Ha sigut el fitxatge estrella del PDECat per al 14-F. La candidatura liderada per l’exconsellera d’Empresa Àngels Chacón ha anunciat aquesta setmana que el número dos de la llista l’ocuparà l’exvicepresidenta Joana Ortega (Barcelona, 1959). Condemnada, juntament amb Artur Mas i Irene Rigau, per haver organitzat la consulta del 9-N, torna a la política un cop complerta la pena d’inhabilitació. Reivindica el que va fer el 2014 però assegura que ara el camí ha de ser un altre i marca distàncies clarament amb Junts per Catalunya, una formació amb la qual ella no ha tingut cap relació perquè va sortir del Govern quan UDC i CDC van trencar i des d’aleshores no havia estat en la primera línia política.
Vostè es va fer militant d’UDC, un partit conservador, el 1985, i, l’any 2017 va acabar jutjada i condemnada per un delicte de desobediència, una suposada desobediència política. Com li ha canviat la visió de la política aquest viatge?
Jo vaig entrar en política perquè creia que si no m’agradava com es feien les coses, en lloc de queixar-me havia d’intentar canviar-les. I UDC defensava un model de societat amb què jo estava d’acord. Però tota la societat ha avançat, tots hem canviat. Jo no vaig néixer independentista, a mi me n’han fet. Arriba un moment que sento que m’empenyen a marxar d’Espanya. Jo vull defensar un futur millor per als meus fills. En tinc tres. La més petita la vaig anar a buscar a la Xina per donar-li un futur millor i potser no li estava donant. Per això reclamo totes les eines d’autogovern. Amb diàleg, que és com s’ha de fer la política, i no a cop del mall dels magistrats. Però malauradament les coses han anat com han anat. És obligació dels governants donar la veu als ciutadans. Vaig ser injustament condemnada, multada i embargada pel 9N. Si no ho hagués fet, no hauria tingut problemes amb la justícia però n’hauria tingut amb la meva consciència. Tinc clavada l’espina que, per haver fet això, hi hagi gent a la presó i a l’exili, és una anomalia que hem de trencar. Ha de tornar la política i els tribunals han de jutjar criminals i no gent que exerceix la política.
Per tant, ho tornaria a fer?
Hem après molt del 9-N, que vam poder comptar vots, i de l’1-O, que van haver de comptar garrotades i que és terrible el mal que s’ha fet a la gent. Hem d’aprendre a fer les coses de manera que quan les fem pugui ser amb totes les garanties. El país té un anhel de llibertat i jo no hi renuncio, però les coses s’han d’explicar amb molta claredat i s’han de dir fins on es pot arribar, no tenim una vareta màgica.
Amb aquest plantejament se situa més a prop de la via que defensa ara mateix ERC que de la ‘confrontació intel·ligent’ que propugna JxCat. Se li fa estrany?
La confrontació mai és una sortida intel·ligent. Jo estic per la reconstrucció social, econòmica i política intel·ligent, que és diferent. No tinc la sensació d’estar més a prop d’ERC o més lluny de JxCat. Estic en el projecte del PDECat, que me’l crec. A Catalunya hi ha qui veu aurores boreals i jo toco de peus a terra i veig molta gent que ho està passant malament.
Quines portes obertes veu per a un diàleg amb l’Estat?
És que el diàleg és la base de la política. Jo no renuncio a res, però hem de ser realistes. I ara som en una crisi sense precedents i en moments així els governs han d’estar a l’altura. Només així eixamplarem aquesta base per aspirar a la plena sobirania nacional, que és la manera que els catalans i les catalanes tinguin millor qualitat de vida. Jo seguiré treballant per això, però no conec cap altra manera de fer-ho que no sigui el diàleg.
Però de moment l’única ‘oferta’ de l’Estat és la repressió. Vostè ho ha viscut en primera persona i posteriorment ha anat a pitjor, fins al punt que ara obliguen els presos a passar el quart Nadal tancats, amb la denegació del tercer grau i sense cap altra sortida.
És escandalós el que estan fent amb els presos, s’hi estan acarnissant i és del tot injust que a més a més es digui que tenen privilegis quan en realitat els estan denegant uns drets. Però la confrontació on et porta?
I si l’altra banda no vol dialogar?
El diàleg vol dir també pressionar i tenir veu pròpia i capacitat d’incidir. Però plantar-se com una paret, si la paret no és molt gran… Totes les forces catalanes s’haurien d’unir per reclamar que tornem a la política. Perquè és una anomalia sense precedents que tota una generació de polítics en actiu ara estiguin la meitat a l’exili i la meitat a la presó. Però això significa també diàleg entre les forces catalanes.
La divisió no és només entre els dos socis del Govern, sinó també entre el PDECat i Junts per Catalunya, que formaven part del mateix conglomerat. Això com es reconstrueix?
Tot es pot reconstruir i el més important és que tots estiguem en la voluntat de reclamar que es torni a la política i per tant que tornin els presos i els exiliats a casa. Però el que no pot fer un govern en un moment de crisi com l’actual és barallar-se, estar paralitzat, anar a remolc. Calen propostes de bon govern sobre la taula. El PDECat situa la bona gestió al centre de les bones polítiques, perquè la millor política social és la creació de llocs de treball.
Què és el que hauria fet diferent des del Govern en la pandèmia?
Ha faltat coordinació amb el món local. Ahir vèiem desesperació en els alcaldes del Ripollès, a dos dies de Nadal, amb el gènere comprat per a la restauració, els tanquen la comarca. I no s’ha d’arribar a la dicotomia entre salut i progrés econòmic, és una barbaritat. Tenim un virus cíclic i no podem generar un efecte acordió, ara obro, ara tanco. Cal una planificació i buscar la manera d’anticipar-nos, com s’està fent a Europa.
