“Vaya Semanita” vindria a ser el Polònia d’Euskadi, tot i que es va crear abans que el programa d’humor i sàtira català. El programa basc es va estrenar l’any 2003 a ETB 2 i va començar amb una diferència clau amb el Polònia: Vaya Semanita se centrava més en temes socials, i no tant polítics, amb personatges anònims, tal i com explica en declaracions al Món el director del programa Javier García Vicuña: “Al començament fèiem referència al ciutadà mitjà. De fet, l’èxit de Vaya Semanita va ser que l’espectador mitjà es veia reflectit. Era un ciutadà normal ficat en les situacions més estranyes que et podies imaginar”. Poc a poc, però, el programa va anar incorporant temes més polítics i es van començar a fer més paròdies i imitacions de personatges coneguts.
L’acceptació del programa per part de la societat basca no va ser fàcil, i no va ser fins a la segona temporada que Vaya Semanita va aconseguir fer-se un lloc en les llars basques. Això sí, un cop conquerit aquest espai, va ser un èxit rotund: “Al començament va costar bastant que el programa entrés, va ser un procés llarg, però després d’un any aproximadament el gran públic va descobrir el programa, i es va fer molt popular”, explica García Vicuña. Tant és així, que la segona temporada va obtenir una mitjana de 30% de share, i fins i tot va arribara fer un pic de 40,1%.
Un cop assolit l’èxit entre els bascos, l’acceptació entre els polítics va ser més fàcil: “Es va produir una política de fets consumats”, explica el director del progama, que recorda que feien entrevistes i convidaven polítics. De fet, van passar per Vaya Semanita des de Fernando Savater fins a Arnaldo Otegi. Per la seva banda, l’actor Andoni Agirregomezkorta ho equipara al programa ‘Caiga Quién Caiga’: “Vam tenir una acceptació entre els polítics similars a Caiga Quién Caiga, que fins que el Rei no es va posar les ulleres de CQC semblava que els polítics fugien. A nosaltres ens va passar el mateix però amb el públic en general. Quan els polítics van veure que el programa tenia acceptació entre el públic i que s’havia guanyat la seva simpatia, es van obrir al programa”.
En aquest moments el programa no està en emissió, després d’haver-se’n fet 12 temporades. Durant les primeres temporades, els sketches més recurrents eren Los Sánchez i El Pelanas juntament amb La Quadrilla. Més tard, van tenir molt d’èxit d’altres com Los cuentos del aitite Arzalluz o La Biblia explicada a los vascos. Però en les darreres temporades es van substituir per Javier Clemente Presenta (espai on apareix personificat l’entrenador explicant històries), Euskolegas, Los Buscapisos i Euskaltegi, així com els Batasunis.
ETA
Vaya Semanita va haver de conviure durant 8 anys amb el conflicte armat i la violència d’ETA. El director recorda que tot i que no eren temps fàcils, l’entrada en el programa dels temes relacionats amb ETA va ser molt progressiva: “Va ser un procés, on vam anar incorporant coses i veient que hi havia una resposta positiva en funció de les preocupacions de la gent”. García Vicuña recorda també que la primera vegada que es va utilitzar el tema d’ETA en el programa va ser de manera molt subtil amb un sketch sobre la cervesa EPA: “Els actors anaven cridant EPA fins que el final se’ls hi escapava ETA”, explica el director.
D’altra banda, Agirregomezkorta fa referència als moments de treva: “Vam viure èpoques de treves, i en aquests moments es relaxava la situació i potser ens permetia aprofundir més en això i fer més humor sobre el tema. Però quan es trencaven les treves calia recular una mica per prudència”, recorda.
Pressions i límits de la sàtira
El director del programa assegura que no han rebut mai cap pressió per tractar o no algun tema determinat: “El programa es va anar guanyant el seu espai i llibertat, i alguns polítics ens deien que ens havíem guanyat un espai important perquè no hi havia un discurs ideològic al programa. Fins i tot molts temes que tractàvem tenien diferents interpretacions”, explica.
Però quan es fa un programa d’aquest tipus no és fàcil saber fins a on es pot arribar. Malgrat això, García Vicuña ho té molt clar: “El límit de la sàtira és el sentit comú, i l’humor. Hi ha una equació bàsica: distància de les coses de les quals parles i l’humor redimeix de quasi tot”. En el mateix sentit es pronuncia Agirregomezkorta: “Som un reflex de la societat, i no al revés. No inculquem res a la societat, sinó que ho rebem tot d’ella i és el que intentem plasmar a la pantalla”.
Aquest és l’sketch de ‘Vaya Semanita’ més vist al Youtube, amb més de dos milions de visites:
