J.B.Culla: “ERC ha deixat la radicalitat per avançar Puigdemont en seny i moderació”

L'historiador recorda que l'independentisme a Catalunya, "històricament parlant, ha estat patològicament divisiu, amb una tendència gairebé trotskista a la fragmentació"

L'historiador Joan B Culla analitza el reposicionament dels partits independentistes

L’historiador analitza el reposicionament dels partits independentistes | Jordi Borràs
 

L’independentisme institucional es troba en una situació de debilitat, després de la divisió que s’ha observat al Parlament pel tractament de la suspensió dels diputats empresonats i a l’exili, o diria que és un episodi més de la història d’aquest moviment, que no necessàriament implica debilitat?

L’independentisme a Catalunya, històricament parlant, ha estat patològicament divisiu, amb una tendència gairebé trotskista a la fragmentació. Només cal anar al PSAN i el PSAN-Provisional, després IPC (Independentistes dels Països Catalans), fins a l’MDT, que alhora també es va fragmentar. Quina és la diferència? Que aquest independentisme del final del franquisme i dels anys setanta i vuitanta era una franja ínfima de l’espectre ideològic i polític català, i per tant, es podia dir que aquesta síndrome de l’escissió, la baralla i la pugna per les sigles era una expressió pròpia de tots els corrents polítics marginals, que no tenien cap expectativa d’assolir el poder. Consumien la seva energia d’una forma autodestructiva barallant-se els uns amb els altres. Però d’uns anys ençà, l’independentisme ja no és una franja llunàtica de la política catalana, sinó que és el tronc central i majoritari. Per anar bé, això hauria de comportar un canvi de cultura. Seria molt inquietant i greu que aquella tendència a la divisió destructiva s’hagués encomanat a l’actual independentisme.

 

Com a mínim cíclicament, apareix algun indici de contagi…

Sí, hi ha indicis en aquest sentit, però no vull caure en l’alarmisme perquè no crec que n’hi hagi per a tant. És veritat que l’espectacle al Parlament va ser lamentable, però no és un drama, perquè no perdem de vista que hi ha una enorme bateria de mitjans de comunicació, opinadors i polítics que el que més desitgen en aquest món és precisament l’autodestrucció de l’independentisme, exploten i magnifiquen episodis com el dels diputats suspesos i els converteixen en la fi de l’independentisme.

 

La raó de fons de les divisions és més una qüestió de diferències ideològiques, o de tàctica i estratègia partidista?

El problema de fons, al meu entendre, és que l’independentisme actual no és l’SNP escocès, que existeix des de fa més de vuitanta anys i que representa un independentisme amb molt de pedigrí. Potser fa cinquanta anys que l’SNP no era pròpiament independentista, però el que sí que és segur és que l’independentisme escocès és el fruit d’una llarga i natural evolució d’una sigla. En canvi, l’independentisme català actual en part és un independentisme sobrevingut. El món convergent no era fins el 2012 independentista, i ERC pot dir que l’any 1993 en Colom ho era, però amb molts matisos. En tot cas, l’hemisferi convergent i post-convergent de l’independentisme és sobrevingut. Per tant, no és el mateix un independentisme escocès que el post-convergent, fruit d’una poc freqüent acceleració històrica.

 

De fet, una part d’aquest món post-convergent no ha volgut seguir i ha abandonat, entre ells, un conseller, Santi Vila, i altres que van renunciar poc abans de l’1-O.

I a banda d’alguns dirigents, també va abandonar el camí una part de l’electorat. I la part del món convergent que ha mantingut l’aposta, i sense ser crític, tanmateix, per raons culturals, sociològiques i d’altres menes, senten un cert vertigen davant de l’abisme. Després de veure les conseqüències de l’abisme, presó, exili i multes milionàries, fan que el vertigen sigui més evident. No és que siguin uns traïdors ni molt menys, sinó que la cultura convergent era una cultura d’ordre, i és molt insòlit que un partit d’ordre com CDC abracés de cop la causa més subversiva que hi pugui haver a l’Espanya del 2012. Aquesta contradicció aparent encara deixa unes marques importants.

 

Vostè detecta aquest vertigen en ERC, tot i que la seva tradició independentista sigui més sòlida?

En el cas d’ERC és una mica diferent, perquè ERC sí que pot dir que és independentista des de fa unes dècades. Però és igualment evident, sobretot a partir de l’1-O, que li han vist les orelles al llop amb el número u a la presó i la número dos a l’exili, desactivada políticament, per cert. Per tant, ERC, no tant per raons genètiques sinó que han vist el pa que s’hi dóna, té també una pulsió semblant a la del PDeCAT de pensar que si tornen a llançar-se contra el mur s’hi deixaran els ossos. Per això volen buscar altres maneres de saltar el mur o fer-hi un forat.

