“De la seva fundació el març del 1931 al poder en només quatre setmanes, amb l’encàrrec de construir un nou país sota la bandera republicana. Havent de gestionar un poder immens a tot Catalunya durant els anys trenta, gestionant una revolució fallida del Sis d’Octubre que els va desbordar i superar, i després de la guerra, la repressió i l’exili, resisteix fins que a partir dels anys cinquanta pràcticament desapareix de l’interior de Catalunya. I als anys setanta, ressuscita. ERC ha estat capaç de superar tota mena d’alts i baixos en noranta anys gràcies a la seva singular resiliència”. Així descriu Joan B.Culla, l’historiador que ha escrit més pàgines sobre el partit republicà –Esquerra Republicana de Catalunya 1931-2012. Una història política (La Campana, 2013)– la capacitat de supervivència del partit en actiu més antic del país, que just nou dècades després és a les portes de tornar a ostentar la presidència de la Generalitat de Catalunya. I és que a dia d’avui, la singularitat d’ERC no és només la seva supervivència, sinó les seves característiques ideològiques en l’eix social i nacional que el fan excepcional. Si bé la recepta ideològica d’ERC en el seu naixement no era gens peculiar –molt similar al radicalsocialisme francès, un radicalisme petitburgès, laic i amb molts dirigents maçons – avui en dia és “difícil de classificar en termes de política europea, perquè no és ni liberal, ni socialista no post-comunista ni conservador. És una recepta única”, afegeix Joan B.Culla.
Un perfil ideològic que acaba de traçar l’historiador Manel Lucas, autor de Breve historia de Esquerra (Catarata, 2020) i ERC: La llarga marxa 1977-2004 (Columna, 2004). “Es defineix com a esquerra no dogmàtica, una socialdemocràcia que Macià definia com la caseta i l’hortet, una política de justícia social. I són republicans, perquè volen la república però també perquè defensen uns valors de drets civils col·lectius, un sentit de la democràcia que va més enllà de les estrictes formes de votar, una democràcia de valors de feminisme i no discriminació”.
De fet, aquesta composició ideològica explica que el partit hagi tingut “un paper molt rellevant en la construcció del sentiment catalanista i també en la construcció de la Generalitat moderna, perquè en el fons la Generalitat és una construcció de la República”, apunta Lucas. Un sentiment catalanista “ampli” que és fruit del fet que ERC és fundada per diferents grups amb diferents sensibilitats. “Alguns com Estat Català, que era el partit de Francesc Macià, eren clarament independentistes. Però n’hi havia d’altres, com la gent de l’entorn de Companys, que eren advocats de sindicalistes, amb una sensibilitat social molt clara. Després hi havia els intel·lectuals de L’Opinió, entre ells per exemple Josep Tarradellas, que el que volien era reproduir el Partit Laborista britànic a Catalunya”, afegeix Lucas, que remarca que aquesta diversitat, que alhora permetia a ERC ser un partit catch all, “provoca xocs des dels anys trenta i pràcticament fins al 2010. De fet. es pot dir que la unitat indiscutible a ERC només hi ha sigut en els darrers anys”.
L’exili i la repressió, prova de foc
ERC és l’organització política catalana amb més afusellats pel franquisme, seguida de prop pel sindicat CNT. I és que el partit va estar en el punt de mira de la repressió des del primer moment, per diversos factors que analitza Joan B. Culla: “Com que controlava la gran majoria dels ajuntaments, els seus càrrecs eren molt visibles. Podies ser membre de la CNT i els teus veïns no saber-ho, però no podies ser regidor d’ERC i que els veïns no ho sabessin. Aquesta visibilitat va deixar ERC en una situació molt vulnerable. I era un partit que no tenia cultura de la clandestinitat perquè mai no l’havia patit. Els seus militants i quadres no podien imaginar-se què seria el franquisme. Molts van marxar a l’exili i molts altres es van quedar pensant que no els passaria res”. Si anarquistes, socialistes i comunistes estaven avesats a la repressió, els republicans, “amb una cultura política amb arrels al segle XIX, un segle on un règim totalitari era inimaginable”, afegeix Culla, no van percebre la barbàrie que arribava a Catalunya. Una circumstància que fa encara més meritori que el partit sobrevisqués a quatre dècades de dictadura i repressió. En aquest sentit, Manel Lucas també remarca que “en el cas d’ERC, a més de la repressió hi ha la divisió interna, una tradició dins del partit”.
