Joan Safont: "Jordi Pujol no es va arronsar davant del tribunal militar"

A 'Sabotatge contra Franco', el periodista i escriptor explica com els burgesos, intel·lectuals i clergues catalanistes van treballar per mantenir viu el país malgrat que, inicialment, s'havien posat del cantó del dictador
Joan Safont
Joan Safont | Jordi Borràs

El suport que part de la burgesia, l’intel·lectualitat i el clergat catalans va donar al bàndol franquista durant la guerra civil espanyola (1936-1939) és el pecat original que s’atribueix més sovint a aquells qui, actualment, donen suport a l’independentisme des de posicions liberals o conservadores. Al seu tercer llibre, ‘Sabotatge contra Franco’, el periodista i escriptor Joan Safont (Mataró, 1984) s’endinsa en la història d’aquells qui, després d’haver “guanyat” la guerra, van participar de maneres diferents a la recuperació cultural, nacional i política d’una Catalunya que, el 1939, ho havia perdut pràcticament tot. Un relat de persones i de moments que dóna una visió més matisada dels anys posteriors a una guerra que havia posat gran part del país entre l'espasa i la paret.


 

 

El paper de la dreta catalana durant la Guerra Civil i el franquisme és un assumpte espinós...

 

Justament ara vinc d'un simposi sobre el PEN Club. Un dels personatges de què hem parlat és Joan Estelrich, que va molt bé per il·lustrar aquest tema. El 1936, com a català, havia de donar suport a la República perquè era l'única manera de salvar la cultura del país. Com a espanyol i com a home d'ordre, però havia de donar suport als militars sollevats i, al final, va inclinar-se per aquesta opció. No va ser dels qui se'n va sortir pitjor -va ser delegat de l'Espanya franquista a l'UNESCO- però, com a català, havia perdut malgrat la importància que Estelrich havia tingut com a intel·lectual i home de relació de la cultura catalana. No acabaríem, però, de parlar de la dreta catalana i el franquisme: si sabien a què jugaven o van ser uns ingenus, si els va pesar més la classe que la nacio´i després se'n van adonar... No he volgut emblanquir biografies ni reescriure la història sinó complementar la visió perquè qui vulgui se'n pugui fer una idea amb més tons de gris, aportant elements al cànon que són importants i no s'han tingut en compte.


 

 

"No he volgut emblanquir biografies ni reescriure la història sinó aportar elements al cànon que són importants i no s'han tingut en compte."

 

Joan Safont
Joan Safont | Jordi Borràs

 

Especialment a la cultura, els qui van donar suport a Franco han estat oblidats, amb l’excepció de Josep Pla. Amb la guerra i la dictadura no hi ha mitges tintes.

 

Sempre que algú parla de Josep Pla, de Joan Estelrich, d'Eugeni d'Ors o dels col·laboradors de la revista 'Destino', apareix el debat de fins a quin punt van col·laborar amb el règim. Al darrer llibre de Josep Pla que s'ha publicat -'Fer-se totes les il·lusions possibles' (Destino, 2017)- es veu clarament com ell, malgrat que jugava el joc del franquisme i de l'oficialitat mantenia, sota la boina, una ànima molt diferent, gairebé independentista. Aquest és un dels grans temes del 'Sabotatge contra Franco', de fet, el paper no només dels intel·lectuals sinó d'altres sectors que es van trobar en una situació semblant.


 

 

Aquesta reacció contrasta amb els grans reconeixements que va rebre en vida, per exemple, el també periodista Carles Sentís. Tot i el seu historial, com a mínim qüestionable, fins i tot va rebre la Creu de Sant Jordi...

 

En Sentís també va coquetejar amb els monàrquics, de fet, però si bé alguns d'ells van acabar oposant-se al règim, Carles Sentís no va fer-ho fins que Franco no va ser mort. Es va moure sempre en l'oficialitat. Els de la revista 'Destino', a partir d'un cert moment, es van anar desprenent de bona part del llast falangista dels seus orígens, mentre que Sentís sempre va tenir una família política molt ben posicionada a les estructures del règim. De fet, al mateix 'Fer-se totes les il·lusions possibles' de Josep Pla, hi ha una carta que mostra com les relacions entre els dos no eren especialment bones. D'alguna manera, el desig i els esforços de Sentís per ser el més franquista dels franquistes fins i tot havien arribat a perjudicar-lo.


