Barcelona incendiada, l’aeroport de Barcelona bloquejat per un tsunami de gent, carreteres tallades… i també més repressió policial. La tardor calenta del 19, en què el carrer va tornar a mobilitzar-se, aquesta vegada contra la sentència del Tribunal Suprem contra els líders independentistes que van comandar des de les institucions l’1-O, queda immortalitzada en les fotografies de Jordi Borràs al llibre La força de la gent (Ara Llibres). Conversem amb l’autor, que es mostra convençut que la llavor d’aquell octubre en flames donarà els seus fruits.
El llibre retrata la força de la gent sortint al carrer, però no és també és la prova de la força de la repressió, tant de Madrid com de Catalunya?
Sí, aquells dies es van veure les costures de tot plegat, què és capaç de fer la gent, però també de què és capaç l’Estat, amb totes les forces policials, en què pràcticament no es distingia l’operativitat del Mossos o de la policia espanyola a l’hora de reprimir les protestes. Les diferències van ser mínimes, i sí, es van calibrar les forces d’un cantó i de l’altre.
La sentència havia de tenir una força unitària carrer-institucions, com l’-1O, però la Generalitat i els partits se’n acabar desentenent. Si s’hagués produït aquesta simbiosi, pensa que ara estaríem en un altre escenari més favorable a l’independentisme?
Hem d’entendre que si no hi ha aquesta simbiosi, és impossible que el procés independentista tiri endavant. L1-O s’alineen carrer, institucions i majoria parlamentària, però amb les protestes de la tardor del 2019 la cosa canvia i els polítics fan com si allò no anés amb ells, suposo que per por, prudència, o càlculs electorals, la implicació va ser molt mínima. I fins i tot alguns polítics es van dedicar a torpedinar les protestes i fins i tot a justificar a la repressió. Però també crec que s’ha de valorar una altra cosa, i és que ens mirem fets clau, com la consulta del 2014, l’1-O o les protestes de la tardor de manera molt encapsulada, i crec que això és un error.
Barcelona, incendiada contra la sente?ncia del Suprem JORDI BORRA?S
En quin sentit?
Ens ho hem de mirar de forma molt més lineal, és a dir, si mirem els darrers deu anys de la història de Catalunya veiem que hi ha hagut un fil conductor, i que aquell país que va sortir per la sentència de l’Estatut el 2010 és el mateix que va sortir incendiar Barcelona i part del país durant la tardor del 2019. I el problema de rerefons és el mateix, però és que jo crec que fins i tot si anem molt més enrere, l’independentisme contemporani comença fa cent anys. Amb el complot del Garraf o el de Prats de Molló, l’independentisme era potent, però residual des del punt de vista polític, i com ha evolucionat en aquest segle, veiem que l’independentisme és molt més potent del que molts es pensen.
Vol dir que la tardor del 2019 es va posar una altra llavor de la qual encara no s’han recollit els fruits?
Sí, ens hem de mirar les coses amb perspectiva. Les derrotes que té avui l’independentisme construiran el camí per demà, és claríssim al meu entendre. La història, d’alguna manera és plena d’entrebancs, però al final, veiem que l’Estat, malgrat totes les eines repressives que ha alçat contra els catalans, no ha pogut mai, ni ho farà ara, aniquilar les aspiracions d’aquest país.
Un altre factor clau de les protestes contra la sentència del Suprem va ser la joventut de molts dels participants, que potser eren nens amb l’1-O i ara ja eren adolescents. Quin valor dóna a aquesta incorporació a les mobilitzacions?
Els joves estaven en primera línia, i amb un component de presència de dones joves que no era habitual en altres protestes que jo he cobert. En segona línia hi havia gent més gran movent contenidors, i una mica més enrere, gent amb un martell rebentant el paviment per aconseguir pedres. I fins i tot tenies avis que no gosaven posar-s’hi però els brillaven els ulls. Si mirem estudis demoscòpics, trobem que l’independentisme és majoritari entre les generacions joves, i els més reticents a la independència són la gent més gran. L’independentisme és una lluita de present i de futur, i per tant, el pas del temps també juga a favor, si els polítics ho saben aprofitar. L’independentisme ha d’aprofitar aquest canvi generacional i que les generacions més joves ja no tenen por.
Som a les portes d’un nou cicle electoral, i la picabaralla partidista en l’independentisme continua. I des d’alguns sectors es parla d’una desmobilització del carrer. L’ha percebuda, vostè?
Ara estem enrarits per la pandèmia, que ha fet aturar algunes mobilitzacions. Estem en un punt d’inflexió, i és cert que hi ha aquesta percepció que això ja s’ha acabat, però és que aquest mateix discurs es feia quatre dies abans de les protestes del 2019. Això va agafar amb els pixats al ventre molta gent, i jo fins i tot era molt escèptic amb el que podria passar. Pensava que hi hauria poc moviment, i no va ser així. Per tant, és tot tan canviant, la política va tan ràpid i els fets són tan complexos de preveure que donar per mort i enterrat el procés, que fa una dècada que molts el donen per mort, és ser il·lús. Però també és ser il·lús no veure que sense una alineació de carrer i institucions, el que tenim és un torpede immens cap a l’independentisme. I quan els partits només miren pels seus interessos, traslladen la frustració al carrer, i la frustració crea monstres. I a l’independentisme també tenim els nostres petits mostres.
Milers de persones van ocupar l’aeroport de Barcelona i el van bloquejar JORDI BORRA?S
Als partits potser ja els va bé, aquesta frustració?
Ells tenen la responsabilitat de trobar un horitzó per sortir de l’atzucac i arribar a tenir l’objectiu de la independència més a prop. Si els partits no prioritzen el país, serà impossible fer-ho.
