Centenars de cartes de Correus anunciant una devolució que no consta. Sobres rebuts amb destinataris inexistents pel creuament de dades personals entre votants d’arreu del món. Missives originals idèntiques duplicades, triplicades i fins a quadriplicades. Imports de devolució que no arriben ni al 20% del que els votants es van gastar realment. Devolucions a persones que mai van fer la despesa perquè van votar presencialment.
“Ineptitud o frau?”, es pregunten des de fa dies milers de votants residents a l’exterior. Les deficiències de l’actual sistema de vot pregat tornen a protagonitzar un nou escàndol, aquest cop en el marc del darrer pas de tancament dels processos electorals de les eleccions del 28 d’abril i 26 de maig. És la gota que ha fet vessar el got: la gran majoria de votants d’arreu de l’Estat han perdut la paciència i ara molts clamen contra els enèsims errors en la gestió del sistema de vot exterior. Altres han llençat les cartes a la paperera i desisteixen per futurs comicis. A les eleccions generals només un 8,7% dels residents censats van pregar el vot, i la participació exterior espanyola va ser d’un 5,6%. I en el cas de les eleccions europees, només 120.788 persones van superar el pas de prec del vot, i d’aquestes 63.456 van ser recomptats. És a dir, el 50% dels vots ni tant sols van arribar a temps, i la participació va baixar fins al 2%. Catalunya s’aboca a noves eleccions aquesta primavera quan pel vot exterior els procediments dels comicis de 2019 encara no estan tancats.
Pagant per votar: la fal·làcia del principi legal de la gratuïtat del vot
Fa dues setmanes que han anat arribant arreu del món les cartes enviades per Correus. L’objectiu era facilitar a milers de votants residents a fora la recuperació les despeses generades per l’enviament del seu vot per arribar fins a l’urna. I és que a banda de les múltiples traves inicials del vot pregat, avui per avui la gran majoria dels votants exteriors han de pagar si volen votar, una realitat que desincentiva la participació i enforteix l’abstenció ja tocada per un sistema que tots qualifiquen de poc transparent i gens eficient. Només són 17 els països amb els quals Correus té conveni per al franqueig pagat. La primavera passada novament aquesta empresa pública va resultar adjudicatària del concurs públic per valor de prop d’1 milió d’euros, licitat com és habitual des del Ministeri de l’Interior per retornar les despeses d’enviament de les eleccions generals i europees. Deu mesos després de les primeres eleccions de 2019, desenes de milers de cartes de reemborsament per les eleccions tant del 28 d’abril com del 26 de maig han arribat des de mitjans de gener arreu del món. Com a conseqüència del contingut rebut, tant fòrums, com xarxes socials com grups de missatgeria de la diàspora bullen d’indignació. Només és la punta de l’iceberg però explica l’allau de queixes a Correos, que intenta resoldre-ho discretament procurant minimitzar l’escàndol per la gestió de la devolució de diners públics.
“No m’estranya que enlloc de votar els 2,1 milions d’espanyols emigrats votem tant pocs. I menys que votarem, que és això el que volen per poder derogar tot el vot exterior, l’excusa perfecta. És normal que centenars de milers de ciutadans només puguin exercir el dret de vot si en paguem abans les despeses, és a dir, si tenim diners per fer-ho?”, es pregunta la Maria E. des de Finlàndia. La resposta és que teòricament fa més de 20 anys que Espanya legalment té la obligació de garantir que això no sigui així. Fruit de la instrucció 1/1998 de la Junta Electoral Central (JEC), el Reial Decret 605/1999 va establir ja un procediment per garantir la gratuïtat del vot per correu dels electors residents a l’exterior. El sistema actual va quedar regulat el 2011, amb la reforma de la llei electoral (LOREG) i la implantació del sistema de vot pregat. La devolució de les despeses al votant s’ha de fer efectiva via gir postal o, quan aquesta opció no existeix al país de destinació, a través de tercers. La xarxa mundial de Western Union és ara per la solució triada per permetre que els milers de votants recuperin les seves despeses, en teoria.
