El nacionalisme escocès és, com el català, positiu
Hem passat una setmana a Escòcia i està clar que aquest país no és Croàcia ni tan sols Eslovènia. Ni tampoc no és Crimea. Ni Txetxènia. Ni cap altra d’aquelles nacionalitats que s’han hagut de defensar a sang i a foc. Escòcia no respon tampoc a cap dels índexs de fractionalització etnolingüística que preocupen tant als economistes. Escòcia és un país democràtic, com també ho és l’estat al qual pertany, el Regne Unit. Per tant, en aquest sentit Escòcia s’assembla al Quebec, com el Regne Unit s’assembla al Canadà, per bé que no sigui, almenys encara, un Estat federal. La Révolution tranquille quebequesa aquí s’ha transformat en un simple YesScotland. El Quebec ha intentat separar-se del Canadà dues vegades, el 1980 i el 1995, no ho va aconseguir per un marge molt estret. Els independentistes escocesos han perdut la seva primera oportunitat. No serà l’última, sobretot si des de Londres no es compleix el que s’ha promès.
El que hem viscut aquí aquests dies no hauria de ser una excepció. Escòcia ha demostrat a la Unió Europea, aquest club d’Estats amb unes estructures opaques, les institucions de govern de la qual només són elegides democràticament a mitges (el Parlament), que és possible decidir com organitzar-se de forma pacífica. Pulcrament democràtica. La victòria dels nacionalistes escocesos és, per tant, de gran magnitud. No han aconseguit l’objectiu que perseguien, esdevenir un país independent, però han demostrat que era possible intentar-ho sense violència. La UE europea té un munt de programes, molts dels quals molt ben dotats econòmicament, pensats per fomentar, entre altres coses, la cultura de pau o el diàleg intercultural o bé l’apoderament pacífic de les persones i de les comunitats nacionals en un món divers. Escòcia els ha demostrat que la millor inversió que hauria pogut fer aquesta Europa unida podia haver estat cuidar, seguir i promoure el procés d’autodeterminació escocès. O el català. Són un model. En tots dos casos s’ha demostrat, perquè això és innegable, que l’exercici de la democràcia és el gran antídot contra els enfrontaments i la temptació totalitària de segons qui. L’altíssima participació en el referèndum escocès, que ha assolit el 85%, demostra que, per contra del que diuen els crítics, la qüestió de les nacionalitats interessa a la gent. En el referèndum del Quebec de l’any 1995 la participació va superar el 90% del cens electoral.
Joves ballant ahir a ritme de swing davant de l’Scottish National Gallery
L’Europa que s’ha construït a partir del pacte entre els democratacristians i els socialistes, amb l’afegitó dels liberals, sempre minoritaris, és jacobina i centralitzada, defensora a ultrança de la “sobirania nacional” dels estats quan el que s’imposa arreu és el pluralisme. En la crònica d’ahir explicàvem una idea del professor Michael Keating segons la qual avui dia l’antiga solidaritat de classe s’ha transformat en un solidaritat nacional. Les petites nacionalitats són, per contrast amb els vells estat nació burocràtics del segle XIX, espais de governança adequats. Ho han explicat des de l’economia els professors Alberto Alesina i Enrico Spolaore. En el llibre que van dedicar a la qüestió de la mida de les nacions, traduït al català el 2008, consideren que les fronteres d’un país han de sotmetre’s a la mateixa anàlisi que qualsevol altra institució artificial. En la mida de les nacions els autors expliquen que la grandària òptima d’un país ve determinada per la compensació del cost-benefici entre els beneficis de la mida i els costos de l’heterogeneïtat. En un país gran, els costos per càpita poden ser baixos, però les preferències heterogènies d’un nombre alt de població fan difícil la distribució dels serveis i l’elaboració d’una política. Els països petits ho tenen més fàcil a l’hora de respondre a les preferències dels ciutadans d’una manera democràtica.
El parlament escocès des de Calton Hill
Les conclusions numèriques de l’estudi Dimensió dels Estats i comportament econòmic a la Unió Europea, redactat pels economistes Albert Castellanos, Elisenda Paluzie i Daniel Tirado l’any 2012, demostraven que els Estats de la Unió Europea de menys de deu milions d’habitants tenen una renda mitjana per càpita més alta que no la dels estats més grans; una economia més oberta, amb una taxa d’inversió empresarial més elevada, una taxa de creixement superior, un sector públic més ajustat i unes finances públiques més equilibrades. Els professors catalans s’afegien a les tesis d’Alesina i Spolaore segons la qual la globalització econòmica i la unificació de mercats fa trontollar la idea que hi ha d’haver estats grans i heterogenis que aprofiten les economies d’escala per a oferir béns i serveis i per a construir uns mercats interns amplis.
Tornem a casa després de set dies intensos a Edimburg, la capital d’Escòcia. Però si l’any 1992 Francis Fukuyama ja es va equivocar quan va predir que la caiguda del Mur anunciava la fi de la història, tots aquells que ara pronostiquen que amb el “no” a la independència d’un 55% dels escocesos i la posterior dimissió d’Alex Salmond el nacionalisme escocès s’ha acabat, també s’erren. Tant com aquells que a Catalunya vinculen el frau fiscal de Jordi Pujol amb la fi del catalanisme. Pur desig, si de cas.
