“Fora d’Espanya, és camp neutral”. Així defineix Gonzalo Boye, l’advocat i gran arquitecte de la defensa internacional dels líders del Procés, la lluita a l’exili i la internacionalització del conflicte de l’Estat amb Catalunya. L’estratègia passa per sortir de l’esfera del poder judicial espanyol per fer valdre drets i garanties dels encausats. De moment, aquesta estratègia és l’única que ha atorgat algunes victòries a l’independentisme. La darrera, la decisió d’aquest dijous del Tribunal General de la Unió Europea, que retornava de manera cautelar la immunitat d’europarlamentaris al president Carles Puigdemont i als consellers Toni Comín i Clara Ponsatí. Han sigut victòries que han permès agafar aire i certa confiança a l’estratègia de l’exili.
1. Bèlgica, la primera ‘aliada’
La justícia belga va ser la que va proporcionar les primeres alegries a l’exili. Va ser el 17 de novembre del 2017. La justícia belga, havia citat Puigdemont i la resta de consellers que eren a Brussel·les per celebrar la vista de les primeres euroordres de detenció emeses per la magistrada de l’Audiència Nacional Carmen Lamela, que era qui instruïa aleshores el cas per rebel·lió. La justícia belga, abans de la vista que l’Estat espanyol veia com un tràmit, va demanar informació penitenciària i judicial a l’Audiència Nacional. També van reclamar detalls sobre fets continguts en l’ordre emesa, com ara les dades i decisions del Procés –resolucions aprovades pel Govern– que suposadament vulneressin la llei i quins delictes en concret haurien comès suposadament els acusats. El resultat, després de la vista, va ser la retirada immediata de les euroordres per part de la justícia espanyola. El cinc de desembre del 2017, la fiscalia belga confirmava la hissada temporal de la bandera blanca per part d’Espanya.
2. Dinamarca, ni intentar-ho
Una altra victòria, que s’emmarcaria en el concepte per “incompareixença de l’adversari”, va ser el 22 de de gener del 2018. Malgrat la insistent petició de la fiscalia del Tribunal Suprem, el nou instructor de la causa, el magistrat Pablo Llarena, va rebutjar la petició i no va activar l’euroordre de detenció contra Puigdemont quan es dirigia a Dinamarca a pronunciar una conferència. La versió oficial de Llarena va ser que malgrat que la petició de la fiscalia era “raonable” va decidir “posposar-la” perquè creia que Puigdemont viatjava a Dinamarca per “forçar” que el detinguessin.
3. Alemanya, una ‘champions’
El 25 de març del 2018, Madrid es fregava les mans amb la detenció de Carles Puigdemont a Alemanya i el seu ingrés a la presó de Neumünster. Però aviat va sortir i Puigdemont va viure a Alemanya en llibertat condicional fins al 12 de juliol. El tribunal d’Schleswig-Holstein va declarar inadmissible l’extradició de Puigdemont per rebel·lió i només va apuntar la possibilitat que fos extradit per malversació de diners públics. La resposta de la justícia espanyola va ser retirar l’euroordre, no sense empipar-se ostensiblement amb Alemanya. Llarena fins i tot es va plantejar una qüestió prejudicial davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), amb seu a Luxemburg, sobre el procediment d’euroordre. Llarena volia que el tribunal europeu debatés i resolgués sobre la decisió marc relativa a l’ordre de detenció europea i als procediments d’entrega entre estats membres. No ho va fer i va veure com Puigdemont tornava a Brussel·les.
4. Retirada per defectes pel cas Bob Dogi
Una de les victòries més sonades de la defensa de l’exili es va registrar el 16 de maig del 2018. Llarena va constatar com la justícia belga rebutjava les euroordres per un clamorós defecte de “forma” i les va considerar “irregulars”. L’errada es basava en un precedent legal claríssim del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, conegut com a Bob-Dogi, que requereix que una ordre europea de detenció vagi acompanyada d’una prèvia de detenció nacional amb la qual es correspongui. No hi havia aquesta ordre.
5. Escòcia, allargar el procés fins la retirada
La justícia escocesa també va acabar amb la paciència del Suprem. El 23 de juliol del 2018 va cloure la carpeta de Clara Ponsatí perquè Llarena, després d’una dilatació extraordinària del procés judicial a Escòcia, retirés l’euroordre contra la consellera, catedràtica a la universitat escocesa de Sant Andrews. El jutge Nigel Ross va aixecar les mesures cautelars imposades a Ponsatí, és a dir, la retirada del passaport. Mai li va imposar cap fiança. Ponsatí tornava a poder viatjar per tot Europa llevat a l’Estat espanyol. La justícia escocesa, però, ha convocat una vista per al 26 d’agost per decidir si deixa en mans de Bèlgica l’euroordre contra Ponsatí, tramitada després de la sentència del Procés i reactivada amb l’aixecament de la immunitat parlamentària per part de l’europarlament. Ara es podria tornar a suspendre la vista arran que tornen a tenir immunitat. El 6 de novembre del 2019, el Regne Unit es va negar a tramitar una nova euroordre contra Ponsatí per “desproporcionada”.