Pagant fins a 6 vegades més per votar per no agafar un avió
En Miquel Fernández viu a Oklahoma. Ha rebut una carta sense codi, tot i que se li indica per escrit que pot cobrar els 5,30$ en compensació per l’enviament del seu vot. En va pagar més de 30$ perquè el seu vot fos recomptat a les eleccions generals del 28 d’abril. “Em va arribar el material per votar amb 48h de marge només. Era o bé enviar-ho per correu urgent de 24h, o donar-lo per no recomptat. No puc fer per cada elecció 14 hores d’anada i tornada en cotxe o 17h en tren fins al consolat de Houston per dipositar la meva papereta a l’urna. Un cop fins i tot em van dir que, en lloc de fer-ho per correu postal, que agafés l’avió perquè, literalment, ‘total el consolat està molt a prop de l’aeroport, és pràctic’. Com si tothom pogués pagar 250$ per anar en avió a votar o fer qualsevol gestió”, lamenta. “Des del 2013 visc aquí i mai m’havien retornat res. Mai. I ara no només he rebut carta sense codi i em fan perdre el temps amb reclamacions arreu per exactament 5.30$. És que a sobre vaig pagar 6 cops més per poder votar. En lloc de fer bé les coses, ara és responsabilitat de cadascú de nosaltres resoldre-ho, quan estem parlant d’un dret. Tot plegat és una pèrdua de temps, diners i energies, per això molts ja ni diuen res, tiren la tovallola”.
A Europa, la situació no varia. “El 2017 vaig pagar 94 Dkk (corones daneses, equivalent a 12,5€) per votar i me’n van tornar 57 (7,6€), quan en canvi una amiga va rebre una devolució per valor de 105Dkk (14€). L’única diferència entre nosaltres és que ella vivia a Copenhague, la capital del país, i jo a 240km. Aquest any passat 2019 en vaig pagar 105 Dkk (14€) i ara me’n tornen a oferir 57 (7,6€). Però és que hi ha gent que han hagut de pagar 200Dkk perquè no els ha quedat cap altre remei que enviar-ho certificat i amb urgència, ja que com passa tot sovint les paperetes els van arribar al darrer minut”, explica l’alacantina Estela Marín Sáez des de Dinamarca. “Vaig contactar amb Correus i després a Interior a [email protected] i [email protected]. I em van respondre parcialment, dient que l’import era ‘estandarditzat per agilitzar el pagament’. No em sorprèn aquest caos ja. Fereix i decep haver de pregar el vot quan és el meu dret, perquè després es perdin les paperetes, no arribin a temps, que arribin en massa cartes en destinacions errònies, que la carta rebuda sigui inútil perquè no conté codi… És indignant”, afegeix, mostrant la resposta escrita des del Ministeri de l’Interior.
Fa anys que es retorna molt menys de la despesa real que han de fer els votants, un dels motius de queixa que conjuntament amb la resta d’irregularitats del sistema de vot pregat el col·lectiu Marea Granate ha denunciat al seu extens informe davant l’OSCE i aquest mes de gener al Defensor del Poble. I és que no només les tarifes sobre les que treballa Correus estan desactualitzades sinó que s’obvia la urgència amb la qual s’han d’enviar la gran majoria de vots perquè arribin a temps a l’urna. Des de la seu central de Correos, en resposta a aquestes apreciacions, s’esgrimeix l’argument que malgrat ser ells pròpiament operadors de correus i tenir relació amb les homònims arreu del món en el marc de la Unió Postal Internacional, la relació de tarifes que es tornen als votants venen donades per l’administració que contracta. Unes tarifes que el Ministeri de l’Interior assegura rebre des del MAEC, i que aquest ministeri, al seu torn, ha confirmat que rep des dels consolats. L’import de les devolucions varia segons el país, indiquen, i es calcula basant-se en el preu d’un enviament nacional d’una carta d’entre 50 i 60 grams per als residents temporals i permanents a l’exterior.
Creuament de dades personals: vulnerat l’anonimat dels votants
La S. Camilleri és valenciana i va votar presencialment a l’ambaixada espanyola a Dinamarca. La seva sorpresa va ser doble quan va rebre no només la seva carta sense codi sinó una altra carta, que no ha obert, a nom d’un desconegut. “No hi ha codi tampoc, però és que de totes maneres ni tan sols vaig votar per correu! És a dir, que a mi no em correspon cap compensació econòmica. I amb la carta del senyor que he rebut, tampoc puc fer-hi res. Ni obrir-la, ni reenviar-li enlloc” per manca d’adreça real, lamenta entre sorpresa i exasperada. Cercant amb el nom complet per diferents xarxes socials i per internet, hem pogut localitzar el destinatari: la carta hauria hagut d’arribar a Costa Rica.
També l’Estela Marín a Dinamarca va rebre la pròpia carta sense codi de cobrament i, de retruc, la d’un altres desconegut. Es tracta del català resident al Canadà Agustí Bordas Cuscó, en aquest cas un conegut expert en gestió pública a qui s’ha pogut contactar fàcilment. Ell, al seu torn, també ha rebut carta pròpia i aliena i no amaga la seva estupefacció: “Correos em va enviar una carta per un suposat reemborsament de $7, sense el codi necessari. També em va enviar una carta addicional a la meva adreça postal per unes persones desconegudes”. Ni tant sols va votar per correu sinó en urna, remarca Bordas. És a dir: tampoc ell l’hauria d’haver rebuda mai.
