Els atemptats de Barcelona del 17A no van crear cap enemic interior o exterior, però sí que va remarcar la confrontació Catalunya-Espanya, amb els Mossos com a diana i l’independentisme titllat “d’absurditat”. Aquesta és una de les conclusions e l’informe ‘Atemptats de Barcelona i Cambrils: reaccions, explicacions i debats pendents” que ha coordinat l’investigador Moussa Bourekba per Barcelona Centre for International Affairs (Cidob) i signat per tres investigadors més. El document també constata que “s’ha passat el dol” de manera molt ràpida i que els atemptats no s’han aprofitat per revisar el model d’integració social a Catalunya.
Catalunya-Espanya
Destaca l’apartat de l’informe signat per Blanca Garcés, titulat “Barcelona canvia de guió”, amb el que remarca que a Barcelona, a diferència d’altres ciutats que han patit atemptats, “no s’ha declarat la guerra a ningú”. “En els relats posteriors a l’atemptat han dominat els relats de NO al terrorisme, NO a la xenofòbia, NO a la por i, finalment, des de les organitzacions socials i part de la societat civil, NO a la guerra”, assenyala Garcés. “Des d’aquí, no s’han construït els raonaments dicotòmics amic / enemic, Occident / barbàrie o insider / outsider, tan propis dels relats desplegats en altres ciutats europees. Des del NO a la por, tampoc hi ha hagut lloc per a la «política de la por»: ni hem presenciat una progressiva securitització de l’Estat ni un gradual criminalització de la immigració. O no d’moment ni de forma dominant. Tampoc es va donar a Madrid després del 11M”, conclou.
Ara bé, si bé es mostra convençuda que no s’ha buscat un enemic, sí que subratlla “la delimitació” que algunes “veus” demanaven “entre víctimes / terroristes o nosaltres / ells”. “Ho ha fet sobretot en l’eix nacional, en la confrontació Catalunya / Espanya”, detalla. “Diaris com El País, El Mundo, La Razón o ABC van denunciar que la gestió dels atemptats s’utilitzés per «fer campanya del Procés», mentre que al mateix temps demanaven que el 17A servís com a toc d’alerta per acabar amb ‘les absurditats democràtiques’ atribuïdes als independentistes catalans”, afegeix.
“Una de les principals dianes en aquesta batalla de narratives van ser els Mossos d’Esquadra. El 17A va posar en evidència la gravetat de la descoordinació policial entre uns cossos i altres, així com les implicacions de tenir cossos de seguretat amb competències en terrorisme, però sense accés a les principals bases de dades internacionals”, critica Garcés.
“Els Mossos es van convertir en l’objecte de crítica d’aquells que reclamaven una gestió unitària de la crisi, mentre que a Catalunya van ser aclamats per molts polítics, mitjans de comunicació i part de la ciutadania com un exemple (gairebé heroic) de lluita antiterrorista i protecció ciutadana. En aquest context, no és estrany que la manifestació del 26A, més enllà dels que «anaven de blau», es convertís també en espai de confrontació entre uns i altres”, sentencia el report.
Dol massa curt
“En una conjuntura en què molts celebren el final del protoestat batejat com Estat Islàmic -que interpreten erròniament com el final del moviment del mateix nom-, la velocitat amb la qual es van eclipsar els debats de fons després dels atemptats del 17 d’agost és preocupant. És com si se li donés el mateix tractament que a un succés tràgic ocasionat accidentalment, sense la reflexió profunda sobre els seus detalls”. Aquesta és una altra de les grans conclusions de l’informe que critica la rapidesa amb què ha passat dol de l’atemptat sense detallar-ne o buscar-ne les múltiples causes així com reflexionar-hi de manera complexa i tenint present diversos nivells.
De fet, el report apunta que a Catalunya les causes del debat van ser debat només durant unes tres setmanes. Un debat poc profund eclipsat per la voràgine mediàtica del procés sobiranista, una voluntat social de no entrar en debat sensibles i la dinàmica habitual “d’acostumar-se” als atemptats. Una situació que a la pràctica no ha permès analitzar què van portar a vuit joves de Ripoll a cometre els atemptats des d’una dimensió social, personal, socioeconòmica, política i religiosa.
“Hi ha hagut un dol extremadament curt”, conclou un dels altres analistes de l’informe, Jordi Moreras. Una brevetat que ha impedit debatre sobre l’eficàcia dels radars de radicalització que l’administració utilitza. No s’ha qüestionat la manera amb què la societat catalana valora el seu model social, ni “autocrítica al model social català”, buscant una causa exterior com podria ser més control de les comunitats salafistes.
