Nacional, no especialment ràpida, va emetre una ordre de detenció internacional a la Interpol l’any 2000. La policia internacional va certificar que el terrorista es trobava intern en una presó boliviana. Bolívia, dos anys després, va concedir l’extradició. Però, ves per on, va tornar a fer tard.
Efectivament, quan els agents bolivians van a arrestar-lo comproven que Carlos Garcia ha aprofitat un permís penitenciari per fugir. I aquesta vegada, no se sap on. Al cap dels anys, en concret el 7 de desembre del 2018, l’Audiència Nacional rep una missiva, si més no, sorprenent. La Interpol li informa que s’ha detingut García Juliá a Brasília (Brasil). Segons la Interpol hauria estat vagant per l’Argentina, Xile i Veneçuela. En el moment de la detenció es feia passar, amb un passaport fals, per ciutadà veneçolà. La justícia espanyola insta, de nou, l’extradició. La base és que malgrat que ha passat el temps, té una condemna de més de 30 anys i li queden 3.855 dies per complir. La defensa del terrorista s’hi oposa perquè entén que ha prescrit l’acció per perseguir el compliment de la condemna. Finalment, tot i els recursos, el 6 de febrer del 2020, torna a Espanya custodiat pel Cos Nacional de Policia.
Però poc duraria l’alegria a les víctimes. De fet, reclamaven que encara quedaven deu anys de compliment de condemna. Però la sorpresa va ser que el 19 de novembre del 2020, nou mesos després de l’arribada a Espanya, després de 24 anys fugit, va ser excarcerat. L’advocada de les víctimes va quedar astorada i va començar a indagar el perquè d’aquest gran benefici penitenciari. El resultat va descobrir una argúcia legal, aprofitant un descuit de la fiscalia, de la defensa del terrorista.
L’advocat defensor va presentar la liquidació de la condemna a l’Audiència Provincial de Ciudad Real, la darrera a condemnar-lo, precisament per un delicte de trencament de condemna i per un altre de segrest, evasió de presos, detenció il·legal i atemptat contra l’agent de l’autoritat. Es tractava d’una condemna de tres anys, del 17 de novembre del 1980, ferma el 9 de gener de 1981, per intentar fugir de la presó, segrestant el director i els seus fills i manllevant-li l’arma.
Aquesta sentència va arribar just quan es va acabar de celebrar el judici pels atemptats d’Atocha i, abans que fos ferma la sentència, l’assassí ja havia estat condemnat per l’Audiència de Ciudad Real, sense que ni l’Audiència Nacional ni les víctimes en sabessin res. Aprofitant aquesta condemna, i que el terrorista d’ultradreta s’havia acollit al Codi Penal de 1973, en tornar a Espanya es va fer una nova liquidació de penes a través de l’Audiència de Ciudad Real. Una liquidació que calculava la seva sortida de la presó el 27 d’agost del 2030. Però aquesta liquidació de pena va ser recorreguda “aportant mèrits, reconeixements i càlculs”. El recurs es va acceptar i van retallar el compliment de la pena fins al 19 de novembre del 2020. La rebaixa era per redempció de pena i beneficis penitenciaris, tot i només haver complert deu anys de la condemna.
“No ens ho podíem creure, ens vam assabentar pel diari que hi havia aquesta liquidació i aquesta condemna per l’Audiència de Ciudad Real, i ens hi vam personar”, explica Almeida. “La retallada de la pena pendent és forassenyada i il·legal perquè els beneficis de redempció de pena no es poden aplicar si hi ha hagut trencament de condemna o mala conducta, i és evident que en aquest cas n’hi ha hagut: fugides, segrest, tràfic de drogues i desaparició”, afegeix amb cert to indignat Almeida. “A més, els magistrats de Ciudad Real van entendre que els dos delictes eren connexos i no tenen res a veure”, exclama.
La decisió va ser anar al Tribunal Constitucional i presentar un detalladíssim recurs d’empara al qual ha tingut accés aquest diari. Es va presentar un 6 de novembre i, només quatre dies després, el 10 de novembre, els magistrats ja havien decidit que no l’admetien a tràmit. “No ens han deixat més remei que anar a Europa i denunciar “l’enorme arbitrarietat de la justícia espanyola en no aplicar les lleis i la jurisprudència que impedirien l’aplicació de beneficis de redempció de penes per treball a García Julià, un assassí d’ultradreta”, raonen. “Aquesta impunitat no pot ser, en canvi, a d’altres els treuen el tercer grau per una acusació de sedició sense violència”, compara l’advocada, en referència als presos independentistes. Així, han registrat el recurs i han aportat la documentació –molta encara que no estava digitalitzada– davant el Tribunal Europeu de Drets Humans, en entendre que no hi ha hagut tutel·la judicial de les víctimes i s’han vulnerat el seu dret a la segona instància. “Tot plegat és increïble, sembla que les vides d’Atocha no valguin res, un despropòsit que beneficia la ultradreta“, conclou Almeida.
