Si visqués a Euskadi i seguís essent independentista -català o basc tal li fa- ho tindria molt senzill: votaria el PNB malgrat lamentar la seva desídia, ja no excés de prudència, per l’assoliment d’un estat basc. Però valoraria, molt positivament i no ho perdria de vista, el seu coneixement de les necessitats de la gent i el territori, la seva aposta inequívoca per l’economia productiva, l’històric de la seva gestió municipal, nacional i estatal i uns nivells, comparant-ho amb la resta, baixos de corrupció política. Però ni visc a Euskadi, ni soc basc i avui teòricament a Catalunya em convoquen a unes eleccions vergonyants i indecents per tot el que ens enganyen els nostres polítics. D’una banda, els mal dits independentistes, i de l’altra, els unionistes enterramorts potencials de la realitat nacional i cultural catalana. Afegim-hi, per elevar el nivell d’indecència i manca de sensatesa, els nivells altíssims de Covid-19 que, per cert, ajornaren les eleccions a Euskadi, però és clar allà hi ha el PNB i aquí un govern sense president -encara sort no tenir en Torra-, un vicepresident majordom del 155, una portaveu menys intel·ligible que l’alfabet egipci i una resta de sòmines per govern que fan que la mediocritat senyoregi enmig de la classe dirigent catalana.
El PNB segons marquen els seus estatuts fundacionals és un partit independentista, igual que l’era Unió, un altre, en aquells temps, referent democristià, però tant un com l’altre no han passat mai de les paraules als fets. Els bascos, amb el Concert que renunciaren Pujol i Roca desautoritzant Trias Fargas, viuen molt bé i les passes autonomistes les fan a poc a poc i de forma segura. Hi ha qui desitjaria això per Catalunya, no és el meu cas ja que em compto entre els independentistes però val a dir que si em donen a triar entre els enganys i frivolitats de Puigdemont i Junqueras o la “via pràctica i autonomista basca” no dubto en alinear-me amb aquest últims. Primer no em venen sopars de duro com els farsants abans esmentats, els seus partits i organitzacions afins i acrítiques com Òmnium o l’ANC i segon, dia rere dia, em demostren una gran eficàcia en la gestió pública i en la interlocució amb l’Estat espanyol. Aquí anem de Guatemala a “guatepeor” i seguim a la roda com ximples hàmsters, allà diuen “de lo malo, lo menos malo…”.
Aquí, obviats els espanyolistes, perquè ni personalment ni col·lectiva cerco el suïcidi, les circumstàncies, diguem-hi dignitat i estratègia, m’impedeixen votar a aquells que quan tinguérem a prop la independència o fugiren com conills o s’afanyaren a lliurar-se a les autoritats d’aquest estat “demofòbic” i autoritari que diuen combatre. Insisteixo a part de farsa, banalitat i frivolitat elevada a la última potència o al carall de la mateixa vela. En conseqüència, són els farsants, mentiders, covards i banals els que mereixen el nostre vot? Tan malament es troba la nostra estimada Catalunya que aquests són els únics representants pel nostre poble? Doncs sí i greument, malauradament Catalunya essent una societat malalta i enganyada ha caigut en el parany més subtil i punyent de l’unionisme: votem a partits independentistes que mai mouran un dit per la independència i ho fan en nom de la independència i referendats per independentistes -els votants equivocats i enganyats-. Com amb la monarquia a Espanya on els més monàrquics són els partits d’esquerres dits republicans. No sé si mestra, però descaradament i evident una jugada molt ben rumiada i travada. La pitjor corrupció no és l’econòmica és la de les idees com en el cas que ens ocupa, per bé que sovint a una la segueix l’altra.
Ho he dit molts cops, la genial, carismàtica i eloqüent diputada escocesa Winnie Ewing ho deixà ben clar quan arribà al Parlament de Westminster per primer cop l’any 1967: els dolents no són els anglesos, ho són els traïdors entre els escocesos. Aproximant-ho a aquest cantó dels Pirineus per molt mal que ens vulguin ocasionar els partits espanyols -incloc òbviament Comuns- mai ens faran tan mal com els nostres, els d’aquí que ens menteixen reiteradament i que diuen defensar la independència per, en veritat, defensar el seu plat de mongetes, la seva vanitat, confort i afegim moltes excuses i res d’independència. Ells són els que ens generaren unes expectatives que, no és que no poguessin complir-les, és que van fer tot el possible per no assolir-les. I ara amb l’excusa de que ve el llop, digui’s Vox, PP, C’s, PSOE o Comuns hem de tornar a votar als “generals” que ens deixaren plantats en el camp de batalla. Que rucs i crèduls som, massa cops, els catalans, per algun motiu ja fa tres segles del famós 11 de setembre. De vegades, costa molt creure en la democràcia i allò d’un home un vot, per bé que malgrat tot sigui el menys dolent entre tots els règims existents. Que perdin tots i, si Déu vol, que no hi hagi contagis.
3 
