Els darrers dies han estat un reguitzell de casos, si més no perplexos, de casos d’investigats per un delicte d’odi. Un mecànic que es va negar a reparar un cotxe d’un policia nacional, un propietari d’un bar que no admet agents o un pallasso que es va posar un nas vermell imputats per un delicte d’odi són alguns dels exemples més clamorosos d’una interpretació més que extensiva de l’article 510 del Codi Penal, de provocació a l’odi, violència o discriminació.
De fet, el nou col·lectiu de jutges, Àgora Judicial, difonia el seu primer manifest posant el crit al cel per aquesta interpretació tan oberta i extensiva d’un delicte pensat només per a col·lectius vulnerables. Una opinió compartida per la portaveu de Jutges per la Democràcia, la magistrada Montse Comas, que assegurava que “s’està fent un abús del delicte d’odi”. En la mateixa línia s’expressa el catedràtic de Dret Penal, Joan Queralt, en conversa amb El Món.
“Aquest delicte és molt clar, només es pot aplicar exclusivament a la persona que ataca als col·lectius taxats pel mateix article”, sentencia Queralt. Així que només es poden investigar conductes als que fomentin odi “per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia, religió o creences, situació familiar, la pertinença dels seus membres a una ètnia, raça o nació, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació o identitat sexual, per raons de gènere, malaltia o discapacitat”.
“No es pot ampliar a un col·lectiu de policies, com exemple cal recordar que abans existia un delicte específic contra classes de l’Estat, però això amb la reforma de 2010 es va acabar i que s’utilitzava quan es menyspreava un col·lectiu de funcionaris de l’administració de manera genèrica”, destaca Queralt. “No es pot considerar vulnerable la policia”, recorda Queralt. Una asseveració que comparteix Comas i diversos advocats penalistes consultats per aquest diari. “Estant fent amb la última ratio que és el dret penal un instrument polític”, conclou Miquel Sàmper, expresident del Consell de l’Advocacia de Catalunya i advocat en exercici.
De fet, cada vegada que aquest tipus penal s’obre un nou col·lectiu requereix d’una doctrina i una jurisprudència llarga precisament per limitar la interpretació àmplia del delicte. Com exemple, l’esforç ingent que va portar a terme Miguel Ángel Aguilar Garcia, expert en la matèria, per incorporar l’aporofòbia, l’odi als rodamóns o sense sostre. De fet, Aguilar és el coordinador del “Manual Pràctic per a la Investigació i Enjudiciament dels delictes d’Odi i Discriminació”, editat pel Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada de la Generalitat de Catalunya.
Un manual que utilitzen els penalistes com a guia per tractar aquest tipus de delicte. En la varietat d’exemples i jurisprudència que s’hi exposen no hi ha un cas d’odi cap un cos armat. És més, el manual estableix uns criteris de treball gairebé quirúrgics per evitar que una conducta dolosa i capaç de convertir-se en delicte es quedi en una estirada d’orelles moral sobre l’ús de la llibertat d’expressió i opinió.
Així aquest manual repassa detalladament que s’ha d’entendre per conductes que fomentin l’odi sobre ideologia, religió o creences, antisemitisme, islamofòbia, anticristianisme, sexe i gènere, orientació sexual, malaltia, discapacitat, aporofobia, romafòbia o antigitanisme. En cap cas, el Fiscal fa referència a cap col·lectiu d’Estat o policial, que per altra banda són els legals autoritzats a exercir el monopoli de la força.
En la mateixa línia s’expressa el “Protocol d’Actuació de les Forces i Cossos de Seguretat pels delictes d’Odi i conductes que vulneren les normes legals sobre discriminació” que el ministeri de l’Interior edita per tal que responsables policials de perseguir aquest tipus de conducta tinguin unes “pautes unificades i homogènies”. Un manual que en cap cas planteja situacions on la policia en sigui víctima sinó col·lectius tradicionalment vulnerables o minories. En línia també amb la Recomanació General número 15 del 21 de marça de 2016, sobre les línies d’actuació en relació amb la lluita contra les expressions d’incitació a l’odi que l’Estat va signar amb la Comissió Europea per combatre el racisme.
La catalanofòbia, un altre article del Codi Penal
Precisament, segons el mateix manual del fiscals, la catalanofòbia s’encabiria en un altre article. Així, i segons aquest manual, quan l’article 510 del Codi Penal tracta d’un odi discriminatori per la nacionalitat de la víctima, s’ha d’interpretar el terme nació en el seu sentit polític o normatiu, com a pertanyent a un Estat regit pel mateix govern. “Es pot parlar de nació com una realitat cultural, històrica, lingüística, sociològica i fins i tot religiosa. Però la nació que aquí importa és únicament i exclusivament la nació en sentit juridicoconstitucional, tal com assenyala el Tribunal Constitucional en la sentència 31/2010, de 28 de juny de 2010.”
I afegeix que segons el professor Díaz López, el terme nació utilitzat pel Codi penal es refereix a la pròpia de l’Estat (com ara l’espanyol, el marroquí o el nord-americà), partint del fet que per la via de la ideologia o l’ètnia pot aplicar-se l’art. 22.4 CP a supòsits d’odi a nacionalitats autonòmiques, termes en què encaixaria la noció cultural de nació com a pertanyent a un mateix origen, amb el mateix idioma i una tradició comuna, com passa a la nació catalana”. Per tant, la catalanofobia no s’encabiria dins aquest article i no en el 510.