La cadena de seguiment que hem pogut fer lliga entre si dotzenes de casos, del Japó i Àsia, a Europa i fins al continent americà. Tenen en comú que han rebut o no la seva pròpia carta, i en tot cas han rebut cartes a nom de desconeguts. L’error de creuament de dades personals entre noms i adreces de votants ha vulnerat l’anonimat de centenars de persones i són freqüents les anècdotes de “destinataris per error” que han han dedicat temps en localitzar per xarxes socials els destinataris reals. Alguns, fins i tot, previ acord per obrir el sobre, els han fet arribar una foto per missatge directe de la seva carta tot i que en la majoria anaven també sense codi.
Consultats per aclarir l’origen de l’error, des de la seu central de Correus s’han afanyat a minimitzar-lo amb una estimació “d’uns 200 afectats” pel que fa a les cartes sense codis de devolució de despeses. Han insistit també en titllar de “casos excepcionals” els casos de cartes amb dades personals creuades. “Les tractem tal com se’ns han fet arribar des del Ministeri”, afegeixen, suggerint que l’error provindria de l’executiu espanyol. Admeten això sí que les queixes s’han multiplicat com mai abans. També els Consolats n’han rebut més de l’habitual. Aquests s’exculpen en resposta als votants remetent a la llei i a Correus com a “òrgan competent”, malgrat que d’acord amb la doctrina de la Junta Electoral Central (2011 i 2013) la gratuïtat del vot l’ha de garantir el Ministeri de l’Interior d’acord amb el Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació.
En tot cas, les dades facilitades pel Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació poden ajudar a calibrar millor l’abast real dels errors de gestió de Correus. Els 68% dels votants exteriors de les eleccions generals del 28 d’abril van votar per correu (87.918 persones). I de fet la xifra ha anat en alça, perquè per la repetició dels comicis, el 10 de novembre de 2019, es va enfilar notablement fins als 108.176 votants, un volum que representa el 71,67%. Tenint en compte el ressò de les queixes tant a diversos consolats consultats com a les xarxes socials i fòrums arreu del món que són només la punta de l’iceberg, es fa evident que es podria estar parlant de desenes de milers d’afectats i no dels 200 que calcula Correus.
Cartes que arriben setmanes després dels torrons i per duplicat
“No només tornen la meitat del que ens costa votar tot i dir-nos que és gratuït. No només ens han arribat a casa 6 cartes, de les quals n’hi ha de gent que no sabem ni qui són, sinó que se suposa que han tardat més de 7 setmanes en arribar?”, s’exclama des de Dinamarca el científic emigrat Oleguer P. És dels detalls que més confusió genera entre els milers de destinataris. Ningú s’explica com una carta que surt de les oficines centrals de Correos, des de Madrid, que és des d’on surt el correu internacional, han pogut arribar un mes i mig més tard del que indica la data de 29 de novembre que encapçala totes les cartes. La manca de mata-segells amb data de l’enviament al sobre no ajuda a resoldre el dubte sobre l’enviament. “Jo no tinc un lector de codi de barres de Correos a casa, ningú el tenim, per comprovar quan han sortit les cartes. El que sí que sé és que a principis de desembre les famílies ens envien sempre als qui som fora caixes de torrons per Nadal. I tot i la càrrega dels serveis postals en dates nadalenques ho rebem en 2 setmanes, fins i tot quan surt d’un petit poble de Mallorca i ha de passar per Madrid també. Com pot ser un mes i mig per una carta, quan surt justament de Madrid, punt de pas de tot el correu internacional?”, planteja en Miquel Fernández des dels Estats Units.
Des de Correos insisteixen que la data de la carta encaixa amb la de l’enviament dels sobres i no tenen explicació del perquè 8 i 9 setmanes més tard segueixen arribant uns sobres que els votants haurien d’haver obert abans de Nadal. “No ens podem fer responsables de quan i com gestionen els repartiments els operadors de correus d’altres països del món”, es justifiquen per telèfon des del servei de Premsa. L’empresa pública espanyola assegura, això sí, que prepara un nova tanda d’enviaments de cartes “sense errors aquest cop” per reenviar a tothom de nou, amb els codis correctament indicats i amb el termini de cobrament ampliat.