 

 

'Sabotatge contra Franco' es pot llegir com la història de l’expiació dels pecats de la burgesia catalana contra el que, sovint, anomenaven la seva “pàtria”.

 

Cal tenir en compte que, a l'època actual, ens és molt difícil imaginar què suposava en aquell moment la fe religiosa per a moltíssima gent. La fe era un element que donava identitat a les persones, com també ho era el catalanisme. La tria entre una i l'altre va ser molt dolorosa i els va esquinçar. Els qui van prendre partit per la fe, malgrat que això suposés trair el catalanisme, buscaran l'expiació des de ben aviat fent obres de mecenatge de la cultura del país. El franquisme havia deixat les mans lliures als empresaris amb la condició que no es pronunciessin políticament, i el que van fer molts d'aquests burgesos va ser destinar una part de les fortunes que van acumular a fer catalanisme... o catalanitat, si es vol. Van aportar el finançament que va fer que la llengua i la literatura catalanes poguessin sobreviure en uns moments molt negres i, fins i tot, que alguns escriptors catalans tinguessin un sou. El cas paradigmàtic d'aquests empresaris va ser Fèlix Millet i Maristany, un dels dirigents catòlics i catalanistes que el 1936 va donar suport a Franco. Després de la guerra civil va fer una gran fortuna i, amb els anys, es va convertir en un gran mecenes i va fundar Òmnium Cultural. Molts, però, no ho veien tant com una expiació. Continuaven creient que havien fet el que calia en unes circumstàncies molt difícils, però no s'esperaven que el franquisme fos tan dur.


 

 

"Els de 'Destino' a partir d'un cert moment es van anar desprenent del llast falangista dels seus orígens."

 

Joan Safont
Joan Safont | Jordi Borràs

 

Aquesta “redempció” comença ben aviat i inclou la reconciliació d’aquests catalans amb els qui havien perdut la guerra, com Joan Sales i Raimon Galí.

 

Després de la Segona Guerra Mundial es va veure que la catalanitat, que la llengua i la cultura catalanes, no havien desaparegut malgrat la persecució total a què havien estat sotmeses. Des de Mèxic, Sales i Galí se'n van adonar i es van posar en contacte amb la gent que s'havia quedat. Creien que tot havia estat arrasat però van veure que quedava caliu i es van convèncer que les noves generacions, que no s'havien criat amb la Mancomunitat ni amb la República sinó que ni tan sols havien pogut viure en català, necessitaven algú que fes de baula, que les connectés amb les que les havien precedit. A Montserrat, el 1947, en un acte d'aparença catòlica i d'exaltació de la Mare de Déu de Montserrat, es va produir una mena de reconciliació de la catalanitat amb ella mateixa. Benet, Galí, Vicens Vives, Pujol... són alguns dels qui van vehicular la catalanitat i el catalanisme com a formes de reconciliació. Havien lluitat a bàndols diferents i havien perdut gent propera però la Segona Guerra Mundial va fer que l'exili s'adonés que els aliats no els ajudarien, que no podrien tornar. En aquell moment, la primera part de la llarga nit s'acabava. Passada l'època en què una reunió de l'Institut d'Estudis Catalans era un acte subversiu, va despuntar una nova generació de joves que s'havien socialitzat en castellà i que no tenien llibres ni diaris per formar-se com a catalans. Joan Sales i Raimon Galí es convertiran en els seus mestres.


 

 

Altres, com el periodista Eugeni Xammar, no els van perdonar mai. De fet, ell va donar a entendre que alguns mereixien la pena de mort.

