Les bases de l’ANC han decidit donar suport a la iniciativa de primàries ciutadanes obertes també a partits per a les municipals del 2019. Quina feina pot fer l’ANC perquè això qualli i els partits s’hi sumin, tenint en compte que a hores d’ara les llistes unitàries semblen inviables per la pugna de sigles.
Algunes territorials de l’ANC ja feien feina mesos enrere per impulsar candidatures unitàries, i la proposta es va dur al secretariat nacional, i d’aquí als socis de l’Assemblea, que l’han ratificat amb un 87% de suport. No és la proposta senzilla de fer coalicions de partits, sinó que pretén impulsar candidatures unitàries no a tot arreu, sinó en aquells municipis on la llista més votada, si no hi ha un partit o una coalició que obtingui la majoria absoluta, aconsegueix automàticament l’alcaldia. Hi ha molts municipis on la majoria independentista no està garantida, i aquestes llistes serien un instrument magnífic.
És el cas de Barcelona, la capital de Catalunya, i per tant, de projecció internacional.
Efectivament, Barcelona compleix tots els requisits. El 2015, Convergència, ERC i la CUP sumaven 18 regidors, i la majoria absoluta són 21, i en canvi governa una força que només té 11 regidors. Les primàries obertes introdueixen noves fórmules de participació política, i també hem vist que quan les bases independentistes tenen poder de decisió, tot va molt millor. Ho acabem de veure amb la conferència nacional d’ERC i en l’assemblea del PDeCAT. Les primàries poden generar una dinàmica guanyadora.
Com encaixen els partits independentistes en una llista on tindran poc poder?
D’entrada són molt reticents a aquestes llistes, però tot dependrà de la dinàmica que siguem capaços de generar, i de si els partits prioritzen l’objectiu de tenir una alcaldia independentista o si per contra, prioritzen altres factors més propis d’una dinàmica convencional d’unes municipals en un entorn autonòmic, on es busca el màxim nombre de regidors, tenir pes a les diputacions, als consells comarcals, etc. Però no estem en una situació normal, les municipals han de reflectir aquesta la situació extraordinària que vivim.
Per què és tan important tenir un alcalde independentista a Barcelona?
L’1-O ho vam veure. L’alcaldessa de la capital de Catalunya va oferir tot un mes d’octubre de pressions d’Ada Colau perquè no es fes la declaració d’independència. Si hem d’analitzar què va fallar aquell mes i per què no som independents, un dels elements a tenir en compte és que hauria estat molt important, també per la projecció internacional que té Barcelona, tenir una alcaldia independentista.
L’ANC haurà de fer molta feina per recosir ferides entre els tres partits independentistes.
Tenim deu mesos, i estem en un temps polític en què passen moltes coses en poc temps. Passarà la Diada, passarà la commemoració de l’1-O, hi haurà els judicis al Suprem… Ara poden estar veient les coses d’una manera, però les dinàmiques canvien i coses que abans passaven en anys, ara passen en mesos.
Quines expectatives té l’ANC que el canvi de govern a Madrid sigui una millora real respecte al govern del PP pel que fa a la reivindicació catalana?
No tenim cap esperança dipositada en un canvi real i substancial, ni tampoc en un reconeixement real del conflicte català i la seva veritable naturalesa. El PSOE no reconeixerà el dret d’autodeterminació, i de fet, més aviat veig el canvi de govern com un risc, aquesta política de maquillatge de la deriva autoritària de l’Estat. Havíem aconseguit visualitzar al món que la transició a la democràcia no va ser tan modèlica com s’havia venut, amb mancances greus. I el PSOE està essent intel·ligent fent polítiques de memòria històrica, encara que algunes siguin simbòliques, perquè saben que això serà ben rebut a Europa. No crec que vulguin arreglar res, però sí fer un intent de blanquejar aquesta transició.
L’independentisme és conscient d’aquest risc que vostè assenyala?
És una trampa, és veritat, però era complex no donar suport a la moció de censura i justificar el suport al PP, que de fet era el que havia enviat la policia i havia aplicat el 155, tot i que el PSOE va ser còmplice de tot. No era un dilema fàcil, però veig molts riscos en la decisió de donar suport a Pedro Sánchez.
Què va significar l’1-O?
Està clar que vam guanyar l’1-O, dos milions llargs de persones van votar sí a la independència, un suport sobre cens que és superior al del Brexit. L’Estatut del 2006 va tenir menys vots i cap ciutadà de Catalunya no el va deslegitimar inicialment, ho va fer el TC anul·lant 14 articles i interpretant la resta. Em pregunto per què qüestionem la validesa del mandat que emana de l’1-O.
No només el qüestiona Madrid i l’unionisme, també des d’alguns sectors de l’independentisme no se li ha donat la legitimitat que s’havia promès.