La Montserrat Romagosa va rebre amb desconcert fa tres setmanes quatre cartes idèntiques a nom seu a Nova York. Totes quatre són originals, oficials de Correus, i duen un sol codi. Corresponen per tant a un sol cobrament tot i que enlloc s’indica a quin procés electoral de referència correspon. En definitiva, és la mateixa carta quadriplicada. Com ella, hem localitzat molts altres votants arreu del món que han rebut missives duplicades encara que hagin participat en unes soles eleccions, algunes amb codi i altres sense. A més a més, en el seu cas no deixa de sobtar més encara: en realitat no n’hauria hagut de rebre ni una ja que va votar directament en urna, no va enviar res per correu. Aquest cap de setmana, a sobre, ha rebut una nova missiva aquest cop amb data de 15 de gener de 2020. Aquesta per tant ha tardat les dues setmanes reglamentàries enlloc de les suposades set d’acord amb la data indicada a la primera (29 de novembre de 2019). Se li demana disculpes per l’omissió dels codis anteriors i n’hi envien tres de cop perquè es dirigeixi a Western Union. “Fa riure tot plegat, ara tres enlloc de quatre, quan en realitat no n’hauria d’haver rebut mai cap, perquè vaig votar presencialment”, insisteix davant d’aquesta situació ja tragicòmica.
Més sorprenent encara és el cas de l’Ismael González, originari d’Almeria i resident al Regne Unit. Tant ell com el seu company de pis han rebut diverses cartes. “M’han enviat 4 cartes totes amb la mateixa data de 29 de novembre de 2019: tres per les eleccions de 2019… I una de 2018, pel cobrament de les eleccions andaluses del desembre de fa més d’un any. Aquesta darrera té codi, les altres en canvi no. “Resulta totalment absurd que passin coses així en ple segle XXI i escandalós el fet que si no ho reclames a Correus no tinguis mai opció de cobrar-ho. És que és de traca. Jo perquè encara he rebut alguna cosa i perquè ho he denunciat per Twitter i per DM s’han dignat a resoldre-ho. El 2015 i 2016 no se’m va acudir reclamar, però això ja és… Hi ha moltíssimes persones al grup de Facebook ‘Españoles en Reino Unido’ que s’han trobat el mateix.
Més car anar a cobrar a Western Union que l’import en si
Tant Marea Granate com Vull votar reben incidències i han posat a disposició el màxim d’informació perquè els ciutadans puguin fer arribar les seves reclamacions. No obstant, indiquen que poques arribaran a les autoritats perquè l’import no surt a compte per l’esforç que representa. “Costa més agafar el bus d’anada i tornada fins a qualsevol oficina de Western Union d’aquí de Londres, que no pas les poques lliures esterlines que em tornaran, sense comptar el temps que hi perdem. Ens han fet perdre la paciència que ens quedava amb això. Vaig fer el viatge en va la setmana passada, per res. Perquè com que no em van enviar codi ja em van dir a Western Union que era com no enviar res. No cal ni que m’ho reenviïn, ho tornaré a llençar, com aquesta”, argumenta la mallorquina Elena S.
Des de l’oficina de representació de Western Union a Espanya asseguren que els codis els generen sempre a petició del client que contracta el servei. Aquest codi va vinculat a un únic destinatari, una persona física que s’ha d’identificar amb documentació al moment de cobrar-lo. És a dir, una persona que rebi dos codis podrà cobrar dues vegades, i en canvi sense codi no és possible cobrar res malgrat s’aporti la carta i el nom del beneficiari. La representació ha declinat indicar, però, quan van rebre l’encàrrec des de Correus com a part subcontractada, quan va generar els codis i quan els va fer arribar per a l’enviament postal.
Correus, sense competència en les adjudicacions
Des de Costa Rica, la Larritz, que vota per Bizkaia i des de fa temps pateix els estralls del sistema de vot pregat no amaga el seu enuig. I no només amb el sistema sinó amb el malbaratament que suposa. “A Costa Rica tampoc ens han arribat els codis de devolució. N’han enviat alguna de bé? Quant s’han gastat enviant aquesta pila de cartes malament?“, pregunta obertament a Correus per xarxes socials. La resposta és: prop d’1 milió d’euros. El contracte va quedar formalitzat l’agost de 2019 per valor de 993.410€ (821.000€ més impostos) concretament. I corresponen únicament a la gestió del servei, no als imports de cada devolució, que l’Estat ha de pagar posteriorment un cop rebi una factura de Correus amb la relació de pagaments realitzats com a gir postal o a través de Western Union.
