L’eivissenc Josep Costa ha decidit retirar-se de la primera línia de la política catalana per seguir treballant per la independència “però sense cobrar ni un euro”. Torna al món acadèmic per voluntat pròpia. Hauria pogut recollir l’acta de diputat que ha deixat Carles Puigdemont, però Costa plega sense amagar la seva decepció amb l’independentisme institucional. En aquesta conversa amb El Món, qui ha estat vicepresident del Parlament en nom de JxCAT alerta que el 14F “no s’ha desempatat” entre els dos grans partits independentistes. Plega decebut: “Esperava trobar-me al davant els adversaris de l’1-O, però no algunes persones amb qui vàrem fer l’1-O”.
Parlem amb un expolític?
Expolític en el sentit que a partir d’ara no cobraré ni un sol euro de la política. Per la resta, sóc independentista des dels quinze anys i sempre he fet política d’alguna manera o altra. Sóc advocat i politòleg i seguiré fent política en el meu temps lliure.
Per què el vicepresident del Parlament deixa la primera línia de la política de cop?
Ser vicepresident del Parlament, i ocasionalment, president, és l’honor més gran que pot tenir un ciutadà. I és un orgull haver-ho pogut fer, i ho he intentat fer amb dignitat, competència i compromís. El cert és que he sentit que era més útil quan estava fora de les institucions que dins, i el 2017 vaig col·laborar discretament per contribuir a l’horitzó de l’1-O, per exemple, amb la redacció de la llei del referèndum. En aquests moments, la política institucional ha pres unes derives que no m’interessen.
Pot descriure aquestes derives?
Ha pres massa protagonisme el partidisme, i com que no hi ha una estratègia de país compartida, el partidisme s’ho menja tot i fa impossible que es pugui avançar amb claredat.
Quin paper han de tenir les institucions, aleshores?
Les institucions haurien d’estar alineades amb la gent i amb un moviment cohesionat, però si el moviment no està cohesionat, és difícil que no hi hagi discrepàncies a les institucions. Trobo a faltar que tothom empenyi com vàrem fer els anys previs a l’1-O.
Plega disgustat?
Disgustat amb algunes persones i amb algun sector molt petit, sí, perquè no m’esperava trobar-me’ls davant, jo venia preparat per barallar-me fins on calgués amb els adversaris de l’1-O, però no m’esperava trobar-me davant algunes persones amb qui vàrem fer l’1-O. M’he trobat en alguns moments patint campanyes de difamació, però la política institucional ja ho té, això, no en vull fer sang.
Així, farà política activista a quin nivell?
Jo visc a Sant Adrià de Besós i treballo a Santa Coloma de Gramenet, i vaig fer l’1-O a Santa Coloma defensant les escoles. Va ser un gran èxit, amb més vots per la independència dels que han tingut mai els partits independentistes en aquesta ciutat, i per tant, tota la gent que pica pedra en circumstàncies no gens fàcils es mereix un reconeixement. I ara m’honora ser un més entre aquesta colla de bona gent que treballen pel país, per Santa Coloma i per la República
És la via àmplia d’ERC, Santa Coloma?
Aquí es treballa com a tot arreu, essent present i fent feina. El que segur que no fa créixer l’independentisme és parlar de determinades estratègies grandiloqüents i després no trepitjar el terreny. A Santa Coloma hi ha activisme i militància de molta gent i és normal que segons el perfil demogràfic de la població el suport a les idees polítiques sigui desigual, simplement el que s’ha de fer és intentar convèncer la gent i sobretot mantenir el compromís i l’activisme. Sóc de la idea que en aquests moments, que electoralment hem demostrat que tenim una majoria sòlida i permanent, no conjuntural, és més important l’activisme que no pas els vots. I en aquest sentit, he percebut molt clarament que qui pica pedra i s’emporta els vots no és necessàriament la mateixa gent. Per això crec que qui plantegi la penetració en ciutats com Santa Coloma com una estratègia purament electoral és que no ha entès res de com funciona l’independentisme.
Però els partits pensen que hi ha zones perdudes i zones on es pot ampliar la base. I ho calculen bàsicament en termes electorals.
No hi ha dues Catalunyes. No hi ha dues maneres de lluitar per la independència, de manera que tots plegats hauríem d’abandonar aquesta idea que hi ha territoris on els vots són més importants, o que l’estratègia ha de ser diferent. El millor favor que podem fer a la cohesió social és tractar tots els ciutadans com a iguals i reconèixer que tots els territoris són igual d’importants. No podem deixar-nos conquerir pel marc mental dels nostres adversaris.
En tot cas, i malgrat que el 14F s’ha aconseguit un resultat històric, dos mesos després no hi ha Govern.
