Javier Padilla és metge i ha estat candidat a les eleccions del passat 10 de novembre per la llista de Madrid de la formació d’Íñigo Errejón: Más País. Acaba de publicar ‘A qui deixarem morir?’, un llibre que analitza la sanitat pública espanyola i proposa mesures per millorar-la per tal que aquesta sigui més justa i accessible. En aquesta entrevista amb El Món, Padilla parla sobre la Llei Aragonès, sobre com afecta la desigualtat socioeconòmica a la salut i les conseqüències de les retallades.
“Jo no vull que l’Estat em solucioni la vida perquè el que fa que la vida tingui gràcia és solucionar-la, no que te la donin feta”. Aquesta és una frase escrita al compte de Twitter de Rubén Manso, diputat de VOX al Congrés. A vostè, que defensa un sistema sanitari de qualitat, li agrada que li solucionin la vida?
A mi m’agrada saber que tinc una xarxa de protecció per quan les coses em vagin malament a mi o a qualsevol persona que no té el privilegi de saber que estarà sempre sana i segura perquè es pot solucionar la vida ella mateixa.
En quin escenari trobaríem si apliquessim un sistema sanitari del que es desprèn d’aquesta frase?
Hi hauria, sens dubte, un augment de la mortalitat. Tot i que el més immediat seria un augment de la fallida econòmica. Hem de recordar que als Estats Units la principal causa de la fallida és el cost mèdic. El sistema sanitari bàsicament serveix com a xarxa de seguretat entre tots.
Fins a quin punt han afectat o poden arribar a afectar les retallades en salut?
El problema de les retallades és que no s’ha retallat només el greix del sistema, sinó també el múscul, i s’ha demostrat que a dia d’avui tenim menys capacitat per fer front als imprevistos. Per exemple, si surt un nou medicament que és molt bo però molt car, han de començar a sortir partides pressupostàries extraordinàries per fer-hi front, ja que el propi sistema sanitari no té la capacitat per encarar-ho.
Algun altre exemple?
El sistema s’ha deshumanitzat. En el sentit literal de la paraula. Els recursos humans s’han anat reduint, i tenim una sanitat cada vegada més tecnificada. I no és que sigui més tecnificada perquè els avenços tecnològics ens hagin dut a una espècie futur distòpic en el qual els éssers humans no són necessaris, sinó perquè el sistema ha canviat la relació de forces entre el producte tecnològic i la forma humana que el controla. En conseqüència, la qualitat de l’assistència ha empitjorat.
Per tant, vostè ja no es refereix solament a les llistes d’espera sinó també a la qualitat del tracte humà entre el professional i el pacient.
Exacte. És que si jo en comptes d’atendre 30 pacients ara n’he d’atendre 50, la meva assistència està clar que no serà la mateixa. Algun exemple és que s’han dut a terme algunes pràctiques mèdiques que s’haurien fet si el professional hagués tingut més temps per pensar-ho.
El llibre que acaba de publicar Javier Padilla Jordi Borràs
Per què l’esperança de vida va tan relacionada amb el barri on algú ha nascut?
Hem de tenir en compte que la salut no es juga en el sistema sanitari, sinó allà on algú es juga la vida. I la gent es juga la vida als barris. El lloc on viu algú és la confluència de molts factors que poden determinar la salut d’aquella persona: el nivell d’ingressos, el tipus de feina, la capacitat d’accedit a un nivell educatiu millor o menor, etc. A Barcelona podem veure que hi ha fins a sis anys de diferència en esperança de vida segons el barri on es visqui. Però és que a Glasgow hi ha una diferència de 24 anys en 12 quilòmetres de distància. I a Baltimore la diferència és de 20 anys en només 5 quilòmetres. Estem parlant de distàncies caminables.
Madrid està igual que Barcelona?
Sí, estan igualades en aquest sentit. Podem afirmar que les polítiques que impacten sobre les ciutats i com aquestes es distribueixen i conformen tenen capacitat per influir a la salut. Fins i tot major a vegades de les polítiques sanitàries.
Pel que vostè explica, sembla que el ministeri o la conselleria de Salut hauria d’estar present en tots els departaments d’un govern.