D’acord amb la licitació publicada la primavera de 2019, la gestió de cada votant era de 5€ més IVA (7€ més IVA, en el cas de reclamacions). A banda, hi ha l’import que cada votant ha de percebre. És a dir: el concurs preveu que l’adjudicatari percep més per gestionar cada devolució que no pas el que s’acaba retornant a cada votant de mitja en alguns països. I és que posteriorment, Correus encara ha de presentar una factura al Ministeri de l’Interior per valor del que suposadament s’ha retornat al conjunt de votants.
El plec de condicions del concurs també era clar pel que fa als terminis: abans del 31 de desembre de 2019 Correus hauria d’haver completat l’execució de totes les prestacions. Les cartes han començat a arribar la segona quinzena de gener. I amb l’afegit dels errors acumulats difícilment es podrà tancar fins un any després de les eleccions. D’acord amb la licitació, l’administració hauria de penalitzar a l’adjudicatari tant pel procés defectuós, com pel retard, com per la vulneració de la privacitat dels votants, de qui s’han enviat dades personals a tercers. La Sociedad Estatal de Correos y Telégrafos és, però, tant pública com l’administració que n’ha convocat el concurs. És de fet l’empresa pública més gran d’Espanya. A diferència d’altres grans empreses públiques, com eren Telefònica, Iberia o Endesa, aquesta no va ser privatitzada en el seu moment als anys 80 i 90. Fa pocs dies s’ha sabut que s’havien presentat més de 166.000 aspirants a les darreres 4.000 places que ha convocat.
Mentrestant, encara està per resoldre la contractació per al mateix servei de devolucions corresponent aquest cop a les eleccions generals del passat 10 de novembre de 2019. Naturalment, Correus va ser qui de nou s’hi va presentar. Caldrà esperar fins l’adjudicació per comprovar l’operador espanyol resulta beneficiat una vegada més per un concurs públic. Una curiositat afegida és que, malgrat la publicació al Diari Oficial de la Unió Europea, mai s’han presentat altres operadors europeus en cap de les licitacions.
Un “sistema ineficaç” segons el Tribunal de Comptes però no penalitzat
Poc dies abans de Nadal, el Tribunal de Comptes va penjar a la seva web l’Informe de fiscalització de les despeses del Ministeri de l’Interior en la gestió i desenvolupament de processos electorals 2015-2017. El document no va ser destacat entre altres ni va merèixer una nota de premsa sinó que va quedar sepultat pel llarg llistat. Les conclusions són, però, reveladores: conclou que entre el 68 i el 75% dels girs postals enviats per les devolucions de despeses no van arribar mai als votants. És a dir, pràcticament 3 de cada 4 votants entre 2015 i 2017 mai els van rebre. En les seves conclusions, la presidenta del Tribunal de Comptes, María José de la Fuente y de la Calle, titlla directament d’ineficaç el sistema perquè no compleix l’objectiu i genera despeses ineficients, alhora que recomana al Govern que n’implementi un altre “que garanteixi la recepció del reintegrament per part del votant i sigui més econòmic”.
Curiosament, però, el Tribunal conclou que “les causes no són imputables al Ministeri de l’Interior” i que per tant aquest no n’és responsable. A diferència de la resolució que sí que ha pres pel referèndum de l’1 d’octubre pel qual reclama 4,1 milions d’euros, en un cas flagrant com el del sistema de devolucions de centenars de milers de recursos públics que fa anys que falla, en aquest cas el Tribunal no pren decisions conseqüents com sí que ha fet en la causa catalan. La xifra podria ser milionària, tenint en compte tots els anys acumulats que s’arrosseguen, com a mínim des de 2011. El Tribunal es limita a exposar les al·legacions de Correus. Però no dictamina cap tipus de penalització econòmica ni per Correus ni per les administracions públiques estatals implicades, a les que exculpa malgrat ser responsables últims en la organització del procés electoral. L’empresa pública se’n desentén amb un llistat de causes que considera alienes i argumenta que “la gestió del reintegrament per la gratuïtat del vot a aquests electors a l’exterior ja no correspon a Correus”. Alhora, interpreta que “així ho ha entès la Junta Electoral Central”.
L’informe tampoc dicta cap instrucció sobre la futura elegibilitat de Correus com a adjudicatari ni si l’administració pública ha d’aplicar les penalitzacions previstes pels plecs de condicions que com a concurs públic es preveu en els casos d’execució defectuosa del contracte. En qualsevol cas, fonts del Ministeri de l’Interior asseguren davant d’aquesta nova polèmica que cal un canvi de model i que el Govern espanyol té com a prioritat reprendre la implementació d’un sistema més eficient tant per facilitar el vot exterior com per garantir la devolució de les despeses. La subcomissió del Congrés dels Diputats que des del 2017 treballa per derogar el vot pregat hauria de reprendre en breu la seva tasca amb la nova legislatura.