Sigui com sigui, ERC supera totes les adversitats i amb la Transició torna a emergir. Però el lideratge social que havia tingut als anys trenta ha desaparegut i ara és a mans de CiU. “Durant els anys vuitanta ERC va ser bàsicament una crossa fràgil del pujolisme, i fins que no va entrar la fornada de joves encapçalada per Carod i Colom l’any 1993 no pren un perfil propi, quan introdueix al Parlament l’independentisme, un independentisme no en estat pur, sinó un independentisme social, que de fet, és la via àmplia que ara abandera ERC”, relata Manel Lucas, que afegeix que “ERC té un paper que no és fàcil de combinar, una doble ànima de treballar alhora l’eix social i el nacional, i això provoca dificultats, com s’ha fet evident en les negociacions del nou govern”.
Els tripartits, la porta a l’emancipació del pujolisme
Un capítol important en la història d’ERC és la formació dels dos governs tripartits, que li van permetre formar part d’un govern al marge de CiU. Si bé en el primer cicle electoral posterior a la fi del segon tripartit, amb José Montilla al capdavant, els republicans van ser castigats amb la pèrdua de la meitat dels seus escons –de 21 a 11– i CiU en va sortir reforçada, el cert és que tant Joan B. Culla com Manel Lucas coincideixen a assenyalar que la factura inicial que van pagar pel pacte amb el PSC va convertir-se posteriorment en la prova que els republicans podien caminar sols al marge de CiU. “En el curt termini, els tripartits van semblar una catàstrofe per a ERC, sobretot el segon. Semblava que trigarien una dècada a recuperar-se de la caiguda, però en dos anys van tornar a tenir la força prèvia als tripartits. Gràcies al pacte amb el PSC? No, gràcies a l’arrencada del Procés. Si el 2010 ERC apareix com un partit nacionalista que avalava Montilla, el 2012 és l’únic partit independentista amb pedigrí de vint anys quan els convergents començaven a ser independentistes. Per tant, és aquest pedigrí el que explica el salt”, explica Culla.
Per a Manel Lucas, “és evident que el tripartit va passar una factura considerable, però era una aposta valenta de trencar amb antigues aliances, independitzar-se com a partit de CiU i intentar arrossegar el PSC cap a una política nacional més valenta, i l’Estatut era això tot i els problemes que va tenir”. En aquest sentit, Lucas insisteix que el tripartit va servir a ERC per “no sortir de la lliga de campions de la política catalana i deixar de ser la crossa de CiU”. Una emancipació dels convergents que també remarca Joan B.Culla, que assegura que “amb la perspectiva de deu anys, potser sí que els tripartits per a ERC van ser l’emancipació respecte de la tutela pujolista. Encara que ERC era més antiga, des dels 80 la seva imatge era de l’escolanet de Pujol. Però aleshores s’emancipa i és la fornada de Carod i Puigcercós qui talla el cordó umbilical amb CiU. I la manera més contundent era enviar CiU a l’oposició i governar amb el PSC”.
El passat 14 de febrer, ERC va obtenir a les urnes un escó més que l’altre gran partit de l’independentisme, JxCAT. Un partit que si bé no és aquella CiU a qui ERC li feia de crossa, és hereva en certa mesura de l’espai ideològic que ocupava. Un sol escó, però que marca per primera vegada un sorpasso en unes eleccions catalanes que farà que els republicans previsibilement retornin al capvadant de la Generalitat noranta anys després.
87 
3 