L’Organització Mundial de la Salut té una estratègia que es diu ‘Salut en totes les polítiques’ i això implica que no s’ha de parlar de Salut només quan parlem de polítiques sanitàries sinó també quan parlem de polítiques de Foment, Obra Pública, Habitatge, Igualtat, Educació, etc. Les polítiques medioambientals també han ocupat bona part del discurs sobre la Salut, per exemple. Quan parlem que els cotxes no arribin al centre de la ciutat estem avantposant el bé col·lectiu de la Salut a la necessitat individual del transport.
Javier Padilla, durant l’entrevista amb El Món Jordi Borràs
Aquestes darreres eleccions ha estat candidat per Más País. Quina era la mesura estrella de la formació pel que fa a la Salut?
La mesura principal de la qual més gala s’ha fet ha estat l’eix verd, que implica que el medi ambient ha d’estar al centre de totes les polítiques públiques. Una altra mesura concreta seria que les polítiques fiscals fossin un actiu per tenir mètodes de vida més saludables. Parlem, doncs, d’impostos a begudes ensucrades, que a Catalunya ja està implementat i s’ha analitzat i vist que efectivament s’ha reduït el seu consum. I també podem estar parlant d’augmentar els impostos a l’alcohol, el tabac o productes no saludables. Sabem que tots aquests productes, a més, es consumeixen molt més en la població amb ingressos més baixos. De fet, amb el tabac hi ha una cosa molt paradoxal, i és que s’observa que quan les persones es queden sense feina acostumen a fumar més. El tabaquisme ha estat sempre un indicador de classe social. Abans indicava classe alta, però des que se sap que és dolent per la salut és un indicador que assenyala classe baixa.
Tornant a la qualitat de l’atenció al pacient, com és que les persones amb un nivell socioeconòmic més alt reben una millor atenció per part dels professionals de la sanitat pública?
Sabem que els professionals som persones i està estudiat que amb les persones d’un nivell socioeconòmic més baix acostumem a tenir consultes més curtes i molt més dirigides, en les quals no deixem que el pacient prengui decisions, sinó que les prenem nosaltres per ells. Explorem menys i la interlocució acostuma a ser més pobra. Es deriva de manera menys freqüent a altres nivells especialitzats. No és una acusació amb el dit, però sí ha d’haver un exercici de reflexió perquè la nostra pràctica no perpetuï això.
Què pot fer cada individu per millor cada dia el sistema sanitari?
El primer que pot fer és votar aquells partits que aposten per un bon sistema sanitari. I per altra banda, hauríem de començar a veure el sistema sanitari com una comunitat de veïns i no com una fàbrica, en la qual hi ha espais d’intimitat i espais públics. El sistema sanitari ha de ser més aviat una xarxa.
Javier Padilla Jordi Borràs
Com li va a la sanitat pública catalana?
Ara mateix ens trobem que és el primer aniversari de la vaga dels professionals de l’atenció primària, però no ha canviat res. I després tenim la Llei Aragonès, que aborda una de les qüestions diferenciadores del sistema català, que és la relació entre el públic i el privat. Catalunya ha estat sempre un laboratori d’experimentació d’aquesta relació, i a la cua hi van València i Madrid.
Però això és bo o dolent?
És que no s’evalua. El que sí se sap és que una assistència més fragmentada acaba significant una pitjor atenció al pacient.
És millor que les competències en sanitat pública les tinguin les Comunitats Autònomes o creu que està bé centralitzar-les a Madrid?
Jo crec que avui més que mai és necessari defensar la descentralització de les competències. I crec que l’escala autonòmica és una bona escala entre la local i l’estatal. Quan es parla de desigualtats a nivell territorial es parla sempre a nivell negatiu, i no s’és conscient que la descentralització ha portat major cohesió i facilita l’experiència d’innovació. La centralització que teníem abans no era més equitativa. Les desigualtats existents entre una persona de Zamora i una de BCN no eren diferents quan estava centralitzat. La centralització no ho fa més igualitari, sinó més homogeni. I això no ha d’estar relacionat amb la igualtat en absolut.
