L’1-O des de Madrid: la prova del fracàs dels pactes de la Transició

Conversem amb politòlegs d’universitats madrilenyes sobre l’impacte del referèndum en el sistema polític espanyol i l’estabilitat de l’Estat en el segon aniversari de l’1-O

Dos anys després de la celebració del referèndum de l’1-O, lluny d’haver avançat en una solució política democràtica, la ferida oberta entre el règim del 78 i Catalunya és encara més sagnant. Presos polítics, exiliats i represaliats d’una banda, bloqueig institucional i inestabilitat política permanent de l’altra. I la sentència del macro-judici contra l’independentisme, que es farà pública en els propers dies, aprofundirà més la ferida i alhora farà més gran l’esquerda dels pactes de la Transició. Aquesta és la fotografia que fan diversos politòlegs d’universitats madrilenyes sobre l’impacte polític i simbòlic que ha tingut l’1-O en conversa amb El Món.  

“L’1-O és l’expressió del fracàs del govern de l’Estat en impedir el referèndum, fins i tot dels seus serveis secrets d’espionatge, incapaços de trobar una sola urna, i responent a la seva impotència amb la brutalitat policial. És una derrota política en clau interna, però també en l’àmbit internacional li suposa un desgast enorme al a presumpta imatge democràtica de l’Estat”, analitza Jaime Pastor, professor de Ciència Política i de l’Administració de la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED), que afegeix que el cop a Madrid queda desinflat poc després perquè “els esdeveniments no van acompanyar la victòria catalana, perquè el 27-O no hi va haver una aplicació de la declaració d’independència, i malgrat la derrota política que pateix l’Estat inicialment, basteix una contraofensiva amb l’aplicació del 155 i la convocatòria d’eleccions que li permet salvar els mobles”.

El règim monàrquic espanyol, també en crisi des de l'1-O?

El règim monàrquic, també en crisi des de l’1-O?  Jordi Borràs

Ara bé, Pastor remarca que la crisi d’Estat hi continua essent, perquè “segueix havent una legitimació electoral i social del bloc independentista, i segueix havent majoritàriament la reclamació del dret a decidir per part de Catalunya dos anys després”. Al seu entendre, el conflicte polític català “és la principal esquerda que té el règim monàrquic espanyol, molt sagnant, com ho demostra el fet que el 3 d’octubre Felip VI hi intervingués, perquè la seva estabilitat estava també en joc”. I en el moment actual, a les portes d’unes segones eleccions provocades per la dificultat “de desempatar entre el règim i el bloc sobiranista, el cas català es consolida com el principal factor d’inestabilitat política i de crisi d’aquest règim”, conclou Pastor, també doctor en Ciències Polítiques per la Universitat Complutense de Madrid.

Per a la professora de Ciències Polítiques de la Complutense Paloma Román, l’1-O “ha suposat un punt d’inflexió en el desafiament a l’Estat, que va començar de forma clara a partir del 6 i 7 de setembre del 2017, i amb l’antecedent de la sentència contra l’Estatut del 2010, que posava en evidència l’absència reiterada d’una atenció política, és a dir dialogada, a les demandes catalanes”. En aquest sentit, Román titlla la celebració de l’1-O de “l’expressió d’un fracàs polític de l’Estat, que se salda de manera contundent amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució”. No obstant, Román deixa clar que l’1-O és també l’expressió “d’unes posicions cada vegada més rígides i més properes a la fugida endavant per part de l’independentisme”. Sigui com sigui, la professora de la Complutense opina que l’1-O “ha creat un abans i un després tant al sistema polític espanyol com al català, ja afectats per la crisi de representació i la crisi econòmica”. Per a Román, tant els polítics catalans com els espanyols “han demostrat tenir menys agilitat i olfacte polític per resoldre les qüestions estructurals que fins fa pocs anys, amb l’esperit de la Transició, s’havien abordat i conclòs amb acords que duraven almenys els anys suficients”.

[r:2]

Jaime ferri, professor de Ciències Polítiques de la Complutense, la facultat on va néixer Podemos, considera que s’arriba a l’1-O “perquè Puigdemont i en general les autoritats de Catalunya, i també el govern espanyol, se sotmeten a una estratègia de tensió innecessària per satisfer els seus interessos electorals. Es produeix una manca de responsabilitat mútua i s’arriba a posicions extremes”. En aquest sentit, Ferri també situa l’inici del conflicte en la sentència del TC contra l’Estatut, que “aboca una part substancial de catalans al carrer”, i creu que “el PP va generar una dinàmica espanyolista contra l’Estatut que arrossega també Cs i acaba creant també VOX, i provoca una situació de molta tensió. S’hauria pogut negociar, endarrerint-lo o portant-lo a terme d’una altra manera, i no s’hauria arribat a l’1-O”.

Aquesta tensió permanent, apunta Ferri, “ho remou tot, altera molt els pactes de la Transició, que són inestables, perquè la qüestió territorial és un compromís no tancat des del 78. La Constitució deixa ben clar que Catalunya, el País Basc i Galícia són una altra cosa, però els successius governs de l’Estat acaben equiparant totes les comunitats autònomes. I quan Catalunya pretén un nivell diferencial, el Constitucional li diu que no i comet un error gravíssim”.

Però el professor de la Complutense també remarca que “l’1-O va ser la culminació d’una estratègia de tensió, tant per part del govern del PP com de Puigdemont, cadascú enrocat en la seva posició, sense buscar sortides polítiques de comú acord per a Espanya i per a Catalunya. Tots dos es van posar d’esquenes pels seus interessos a curt termini”. Al seu entendre, el govern espanyol hauria d’haver parat això molt abans, però no parar-ho amb policia, sinó amb l’Estat de dret i parlant”, sentencia. Sigui com sigui, remarca que el bloqueig institucional actual, que ha conduit a una nova convocatòria electoral el 10-N, “té molt a veure amb la qüestió catalana.

[r:1]

La sentència, més crisi per a l’Estat

Pastor, Román i Ferri coincideixen a assenyalar que la sentència als presos polítics, que auguren que “serà duríssima”, portarà un grau més de crisi política i institucional a l’Estat. “A Catalunya el sentiment majoritari és que es tracta d’un conflicte polític i no judicial, de manera que mentre els principals dirigents polítics del país estiguin a la presó o a l’exili, l’esquerda es farà més gran, perquè és molt probable que el règim es tanqui encara més en el seu búnquer i es negui a un procés de diàleg. Aquesta esquerda s’anirà fent més gran sense possibilitat de tancar-la, perquè sembla improbable que pugui donar-se una relació de forces favorable a un pacte per a un referèndum. I en el marc internacional, tenint en compte el context de crisi de projecte en què es troba la UE, és evident que acceptarà sense intervenir-hi la permanència d’aquesta esquerda en el règim i del conflicte a Catalunya”, analitza Jaime Pastor.

La sentència del Suprem agreujarà l'esquerda entre Catalunya i el règim del 78

Els presos polítics, durant la primera jornada del judici

Per la seva banda, Paloma Román considera que “la derivació judicial del conflicte tindrà conseqüències nefastes per ambdues parts”, i Jaime Ferri afegeix que “la sentència serà molt dura, i per comptes de ser una oportunitat per rebaixar la tensió, amb una sortida més suau, farà el problema més gran i dispararà la tensió. En tot cas, caldrà voluntat per part de tots, primer dels partits espanyols, que hauran de posar-se d’acord que cal asseure’s amb els catalans per negociar, i després els catalans hauran de voler seure, per trobar plegats una fórmula per sortir de l’atzucac, també pel que fa als presos”.

 

[r:3]

Nou comentari