 

Sales i Galí volien tornar a Catalunya i mirar de fer el possible, amb la idea que "valia més posar una pedra a Catalunya que una catedral a l'exili". Xammar, en canvi, va optar per mantenir-se en dignitat de l'exiliat, de no publicar, de no col·laborar de cap manera. També hi havia ha una tercera postura, la de Claudi Ametlla, que des de l'exili va veure que 'Destino', malgrat els origens, havia evolucionat i criticava el règim dins les seves possibilitats. Totes les visions són comprensibles. De fet, Xammar era amic de Josep Pla perquè no l'havia enredat mai i sempre s'havia mostrat tal i com era, a diferència de Sentís. Tot i això, anys després Pla va deixar escrit que recordava com Xammar l'havia posat a la llista de persones que mereixien ser afusellades -'Fora de la comunitat catalana, 1947-, de manera que tots dos sabien perfectament com eren. Xammar va ser el gran assot de la provincianització, com ja havia estat als anys 20. Eren gent de la mateixa generació i que havien escrit junts, part de 'Destino' provenia de 'Mirador' i això ho convertia en un assumpte personal.


 

 

"Sales i Galí volien tornar a Catalunya i fer el possible, amb la idea que 'valia més posar una pedra a Catalunya que una catedral a l'exili'."

 

 

El president Tarradellas també té un paper a ‘Sabotatge contra Franco’: protestar contra tot antifranquisme “possibilista” que minvés la seva autoritat.

 

Si es considerava dipositari d'una legitimitat provinent de la República, de la derrota i de l'exili, havia de ser-ne el líder i no podia deixar que ningú fes res sense passar abans per ell. Especialment els de l'interior perquè, si eren a Catalunya, volia dir que eren còmplices. És comprensible que ho volgués controlar tot. Als cinquanta i els seixanta ningú creia en ell, cada matí s'havia de repetir davant del mirall "sóc el President de la Generalitat" mentre l'únic que podia fer era escriure i enviar cartes en un paper amb el membret de "Generalitat de Catalunya". Si s'ho creia, havia de jugar a fons, i és el que va fer. Tot i això, estava perfectament assabentat de què passava: parlava amb Pla, amb Vicens Vives... però és clar: l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat li va semblar fatal, la fundació d'Òmnium Cultural també, les declaracions de l'abat Escarré contra el règim també... tothom qui despuntava una mica, que li podia fer ombra, li semblava malament. És el mateix que li va passar amb Jordi Pujol: arribats a cert punt, tots dos competien pel mateix càrrec.


 

 

El relat de l’antifranquisme d’esquerres, el dels governs a l’exili i els partits clandestins a l'interior, s’ha oficialitzat, oblidant que n'hi havia un altre amb mètodes, objectius i resultats molt diferents.

 

En Tarradellas, justament, també es duia a matar amb els comunistes, com és d'esperar. El fet és que l'oposició, tota, va anar topant amb les seves pròpies febleses i amb les afegides pel context internacional i per la pròpia evolució del règim per sobreviure. El 1960, el franquisme no podia mantenir el mateix nivell de control i censura que immediatament després de la guerra. Fins i tot a la universitat, tot i que continuava adoctrinant els joves, les coses estaven canviant.

 

 

A ‘Sabotatge contra Franco’ hi ha grans noms de la Catalunya del s.XX. Avui, però, els cognoms Pujol i Millet no es poden ni esmentar sense esperar una pluja de desqualificacions...


 

Fèlix Millet i Tusell -el del 'cas Palau'- és fill de Fèlix Millet i Maristany, de qui he parlat abans i que també va ser un home amb llums i ombres. Era un gran burgès i un gran financer que tenia molts tractes amb el règim, però alhora va voler tenir un paper a la resistència cultural del país. Tampoc es pot oblidar que Jordi Pujol, per molt que ara estigui proscrit i que la tota la seva trajectòria es vegi a la llum del seu final, als anys 60 va redimir tota una classe social -la seva- que havia estat o còmplice o acomodatícia amb la dictadura. De cop, un dels fills d'aquella burgesia fa tant contra el règim com per anar a la presó. Això, a més, també li serveix per construir la seva èpica personal i, quan torna, ho fa convertit en un líder. Després de l'empresonament, Pujol pot començar a fer país amb l'autoritat moral i el capital polític de qui s'ha encarat directament amb el franquisme. Jordi Pujol no es va arronsar davant del tribunal militar que el jutjava: va acceptar els fets, els va argumentar mostrant una voluntat política clara i va anar a la presó per tot plegat. És l'exemple més clar que aquella nova generació, que no havia viscut la guerra i venia d'un sector teòricament favorable la dictadura, va "trair" els qui se suposava que eren "els seus". El sabotatge són ells, i va ser el moment en què els moviments de difusió de la cultura catalana es van multiplicar.


