La primera etapa de la guerra juridica contra el procés. Aquesta és una de les primeres conclusions que han deixat dues jornades del judici a la Mesa del Parlament de 2017 i a l’exdiputada Mireia Boya per desobediència. La sala de vistes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya han acollit els testimonis dels tècnics que van ser els primers a copsar l’estratègia de l’Estat contra el procés independentista, molt abans de les querelles del ministeri Fiscal o les acusacions de Vox.
L’origen del que es coneix com a lawfare, concepte de guerra jurídica, s‘ha pogut descobrir gràcies als testimonis dels lletrats del Parlament que han desfilat per l’estrada. L’actual secretari general de la cambra, Xavier Muro; l’exsecretari Pere Sol, l’exlletrat Major, Antoni Bayona, i Mercè Arderiu, lletrada de la cambra des del 2016. Tots han destacat el canvi de doctrina del Tribunal Constitucional respecte les funcions de la Mesa. Un canvi “paulatí” que va acabar amb la sentència 128/2019 on aclaria la doctrina i determinava que la Mesa havia de poder entrar a valorar el contingut de les iniciatives parlamentàries.
“Sin embargo, lo jurídico no se agota en lo vinculante”
Una evolució doctrinal que ha servit per processar no només els membres de la Mesa, o condemnar per sedició la presidenta Carme Forcadell, sinó per sotmetre a un constant i intens control del Tribunal Constitucional sobre la cambra. De fet, Bayona ha destacat que el primer avís ja el van rebre amb la sentència 42/2014 que anul·lava la Declaració de Sobirania 5/X de 23 de gener. “Era la primera vegada que s’impugnava una resolució política del Parlament sense força de llei”, ha assenyalat. De fet, és la sentència que establia un nou principi interpretatiu: “Sin embargo, lo jurídico no se agota en lo vinculante”. Una nova intepretació que canviava el marc de relacions institucionals.
Aquesta primera decisió va obrir la segona porta que els lletrats situen el 2015. Concretament, en la reforma que es va dur a terme de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional. I encara més en detall, de seu article 92 -difícil de trobar en dret comparat- que habilita al TC a “vetllar pel compliment de les seves decisions”. És a dir, que preveu que si hi ha un incompliment de les seves resolucions, s’enviï un requeriment a la Fiscalia per plantejar possibles responsabilitats penals als incomplidors. Una reforma que aleshores es va qualificar d’adhoc per perseguir el procés català.
Dues resolucions claus
Amb aquesta eina, el Tribunal Constitucional va aixecar el mur de contenció. Una tanca reforçada amb amb la sentència 259/2015, que invalidava la Declaració sobre el procés polític del 9 de novembre de 2015. Una sentència que l’Estat va entendre que el Parlament ignorava i va plantejar un incident d’execució que va acabar amb una interlocutòria, la 141/2016 que advertia que el Parlament no podia debatre res sobre allò que el TC havia declarat inconstitucional.
Aquestes dues resolucions, segons fonts de la defensa i del Parlament, deixaven clar l’avís a navegants. “Allò que el TC ha declarat inconstitucional, el Parlament no en pot parlar, a risc d’una querella”, comenten les mateixes fonts de la defensa. D’aquesta manera, i a través de la reforma de LOTC per atorgar al Constitucional el control jurídic del procés no només s’ha limitat la sobirania parlamentària o la inviolabilitat, sinó que s’ha condemnat una presidenta del Parlament, seu a la banqueta dels acusats la majoria d’una Mesa i lliga de mans l’actual Parlament, que ha desistit de diverses iniciatives arran dels requeriments remesos pel mateix Tribunal i la Fiscalia.
El sistema s’ha industrialitzat, cada vegada que la Mesa intenta encetar o continuar un debat, la resposta és una amenaça en la via penal. La reforma del Tribunal Constitucional com a clau de volta que avui seguin Lluís Corominas, Anna Simó, Ramona Barrufet, Lluís Guinó i Mireia Boya a la banqueta, mentre la presidenta ja ha estat condemnada i Joan Josep Nuet espera el seu torn al Suprem. El canvi paulatí del Constitucional estava pensat. Molt pensat.