Reconduir dificultats estratègiques tan greus com les que tenim no és fàcil. Crec que hi ha dues lectures molt clares: una, que jo defenso, que l’1-O va ser una gran victòria, que va demostrar que som prou forts com per derrotar l’Estat, i visualment es va demostrar de manera fefaent que no tenien prou policia per aturar-nos, i una segona, defensada per una part de l’independentisme, que fa una lectura contrària, dir que l’1-O no tenia possibilitats de culminar amb èxit i que hem de repensar l’estratègia i fer passes enrere. Fer una passa enrere i esperar millors temps. Quan es diu que hem de ser més s’està dient clarament que esperem, i quan som més, ens diuen que encara no som prou gent. Clarament, hi ha una estratègia, o una no estratègia, consistent a evitar el conflicte amb l’Estat. En definitiva, allò que divideix l’independentisme és si l’1-O és una victòria o una derrota.
El 14F ha estat un desempat entre ERC i Junts?
No s’ha desempatat. Si algú ha desempatat ha estat la CUP, que ha sortit enfortida i ja ha pres partit entre les dues grans estratègies. Ara bé, quan tens presos polítics i exiliats, el país no es pot governar i no es pot fer política perquè no hi ha democràcia. Em costa d’entendre aquesta dinàmica d’intentar normalitzar el que no és normal. Afortunadament, qualsevol alternativa al govern independentista seria una decepció tan gran per a tanta gent, que estan condemnats a entendre’s.
Unes segones eleccions serien una opció per al desempat?
No. I si algú busca provocar-les per desempatar… Ara bé, s’ha de fer un bon acord, i en els països seriosos, un bon acord de coalició demana temps.
Quin pla B suggeriria vostè en cas que el diàleg amb l’Estat fracassi? És un dels esculls de la negociació.
El diàleg amb Madrid ha de servir per entretenir-nos mentre ens organitzem i ens mobilitzem per tornar a generar un moment de ruptura i de prendre les nostres pròpies decisions. L’Estat ja ha triat la unilateralitat, i nosaltres hem de preparar l’estratègia per fer efectiu el mandat de l’1-O i la voluntat majoritària de més del 50% dels ciutadans, i això vol dir construir un nou moment amb una mobilització creixent.
Cal marcar terminis?
Els terminis neixen de la desconfiança, de no estar segurs que ho farem. Hem de preparar-nos com si ho poguéssim fer demà. Ja sé que no ho podem fer demà, però anem preparant-nos per al nou moment de ruptura per consolidar la independència. Però no podem fixar-nos uns terminis exactes perquè moltes vegades no dependrà de nosaltres.
En aquest camí que cal anar preparant, un indult als presos polítics podria rebaixar el nivell de mobilització de l’independentisme, sense una càrrega emocional i política com la que suposa la presó?
No estic segur que això no sigui ja el que ens ha passat en els darrers temps. Aquest efecte jo diria que ja l’hem experimentat, però no ho jutjo. Els presos ens han dit moltes vegades que no pagaran un preu polític per sortir de la presó, i que no acceptaran ser moneda de canvi, i aquesta hauria de ser la lògica. Tots volem una solució per als presos de l’1-O, però és que presos de l’1-O n’hi haurà més. No s’han acabat els judicis i la repressió continua, i no hi haurà una amnistia. Per tant, hem de ser conscients que la probabilitat que més gent entri a la presó serà inherent a la nostra lluita.
Quin paper juga l’exili en aquest camí?
L’exili és el més semblant a tenir aliats a Europa. Una de les formes més clares d’ajudar un moviment independentista és donar refugi als seus exiliats i la gent que segueix lluitant per la causa, i aquesta és la victòria que hem tingut a Europa i que ens situa en un escenari molt més favorable que el 2017. El 2017 no sabíem que tindríem un exili que ens empararia si l’Estat ens perseguia. Altres democràcies han marcat una línia molt clara que diu a Espanya que no ajudaran a posar gent a la presó. Aquesta situació equilibra molt les forces, més encara tenint en compte que la justícia internacional està del nostre costat.
En aquest preparar el moment, la confrontació simbòlica és útil, en aquesta confrontació amb l’Estat?
Jo, que seré inhabilitat properament per la querella que ens ha posat la fiscalia de Pedro Sánchez, hauria preferit ser inhabilitat per alguna cosa més decisiva que no una resolució d’un debat parlamentari. Que fos com a mínim per la investidura del president Puigdemont que no es va fer, per la defensa dels diputats suspesos o per l’escó del president Torra. Si hem d’assumir riscos, és millor que siguin per avançar, en això estic d’acord amb en Jaume Alonso Cuevillas, però no comparteixo que la Mesa del Parlament pot decidir què és important o no per tramitar. Si ets a la Mesa, hi ets per defensar la sobirania del Parlament i tramitar tot allò que presentin els grups parlamentaris, sense atribuir-te una capacitat que no tens de decidir què és important i què no.
Però un acte simbòlic sovint acaba en repressió. Té utilitat, en tant que posa l’Estat en evidència?
Sí, la repressió té un cost per a l’Estat, mai no és simbòlica, i per tant, algun acte polític que desfermi la repressió vol dir que aquest acte no és innocu.
62 