 

Joan Safont
Joan Safont | Jordi Borràs

 

 

"Jordi Pujol va redimir tota una classe social que havia estat còmplice o acomodatícia amb la dictadura."

 

 

Ara tots dos cognoms s’esgrimeixen, juntament amb el suport de la burgesia a Franco, com a arguments contra l’independentisme tot i que, en general, els protagonistes del seu llibre no ho eren, d'independentistes.

 

Fer el pas a l'independentisme feia molt de vertigen. Això explica per què Macià va fer una proclamació d'independència amb una porta oberta a pactar i per què Companys va fer el mateix. Hi havia idees confederalistes, creien que hi podia haver una entesa que permetés el pluralisme. La República havia aconseguit unir tot el catalanisme en un sol bàndol malgrat que, després, alguns donessin suport a Franco. A banda, hi havia una tradició separatista assumida com a tal, sense connotacions negatives. Ara, justament, hi ha una exposició sobre la possibilitat d'independència de 1936. Hi havia tots els elements: Espanya trencada en dos, la República feia aigües i Catalunya era un bastió important que, a més, tenia França al costat... però no s'hi van atrevir. Sobre què pensarien avui, que cadascú s'imagini el que vulgui. Els monàrquics catalanistes, el 1942, ja van dir en una carta a Joan de Borbó que tingués en compte la llengua, la cultura, la bandera i les institucions catalanes.


 

 

Justament, el seu llibre recull noms de molts dels qui van marcar les primeres dues dècades de recuperació de l’autonomia. La “construcció nacional” del pujolisme, de fet, és hereva d’aquells cercles antifranquistes.

 

Ve del pati de la casa d'en Joan Reventós! Sempre ho he trobat molt fort, és com si haguessin estat tan bojos que la van encertar. En Galí va dir "hem de seleccionar els futurs líders" i van reunir tota una colla de nanos: Joan Reventós, Jordi Pujol, Anton Cañellas, Josep Benet... Fins i tot Heribert Barrera, que venia de la tradició de l'exili, es movia en els cercles de Claudi Ametlla. A les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980, dels sis partits que van tenir obtenir representació, cinc tenien caps de llista que provenien dels cercles de Galí i Sales, de Vicens Vives, d'aquell món dels llibres que va mantenir encesa la flama. Fins i tot el PSUC, quan va haver de nomenar un candidat, el va buscar entre els qui provenien del catalanisme catòlic.


 

 

"A les eleccions de 1980, de 6 partits amb representació, 5 tenien caps de llista que provenien d'aquell món que va mantenir encesa la flama."

 

 

L’atac actual a les institucions, la llengua, la cultura i els drets i llibertats dels catalans podria haver fet que, com aleshores, es deixessin de banda diferències en un moment d’emergència nacional. Es pot comparar?

 

Crec que, almenys en aquell moment, la catalanitat era un element transversal i que ho sobrepassava tot. Ni tot el país se'n va anar a l'exili ni la llengua va desaparèixer completament. Si això hagués passat, en només tres generacions de Catalunya ja no n'hauria quedat res de res. Però el franquisme no es va sortir amb la seva gràcies, també, a aquells "resistents", als "guanyadors-perdedors" de la guerra que van començar fent llibres de bibliòfil, després van organitzar reunions de poetes... L'església, que també era un dels pilars del règim, en un moment concret va esdevenir l'únic lloc on aquesta l'oposició al règim podia socialitzar sense problemes i va ser el punt de trobada de tota aquella joventut que, en la foscor de la dictadura, es va desvetllar i va començar a treballar per un país que havia quedat devastat.


 

 

 ‘Sabotatge contra Franco’ ha estat publicat aquest mes de setembre per Angle Editorial.