El trasllat dels presos polítics a presons catalanes les darreres setmanes no ha estat un camí de roses en tots els casos. Malgrat que es pogués pensar el contrari, en el cas de les dones —l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, i la consellera Dolors Bassa— en van sortir, en un primer moment, perjudicades. Tant que, en arribar a Puig de les Basses, van veure les seves condicions d’internament retallades respecte les que havien tingut els darrers mesos a Alcalà Meco, segons explica a ‘El Món’ Francesc Riera, cunyat d’Oriol Junqueras i membre de l’Associació Catalana de Drets Civils (ACDC), organització que agrupa els familiars dels presos polítics catalans. Aquest dilluns, 23 de juliol, es compleixen quatre mesos de l’empresonament preventiu i sense fiança per segona vegada de Forcadell, Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull.
“Els primers dies a Puig de les Basses —explica Riera— la seva situació no era la mateixa que la que tenien a Alcalà Meco, estaven pitjor, en el sentit que el tipus d’internes era diferent i dins de la cel·la no se’ls permetia tenir objectes d’ús quotidià que a Madrid sí que podien tenir”. La situació es va poder resoldre, però segons Riera: “sí que va ser un moment crític, Forcadell i Bassa es van plantar i la qüestió es va reconduir, però no ha estat fàcil”. Aquest conflicte s’hauria produït per qüestions referents al règim penitenciari i a les condicions més favorables o restringides que obtenen els reclusos en funció de la tipologia d’intern en què se’ls ubica.
L’incident de Forcadell i Bassa a Puig de les Basses és un cas aïllat perquè l’aterratge de la resta de presos polítics, internats al centre de Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada, ha estat més positiu i satisfactori. Aquesta millora de les condicions es deu sobretot al fet que hi ha més personal dedicat a la seva atenció. En aquest cas, per exemple, a Lledoners l’atenció mèdica i psicològica és més accessible. A Estremera es disposava d’un metge sis hores a la setmana per a tots els interns, fet que feia molt difícil que els qui tenien dolències menors poguessin ser atesos. Els reclusos amb problemes de drogues i afectacions greus de salut tenien prioritat.
Una altre aspecte que ha suposat una millora en el seu internament és una major programació d’activitats per fer fora de la cel·la, que ajuden a fer que el dia passi més ràpid i la reclusió sigui més suportable. Com també ho és que, des de la cel·la puguin, escoltar RAC1 o Catalunya Ràdio i puguin mirar TV3. El que continua sent igual és el règim de visites que, segons comenta Riera, és de 10 membres de l’entorn familiar. Ara bé, les visites es classifiquen per tipologia, de manera que en poden rebre més que les dels 10 familiars. Això és important perquè les visites institucionals, com les que han fet el president de la Generalitat, Quim Torra, i el president del Parlament, Roger Torrent, no s’han de cenyir a un horari concret ni tampoc no han de demanar permís. També hi ha més facilitats per a rebre visites d’advocats i religiosos. Pels familiars, a més, el canvi ha estat també positiu. “Abans era una tortura i ara el que és el viatge no té color”, explica Riera. En el cas de Junqueras, els seus fills arriben al centre penitenciari “molt menys cansats i en condicions més agraïdes per jugar amb el pare”.
Neguit per les manifestacions i la seguretat
L’arribada dels presos polítics a Catalunya també ha originat un cert rebombori entre els funcionaris de presons. Des de CCOO es va emetre un comunicat setmanes enrere advertint que les presons catalanes no reuneixen les millors condicions i que les mesures de seguretat s’havien d’extremar, sobretot davant la convocatòria de manifestacions als voltants dels centres penitenciaris. La principal inquietud era que es poguessin prendre imatges dels reclusos que tenen permís per sortir o de matrícules de cotxes. El secretari d’organització de l’Agrupació de Personal Penitenciari de CCOO, Fernando Carrera, cap d’Unitat de Servei Interior del centre de dones de Wad Ras, explica a ‘El Món’ que la preocupació va sorgir en veure que les manifestacions de suport als presos polítics es feien molt a prop dels centres, cosa que en les següents convocatòries es va solucionar amb la col·locació de tanques per part dels Mossos d’Esquadra. Carrera es mostra respectuós amb el dret de manifestació de les persones que donen suport als presos polítics: “La gent ha de ser lliure de fer les seves manifestacions, però no de manera que afecti i posi mínimament en perill la seguretat dels centres i dels treballadors. És segur que aquestes persones no faran res dolent però sempre hi pot haver algú que es coli si permets que s’acostin”.