6. Junqueras obre la porta de l’Europarlament
Era el 19 de desembre del 2019. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea va prendre una decisió clau per a l’exili. Va decidir, en la resolució d’una qüestió prejudicial presentada per Manuel Marchena, que el líder d’ERC i electe als comicis europeus, Oriol Junqueras, tenia immunitat abans de la sessió de constitució del Parlament Europeu del dia 2 de juliol, i que aquesta “implicava l’aixecament de qualsevol mesura de presó provisional imposada abans de ser declarat electe”. Per tant, el TJUE assegurava que si el Suprem el volia mantenir en presó provisional, havia de sol·licitar a l’Eurocambra la “suspensió” de la immunitat. En la sentència, l’alt tribunal amb seu a Luxemburg no només donava la raó a Junqueras, perquè el dictamen també concloïa que la condició d’eurodiputat s’obté ja per la “mateixa elecció” a les urnes i la proclamació oficial dels resultats. Per tant, bandejava implícitament el tràmit del jurament de la Constitució com a requisit imprescindible per ser membre de l’Eurocambra. Hores més tard, Puigdemont i Ponsatí recollien l’acreditació com a eurodiputats.
7. Una espanyola accepta la derrota
L’endemà, el 20 de desembre del 2019, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va anul·lar la resolució judicial del Tribunal General de la Unió Europa que rebutjava les mesures cautelars demanades per Carles Puigdemont i Toni Comín per ocupar l’escó d’eurodiputats el dia de la sessió de constitució de l’Eurocambra. En resposta al recurs presentat per Puigdemont i Comín, la vicepresidenta del TJUE, l’espanyola Rosario Silva De la Puerta va considerar que el Tribunal General s’havia “equivocat” perquè “no havia examinar el requisit de la urgència ni ponderat els interessos en presència” que reclamava la defensa del president. També va recriminar al tribunal que no consultés prèviament al Parlament europeu. Per això, va considerar que no tenia els elements necessaris per prendre cap decisió i va tornar l’assumpte al Tribunal General perquè el tornés a examinar.
8. Lluís Puig, primera victòria definitiva
Un altre cop Bèlgica va donar una alegria a l’exili i vitamines per a la moral independentista. El 8 de gener d’enguany, Bèlgica va denegar definitivament l’extradició de l’exconseller Lluís Puig perquè la fiscalia belga va descartar recórrer la decisió. Bèlgica utilitzava arguments de pes: considerar que el Tribunal Suprem no és competent en el cas i que hi havia “risc de vulneració de la presumpció d’innocència” per declaracions de jutges, fiscals i autoritats espanyoles. La decisió de Bèlgica va esverar el Suprem, tant és així que Llarena va presentar un grapat de qüestions prejudicials, encara per resoldre, per tal d’aclarir els “criteris” de les euroordres. La resolució de Lluís Puig deixava assentada una doctrina que serviria per no tramitar les futures euroordres, si s’aprovava el futur suplicatori dels eurodiputats independentistes.
9. Un ianqui en la cort del Procés
Una victòria paral·lela de l’equip de la defensa de l’exili va ser una qüestió prejudicial sobre un ciutadà nord-americià que obria una porta que permetrà que l’exili pugui córrer per Europa sense cap problema. Va ser el passat 12 de maig, quan el TJUE va ratificar el principi de non bis in idem (no es pot jutjar ningú dues vegades pels mateixos fets). La decisió ja va ser perfectament aplicable al conseller Lluís Puig. Segons el Tribunal de Justícia de la UE (TJUE), les directives i el tractat de Schengen indiquen que no es pot tornar a detenir un ciutadà europeu que ja té sentència ferma en un altre estat membre de la Unió Europea pels mateixos fets, com seria el cas de Puig amb Bèlgica. És a dir, consideren que les ordres de detenció no serien aplicables perquè són “cosa jutjada”. De fet, aquesta resolució –que res té a veure amb el cas català– era esperada per la defensa estratègica internacional de l’exili que dirigeix Gonzalo Boye, perquè permet interpretar que en el cas de Puig ja pot circular lliurement per Europa.
10. El TGUE corregeix l’Europarlament
La darrera victòria judicial europea és la decisió d’aquest dimecres del Tribunal General de la Unió Europea. La cort ha retornat provisionalment la immunitat als eurodiputats de JxCat Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí mentre resol el recurs contra el Parlament Europeu per l’aixecament de la protecció parlamentària, per la votació del passat 9 de març. A l’espera que la cambra presenti les seves observacions, el vicepresident del TGUE defensa que les al·legacions fàctiques i jurídiques dels independentistes justifiquen que se’ls mantingui la immunitat fins que aquest tribunal de primera instància es pronunciï de forma definitiva sobre les mesures cautelars.
11. El Canadà, també
Aquesta setmana també s’ha obert una altra finestra d’oportunitat. Segons l’equip del president Puigdemont, el Tribunal Federal del Canadà ha acceptat estudiar la impugnació contra la denegació de l’autorització de viatge per part del govern del Canadà quan va ser convidat per la Société Saint-Jean-Baptiste de Montreal a l’octubre de 2019.
12. L’ONU, gran el valedor
El 29 de maig del 2019, a les acaballes del judici del Procés, va emergir un informe clau per a l’estratègia a l’exili. El Grup de Treball de l’ONU contra les Detencions Arbitràries va emetre un informe amb què reclamava la llibertat immediata d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. El text, que la justícia europea incorpora com a doctrina i jurisprudència, demanava una indemnització per als presos i considerava que la seva detenció i empresonament era una vulneració dels drets fonamentals, especialment el de llibertat d’expressió. A més, el document instava el govern espanyol a fer una investigació “exhaustiva i independent” del cas a Catalunya. Aquest informe ha servit de base també a la justícia belga i en els recursos d’empara al Tribunal Constitucional dels condemnats com un futur argument per als recursos al Tribunal Europeu de Drets Humans.
4 
127 
