Diuen que un país sense història és un país avorrit. Sortosament, o malhauradament, Catalunya s’escapa d’aquesta fórmula. Ho acredita el procés sobiranista que a cada nou capítol que passa, per molt rebuscat que sigui el final, sempre hi ha un exemple històric que més o menys s’hi assembla.
Un dels darrers girs de guió és la possibilitat d’investir un president, en concret Carles Puigdemont, a través del vot delegat dels diputats o en la seva absència. Per molt estrany que sigui, la recent història de Catalunya ens dóna dos exemples més o menys, -cal reforçar el més o menys-, similar. Fou el cas de la investidura del president Josep Tarradellas i del president del Parlament, Ventura Gasol. Cal destacar, com a marc principal, que es va tractar d’una investidura amb les institucions catalanes a l’exili i, fins i tot, amb presidents ‘interins’ que van salvar i mantenir la institució.
Tres presidents interins i un escollit per delegació
Per entendre la situació ens hem de remuntar al 1938, quan el general feixista Franco decretà la suspensió de l’autonomia catalana i derogà l’Estatut d’autonomia, prèviament denostada per Juan Negrín. L’ofensiva feixista, iniciada el desembre de 1938 i acabada el mes de febrer de 1939, obligà el Govern de la Generalitat i els militars fidels a la República a abandonar Catalunya. Malgrat que la Generalitat va decretar Olot com a nova seu del Parlament, els diputats no s’hi reuniren mai i només es van trobar esporàdicament i en grups reduïts a l’exili.
La diàspora era brutal, però l’afusellament del president Lluís Companys el 15 d’octubre de 1940, va recuperar en certa manera un mínim decòrum orgànic i institucional. Calia substituir la màxima figura institucional que havia estat assassinada per l’Estat espanyol. Així i segons l’article 44 de l’Estatut interior de Catalunya, aleshores vigent si era vacant la Presidència de la Generalitat, aquesta havia de ser exercida interinament pel president del Parlament i el vicepresident primer l’havia de substituir en la presidència del Parlament. En el termini de vuit dies s’havia d’escollir nous president. Un objectiu que amb l’exili a diferents països, la dispersió de líders històrics, la dificultat de mantenir una estratègia conjunt amb l’interior de Catalunya i la repressió era tècnicament impossible.
D’aquesta manera. es complí amb el ritual, i Josep Irla assumí la presidència de la Generalitat i Antoni Rovira i Virgili, del Parlament. En morir aquest darrer, va ocupar la presidència l’inventor de la socialdemocràcia catalana, Manuel Serra i Moret, llavors vicepresident del Parlament. Tot i aquests interinatges el Parlament a l’exili no es reuní formalment, d’acord amb les normes del reglament atorgat sota la Segona República. Mai hi va haver quòrum i les lluites internes i desavinences no ho van afavorir.
Tarradellas i Gassol
En aquest clima, l’abril de 1954 el president Irla nomenà Josep Tarradellas -que no havia format part del govern català a l’exili (1945-1948)- conseller primer. Una unció com a futur president de la Generalitat. Poc després, Irla dimití per raons d’edat. La presidència tornava a quedar vacant i era difícil utilitzar el sistema de successió de la Mesa del Parlament imposat per l’Estatut de Núria.
Així que es convocà una ‘reunió del Parlament’ el 5 d’agost de 1954 a l’ambaixada del govern de la República espanyola a Mèxic. Només hi assistiren 9 diputats i a la qual s’adheriren i enviaren el vot per correu altres 17 diputats. Un cónclave en el fou elegit president de la Generalitat Josep Tarradellas, present a l’ambaixada.
Ara bé, també en la mateixa reunió de diputats s’escollí com a president del Parlament a un absent: Ventura Gassol. Precisament, Gassol, que havia estat conseller amb Companys i Francesc Macià, i que no estava ni a l’ambaixada, hi renuncià i passà a ocupar-la interinament qui havia estat elegit vicepresident primer, Francesc Farreras i Duran. Per tant la història, i salvant les circumstàncies, regalen dos exemples de ‘vot delegat’ per una investidura. En primer terme, per escollir el president de la Generalitat. En segon lloc, un president del Parlament escollit sense ser al ple i també per vot per correu.