Respecte les manifestacions, Francesc Riera, de l’ACDC, comenta que principalment han tingut lloc a Lledoners però que s’intenta establir una regulació des de l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada, on el pallasso Jordi Pesarrodona és regidor. “Intenten regular tot aquest tipus d’actes a prop de la presó —explica Riera— de manera que qualsevol actuació que es faci necessiti tenir permís de l’ajuntament i, en cas de no tenir-ne, el consistori pot desallotjar-les perquè aquells terrenys no es converteixin en un espai d’activitats múltiples; s’està al cas i a l’aguait”. No obstant això, Riera assegura que les convocatòries han estat excepcionals i que amb el temps la gent hi deixarà d’anar. “No és feina nostra convocar manifestacions perquè no som actors polítics, encara que hi podem donar suport”, afegeix.
Funcionaris amatents per controlar que no hi hagi “tracte de favor”
El neguit a les presons també s’ha originat per la resposta dels interns a la presència d’uns reclusos especials que, d’alguna manera, poden considerar que estan més ben tractats que la resta. “En els interns sempre hi ha inquietud de percebre algun tipus de tracte amb caire de privilegi”, comenta Carrera.
Fins ara, però, els funcionaris no han advertit que els presos polítics hagin estat tractats de forma privilegiada ni que s’hagin aprofitat de qui són per obtenir millors condicions. Segons Carrera, el sistema penitenciari català és “molt obert” i “es dona moltes coses” als interns. En el cas dels presos polítics, assegura, “en principi no s’ha concedit res que se surti d’allò que es pot donar a tothom, entra tot dins del que és possible i la direcció general va amb peus de plom”. No obstant això, el funcionari de presons afirma que els caps d’unitat acostumen a tenir “màniga ampla” amb els interns procurant, això sí, que no es produeixin situacions de desigualtat i fent l’internament “més humà i suportable”. “Ni molt, ni poc, ni massa, ni tampoc maltractament”, subratlla Carrera. Qualsevol situació de privilegi es comunicaria ràpidament entre els funcionaris: “Si alguna cosa se surt del normal, la informació ens arriba de forma confidencial, tenim els nostres mitjans d’informació i comunicació”, avisa el representant sindical.
Carrera creu que, segons com, tenir a les presons catalanes uns reclusos especials com és bona part del Govern de Carles Puigdemont pot “tenir els seus avantatges i inconvenients” perquè mai s’ubicaran en mòduls problemàtics i en el cas que hi hagi algun intern problemàtic la tendència és a traslladar-lo. “El mòdul acostuma a estar tranquil, així que com a cap d’unitat és més descansat”, afegeix.
De la seva banda, Francesc Riera comenta que per part dels funcionaris de presons la situació “és dura en els dos sentits, tant pels funcionaris que no els volen veure a dins i que els voldrien abraçar i no poden però, al mateix temps, en sentit contrari, els funcionaris d’un altre punt de vista, que estan al cas que no hi hagi tracte de favor”. La clau, creu Riera, és “trobar l’equilibri correcte i que el tracte no sigui ni millor ni pitjor perquè si això passés algú podria aixecar la mà, o en el cas que hi hagués algun benefici, aquest hauria de ser el mateix per a tots el presos: tothom és conscient d’això, es contenen i es limiten”.