Vol dir que, davant la falta de recursos per indemnitzar els negocis obligats a tancar de manera permanent, és encara pitjor anar obrint i tancant?
Ens hem d’emmirallar en Europa, que quan les coses li van bé eixuga dèficit i deute i quan van malament ajuda els ciutadans, cosa que no passa a l’estat espanyol. I, sigui com sigui, l’autoritat sanitària ha de ser la primera autoritat. És molt difícil gestionar una crisi com aquesta, però està clar que la informació s’havia de compartir més amb els alcaldes. Has de comptar amb complicitat dels ajuntaments. Ningú com els alcaldes et poden dir el que passa al territori, i el que et demanen és informació i directrius clares. I és molt diferent el que s’ha de fer en un poble de 200 habitants, que no el pots tancar, del que s’ha de fer en una ciutat.
Una de les grans reclamacions és que l’Estat, que és el que es pot endeutar, ho faci per fer arribar més ajuts.
L’estat espanyol ha mostrat molt poca sensibilitat amb els sectors productius. Però també n’ha faltat al govern català. No pot ser que s’ofereixin ajuts als autònoms i que hagin de fer una cursa d’obstacles, no s’ha estat a l’altura de les circumstàncies.
Vostè, que va sortir apallissada de la política, amb el judici i amb tot el que ha arrossegat, hi torna perquè diu que s’ha de creure en la política, en un moment de descrèdit de la política…
Vaig sortir del Govern per coherència perquè el meu partit en sortia, un partit que després va desaparèixer. Posteriorment he patit una inhabilitació i tinc el pis, on he criat els meus fills, embargat pel Tribunal de Comptes. Però, sí, crec en la política. Estem en un moment en què també estan en crisi les institucions i cal apostar-hi perquè és la millor manera de resoldre els problemes. Ara bé, hem estat un temps fent tots plegats una política emocional, i ara ens calen menys emocions i més solucions. Per resoldre el descrèdit hem de resoldre els temes que preocupen la gent. No podem tenir un país de dues velocitats, cal posar les eines perquè el teixit productiu torni a rutllar. Això vol dir seguretat jurídica. La gent no vol ajudes, vol treballar, desenvolupar el seu negoci, una política sanitària que s’anticipi. Cal una simplificació urgent de l’administració.
Els problemes de recursos amb què s’ha trobat el sistema sanitari arran de la pandèmia s’han vinculat a les retallades de l’època del govern d’Artur Mas, que no s’han acabat de revertir.
Això és una cantarella. Quan nosaltres vam entrar al Govern vam trobar una Generalitat gairebé en fallida. Es van haver de fer ajustaments perquè hi havia una situació límit. Precisament, aquesta va ser una de les causes que ens va portar a reclamar la gestió de tots els nostres recursos, tot el nostre potencial econòmic. Però si en aquell moment no haguéssim fet ajustos, potser hauria acabat la Generalitat en fallida.
Tota aquesta època vostè la va viure amb Artur Mas com a president. Hi va entrar com a membre d’UDC, amb Duran i Lleida com a cap de files, i es va anar allunyant de Duran i acostant-se a Mas. Quin paper ha tingut Mas en la seva tornada a la política?
No és que m’allunyés de Duran. És que quan formes part d’un govern el més important és el compromís amb els ciutadans i amb un programa pactat. Quan ets al govern els partits han de passar a un segon pla d’importància. I ha sigut un orgull treballar amb el president Mas. Ha sigut un home molt generós. Crec que el país té un deute amb ell. Poca gent hauria fet el pas al costat que va fer ell. Crec que va ser un error, sempre li he dit. I torno a la política després d’haver parlat amb ell, mai hi he perdut el contacte. Crec que el 14-F estaria bé que la gent fes una mirada enrere i la gent valorés el govern del president Mas. El 14-F es votarà un estil de governar.
Així, li ha demanat ell que torni?
Bé, n’hem parlat. Ell ha estat un referent per a mi i en el moment de prendre la decisió ha pesat el que hem parlat. Per a mi, pesa el fet que ell continuï al PDECat i defensant un model en què em sento còmoda.
La seva cap de llista, Àngels Chacón, va ser destituïda pel president Torra com a consellera en el moment més tens de la ruptura entre el PDECat i JxCat.
La consellera Chacón és una dona compromesa i coneix molt bé el sector productiu del país. És brillant, té un perfil semblant al del president Mas. Destituir-la va ser un acte de sectarisme que no havia vist mai en política. I no qüestiono el conseller que l’ha substituït, però aquest rellevar-la en un moment així no ha ajudat gens el sector. Em va doldre i no ho he entès.
Si el PDECat vol incidir i els resultats electorals són aproximadament els que marquen les enquestes, es veu governant amb aquests dos partits que critiquen per les baralles en el si de l’executiu?
El paper del PDECat haurà de ser el de condicionar la política catalana. Ara mateix tenim un Govern format per dos partits que són força contradictoris en aspectes importants. I el PDECat té propostes de centralitat. I l’important no és estar al Govern si no fer que la política catalana se centri deixi d’anar cap als extrems.
Però serà difícil que ho puguin fer des de l’oposició…
Sí, sí, quan ens presentem a les eleccions és amb voluntat de govern, per aplicar un projecte polític.
Les enquestes els donen entre 1 i zero escons, en l’últim CEO.
Sí, però les enquestes són la foto fixa d’un moment. Estem en una situació en què tot evoluciona de manera molt ràpida i jo no faria cap previsió concreta. Però estic convençuda que el PDECat serà al Parlament i que tindrà capacitat d’incidir.
