Se li havia de posar nom al vaixell més gran de tota la història de la marina espanyola, el més car, el de més capacitat, el buc insígnia i el millor vaixell per a molts anys. Tanta magnificència només podia prendre el nom “de qui millor encarna els valors de llibertat, de respecte i de concòrdia de l’Espanya de la democràcia i de la Constitució“, afirmava, solemnement, la desapareguda Carme Chacón, aleshores ministra de Defensa. Des del punt de vista de l’actual règim polític espanyol, a tantíssimes virtuts invocades per la ministra socialista només hi podia correspondre una sola persona: Joan Carles I. I així va ser, amb la presència personal del virtuosíssim monarca, el 30 de setembre de 2010 es va entregar el vaixell a l’Armada espanyola al port de Ferrol. Chacón va insistir: “En aquest vaixell s’uneixen el respecte i l’admiració que la societat espanyola professa per la Monarquia i per les nostres Forces Armades“. I el rei, encara amb una acceptable cadera pre-Botswana, va correspondre, campetxanament, fent una passejada pel nou vaixell i signant al llibre d’honor.
Un culte a la personalitat de més de quatre dècades ha deixat una intensíssima petjada en el nomenclàtor arreu de la geografia de l’Estat espanyol. El parc més gran de Madrid -després de la Casa de Campo- és el Joan Carles I, amb 160 hectàrees, 40 més que el del Retiro. Ben a prop, un dels grans equipaments hospitalaris de la Comunitat de Madrid és l’hospital universitari Rey Juan Carlos. Madrid n’és ple, d’homenatges a l’actual rei emèrit. Però la taca s’escampa per tot el nomenclàtor, de forma especialment intensa a l’Espanya espanyola. Sevilla n’és un exemple. A la capital d’Andalusia hi ha un Passeig Joan Carles I, en un tram urbà del Guadalquivir, i, a més un pont Rey Juan Carlos I. El format passeig ha estat molt privilegiat per la Casa Reial espanyola, amb exemples que van des de la messetària Valladolid fins a l’Eivissa més mediterrània.
Al nomenclàtor de Catalunya, Joan Carles Alfons Víctor Maria de Borbó i Borbó-Dues Sicílies (nom complet del monarca) ha tingut una presència destacada, però minvant. Potser l’exemple més vistós és l’encara anomenat hotel Joan Carles I, un magne edifici a la part alta de la Diagonal de Barcelona. La plaça Joan Carles I, en canvi, va retornar al seu nom popular del Cinc d’Oros el 2017, gràcies als vots de la majoria republicana de l’Ajuntament de Barcelona. Contràriament, l’ajuntament de la segona ciutat de Catalunya, l’Hospitalet de Llobregat, ha fet valdre la majoria proborbònica del PSC per conservar l’avinguda Joan Carles I, que d’aquesta manera confereix adreça a gran part de les activitats de la Fira de Barcelona. A Lleida, la Generalitat encara hi manté un centre de formació d’adults Joan Carles I i a Blanes (la Selva) hi ha tota una avinguda a major glòria de Joan Carles de Borbó… A Sant Cugat del Vallès, en canvi, la incorporació de Joan Carles I al nomenclàtor va ser molt més moguda. El 1976 va ser inaugurada una plaça en el seu honor, amb presència del ministre Manuel Fraga, que incloïa un bust del monarca. Deu anys més tard, l’escultura va ser volada per un escamot de Terra Lliure i des de fa dos anys la plaça homenatja el referèndum popular de l’U d’Octubre… Gairebé acabada la desfranquització de l’espai públic, almenys a Catalunya s’intueix una segona onada de tanta o més intensitat a costa de la dinastia borbònica.