 

En qualsevol cas, ha quedat prou clar que JxCAT i el PDeCAT no són el mateix, i sembla que JxCAT, pilotada per Puigdemont, sí que vol accelerar. Quina impressió té sobre aquesta nova oferta política, que ara desemboca en la Crida Nacional?

Aquest moviment “Puigdemontista” em descol·loca. Tinc la sensació que la primera fila de JxCAT no té cap cultura de partit ni experiència política. Aquest factor, que segurament Puigdemont dirigeix des de fora, m’inquieta perquè els veig uns aventurers i uns irresponsables. És xocant aquest “pit i collons” i “aquí no s’afluixa”, perquè és una estratègia que coincideix amb la de la CUP. Que la CUP digui això forma part del guió, però que ho digui el portaveu de JxCAT… qui volia votar la CUP ja ho va fer, però els que van votar JxCAT no eren de la CUP.

 

En tot cas, hi ha una pugna pels lideratges dins de l’independentisme i, per tant, per aconseguir l’hegemonia d’aquest espai? Carles Puigdemont surt reforçat de l’exili, però Oriol Junqueras és a la presó i amb poca veu, una diferència que ha generat tensions entre les dues formacions. 

Si tornem a obrir molt el focus, és claríssim que des de fa dues dècades existia i existeix una pugna per l’hegemonia del nacionalisme entre ERC i Convergència. És evident que els tripartits per part d’ERC van ser un intent d’assolir aquesta hegemonia. Deixar CiU a l’oposició perquè sense el poder es marciria com una flor si la deixes de regar, i aleshores ERC posaria el cistell per recollir la militància i els quadres territorials. Això era tan important per ERC que va justificar fer president José Montilla. Però la irrupció del procés va trastocar una mica la rivalitat, però no la va esborrar. La pugna pels lideratges hi és ara també, però no em sembla que sigui el factor més determinant.

 

Les enquestes apunten que ERC estaria en condicions, ara sí, de fer el sorpasso. Ho van dir el 21D però es van equivocar. Ara seria més clar?

ERC ha decidit competir amb el PDeCAT i JxCAT, els post-convergents no en radicalitat, sinó en moderació. Històricament, quan en Carod-Rovira pugnava amb Jordi Pujol, l’acusació d’ERC era que Pujol no s’atrevia a res i que estava lligat de mans i peus per Madrid i el PP, i que en canvi, ERC sí que era nacionalista de veritat i s’ho creia. ERC intentava desbancar CiU fent bandera de la radicalitat. Però quan l’any 2012 hi ha un pacte de Govern Mas-Junqueras, encara es podia pensar que ERC era l’independentisme autèntic i sòlid, mentre que els convergents no eren de fiar per la seva moderació. Després va venir JxSí i tot es va difuminar, i després de l’1-O i de la repressió, és possible que ERC hagi arribat a la conclusió que els post-convergents no tenen res a veure amb Pujol i poc amb Mas, i com que semblen estar en mans de gent radical, potser el que ha de fer ERC, crec que pensen, és exhibir el contrari, moderació i seny, i que siguin ells els que portin la llufa d’eixelebrats i irresponsables. Aquesta és la meva impressió, que ERC ha passat d’oferir radicalitat a moderació per conquerir l’hegemonia nacionalista. Certament, és un canvi estratègic molt substancial.

 

Culla creu q

 
 

Amb el líder a la presó és més difícil, aquesta pugna?

Segurament, però en tot cas, la direcció d’ERC m’imagino que considera que ni el PDeCAT ni JxCAT no els poden donar lliçons d’heroisme, perquè els seus màxims líders estan a l’exili o a la presó. ERC ha deixat la radicalitat per avançar Puigdemont per la via del seny i moderació. Perquè si els diuen covards o fluixos, qui és que està a la presó? Si es marca una diferència cada vegada més clara d’estratègies entre ERC i aquest món de Puigdemont, això reportaria beneficis a ERC, que guanyaria suports i simpaties de sectors empresarials atònits de veure que els post-convergents s’han radicalitzat. No és impossible si aquesta dicotomia entre la moderació d’ERC i l’exaltació del món de Puigdemont es reforça, no seria impossible que ERC sumés el suport de l’empresariat català, que veuria una aposta més estable.

 

Però també hi pot haver una part de l’electorat independentista que se senti decebut per aquesta moderació.

Sí, això és evident, però si a les properes eleccions el debat girés entorn a la coherència i el realisme independentista, potser guanyaria ERC. Els partits no deixen mai de pensar en clau electoral, i amb el procés encara més, perquè els tempos polítics han experimentat una acceleració brutal, amb legislatures de dos anys.

Nou comentari