Em fan una mica de por, sí, perquè en alguns casos comencen a minimitzar-lo. Tinc por que converteixin l’1-O en un altre 9N. En aquest sentit, pot semblar que la manifestació de la Diada és poca cosa, però en el context en què ens trobem fer una manifestació per reivindicar el mandat de l’1-O i que es faci efectiva la república, trenca aquesta dinàmica de tornar a fer passes enrere i tornar a la situació del 2012.
I el 27-O, què va significar?
Al 27-O s’hi va arribar tard i malament. L’error va ser no fer la declaració d’independència el 3 d’octubre, 48 hores que marcava la llei. El 10 d’octubre es va deixar temps als altres a organitzar-se, que van fer la primera manifestació unionista a Barcelona, es va deixar que hi hagués el decret de canvi de seus empresarials, etc. Quan has de fer una ruptura l’has de fer ràpid, i has d’aprofitar el moment de màxima intensitat on la gent està disposada a assumir un risc i a sortir al carrer. Tot allò no es va gestionar bé.
Es va dir que hi havia amenaces per part de l’Estat de provocar morts al carrer.
Hi ha una part d’esgotament per l’1-O, perquè el 20 de setembre es van desmuntar moltes coses del referèndum i es va haver de reorganitzar en pocs dies, amb una persecució policial intensíssima. I potser no tothom veia el referèndum de la mateixa manera.
Dins del Govern i dels partits?
Potser per a alguns era una eina per a negociar amb Madrid i per a altres sí que era un referèndum vinculant. I aquí no crec que es pugui encabir una posició per partits, sinó que segurament a tots els partits hi havia una mica de tot, i arribes a l’1-O. La resposta també va trigar i va divergir, i després també aquesta ingenuïtat d’apel·lar a una mediació internacional… Si tu no demostres que ets un problema per al món, ningú no vindrà a salvar-te, perquè el món té problemes molt més greus que aquest. Si tu no representes un problema perquè tu mateix no tires endavant…
Què ha de fer l’independentisme per ser un problema?
La repressió política i el judici als presos polítics i exiliats les hem de capitalitzar com un boomerang contra l’Estat espanyol i a favor dels nostres interessos. De fet, la vulneració de drets fonamentals reforça la causa de l’autodeterminació i la independència de Catalunya. Una de les coses que s’han de fer és mirar de fer una defensa política i una mobilització el màxim d’internacional possible del judici que hi haurà a la tardor contra els presos i exiliats.
Després del 27-O, el resultat és que hi ha presos polítics i exiliats però no avenços visibles en la construcció de la república. Com es fa perquè no hi hagi cansament al carrer i entre els partits?
En una situació tan traumàtica com la que vivim és normal que aflorin tensions entre els partits. Però hem de mirar d’impulsar des d’entitats com l’ANC el missatge que hem d’analitzar de manera objectiva en què ens vam equivocar i per què va fallar l’anàlisi política que vam fer. Tot plegat per estar més preparats quan es torni a produir una oportunitat.
Quin escenari pot ser una oportunitat per materialitzar la república?
Una oportunitat com la que vam tenir l’1-O i el 3-O –aturada de país-, però el primer que has de fer és contribuir a generar l’oportunitat, i hem d’estar preparats perquè no juguem sols i poden passar coses externes que representin una oportunitat, i altres que siguin un risc. Hi ha un element exterior que no controlem, però sí que podem reforçar-nos per estar molt preparats per veure l’oportunitat. Els judicis i les sentències poden ser una oportunitat, per la indignació col·lectiva que això representarà.
Les municipals del 2019 són una oportunitat?
Sens dubte, si tenim victòries molt significatives, hi haurà una onada que augmentarà el suport a l’independentisme, i si aconseguim victòries simbòliques com la de Barcelona, això pot ser una oportunitat. D’entrada, hem de mantenir la coherència i no fer renúncies en el discurs, perquè no ens ajuda a avançar dir unes coses el 27-O i tot el contrari quatre mesos després. I ser realistes, si a l’octubre teníem febleses, ara encara més perquè tenim la repressió política.
Creu que en algun moment la comunitat internacional podria forçar un referèndum, o bé que l’Estat visqués un canvi democràtic que propiciés una sortida a l’escocesa?
No. L’Estat ha demostrat al llarg de 300 anys que mai no negocia i mai no transigeix. L’1-O, per comptes de fer una oferta, van arrasar. Les institucions de l’Estat seran més o menys agressives, però no canviaran. I pel que fa a la mediació internacional, si tu no demostres amb fets que ets el Govern efectiu en el territori, és a dir, que et converteixes en un problema, tampoc no apareixerà la comunitat internacional. Hauríem d’haver après ja que no hem d’esperar res dels altres, serà en funció del que fem nosaltres que els altres actuaran. A nivell internacional, som una carpeta més que prefereixen que no existeixi.
