El festival internacional de fotoperiodisme Visa Pour l’Image ha tingut aquest dimarts a la tarda al Palau de Congressos de Perpinyà (Catalunya Nord), en una taula rodona dedicada a analitzar com s’ha reflectit el procés independentista a la premsa internacional. Tal com ha deixat clar de bon principi el seu moderador, l’exalcalde adjunt de Perpinyà, Pierre Becque, el debat no ha estat polític sinó sobretot mediàtic, centrat en com s’han explicat a l’estranger els esdeveniments que han afectat el país durant el darrer any, especialment els últims mesos de l’any 2017 i com els ha anat rebent l’opinió pública europea. L’acte ha comptat amb la presència del fotoperiodista Jordi Borràs; dels directors de Televisió de Catalunya, Vicent Sanchis, i del setmanari ‘La República’, Carles Ribera; i de les corresponsals estrangeres Elena Marisol Brandolini (Itàlia) i Krystyna Schreiber (Alemanya). A més d’ells el president de la Generalitat a l’exili, Carles Puigdemont, també ha volgut prendre part a la taula rodona. Tot i que inicialment hi havia de participar en directe, finalment els esdeveniments d’aquesta tarda, amb la seva intervenció des de Waterloo, han fet que hi sigués present a través d’un vídeo.
Puigdemont, de qui s’ha remarcat el seu passat com a periodista, ha explicat com ha vist el “combat pel relat” de Catalunya i de com els mitjans de comunicació hi han tingut un paper molt important però marcat per l’ascens de les xarxes socials. En un dels molts episodis d’aquesta “guerra mundial narrativa”, com l’ha anomenat, “tot el món va veure en directe el que feia la policia espanyola”. Ell mateix, però, va rebre les primeres imatges de l’assalt de la Guàrdia Civil al col·legi electoral de Sant Julià de Ramis a través de les xarxes socials, un exemple clar del canvi en la construcció de la narració. Tot i els perills que això suposa, Puigdemont ha remarcat la seva potència i la utilitat dels mecanismes per contrarrestar la gran possibilitat d’intoxicació informativa. En el seu parer, els mitjans de comunicació catalans i internacionals han aconseguit sobreposar-se i traslladar un relat independent que dóna veu a tots els parers i permet als ciutadans formar-se una opinió pròpia. Per això, considera, els europeus han vist els fets del darrer any des d’una òptica molt diferent a la de la població espanyola i se n’han format una opinió que hi té poc a veure. Puigdemont ha lamentat la “privació” d’uns mitjans de comunicació “escèptics” que viu l’estat espanyol i que ha qualificat de “trista”.
La manipulació informativa sovint és contrarrestada per la força de les xarxes socials i sempre hi ha algú amb una càmera a la mà que pot desmuntar falsos relats, han dit tant Puigdemont com Vicent Sanchis. En el sentit contrari, però, els mitjans de comunicació, tot i la necessitat d’immediatesa, també tenen l’obligació de verificar les seves informacions abans de publicar-les, i com també ha dit Carles Ribera, això és el que ha de marcar la diferència amb les xarxes socials. Especialment en casos com el del mitjà setmanal que dirigeix, cal que algú es prengui el temps necessari no només per verificar sinó també per digerir la informació, filtrar-la, interpretar-la i comentar-la. Les visions diferents també són importants, siguin de gent de fora que és a Catalunya o bé directament des de l’estranger perquè ens ajuden a construir un relat més ric. La feina dels professionals, però, com ha dit Jordi Borràs, sovint és dificultada tant pels “discursos marcats i temes barrats” pels mitjans, d’una banda, i per les “agressions i coaccions” que pateixen els seus treballadors de l’altra. La combinació de totes dues coses, segons el fotoperiodista, és la causa que els atacs rebuts per periodistes no només per part de l’extrema dreta sinó “d’alguns partits amb representació parlamentària” hagin estat silenciats malgrat la seva abundància.
Cada país jutja què passa l’exterior segons la seva pròpia experiència i context. Alemanya, per exemple, un país federal, està totalment en contra dels projectes independentistes pel perill que poden suposar pel projecte europeu. Per a Krystyna Schreiber, a més, el rebuig al nacionalisme fruit de la ferida del nazisme causa un problema a l’hora d’explicar les reivindicacions catalanes des del punt de vista històric i nacional. La lluita per canviar aquestes percepcions ha estat molt dura, mostrar l’europeïsme i el pacifisme de l’independentisme català era una tasca difícil, especialment a causa dels missatges enviats per un nacionalisme d’estat que “no existeix perquè és patriotisme”, cas que Sanchis també ha extrapolat al cas francès per explicar la poca atenció que els mitjans d’aquest país han dedicat a l’independentisme català. Com Alemanya, França tampoc vol que se li recordi la seva pitjor cara, i Jordi Borràs ha recordat que, al mateix Visa Pour l’Image, l’únic conflicte nacional geogràficament proper a què s’ha dedicat un espai és al nord-irlandès, amb una sèrie de fotografies sobre les reaccions a la vaga de fam i la mort del militant republicà irlandès Bobby Sands ja fa 37 anys.
Malgrat aquesta problemàtica, però, el procés ha anat despertant més i més l’atenció dels mitjans, especialment dels alemanys, on la seva presència s’ha multiplicat. Això, ha dit Schreiber, és perquè la població del seu país s’ha adonat que la informació provinent de Madrid i de Barcelona “no tenien res a veure” i ha augmentat la seva demanda de diversos punts de vista per formar-se una opinió pròpia. La premsa italiana ha posat l’èmfasi més en la democràcia que en la independència, allunyant el focus del nacionalisme i fent millorar l’opinió pública d’aquell país. En aquest sentit el Primer d’Octubre, segons Elena Marisol Brandolini, va ser un punt d’inflexió no només per als periodistes italians sinó d’arreu, que van explicar què havien vist i van canviar la percepció que es tenia del procés. Així, a Itàlia es van acabar gairebé del tot les comparacions amb la Legha -un moviment d'”extrema dreta”- i va aparèixer la imatge d’un poble “que es mobilitzava de forma massiva per la democràcia”, independentment de l’opinió dels ciutadans italians sobre una hipotètica independència de Catalunya. En el cas alemany, ha dit Schreibe, l’arrest de Carles Puigdemont també va despertar l’empatia en el moment en què, de sobte, el problema es va traslladar a casa seva i van haver de mirar-lo amb més atenció.
La confusió i el desconcert generats després de les declaracions d’independència fallides, han coincidit Sanchis i Brandolini, han reduit l’interès internacional per la situació al nostre país després d’una tensió mediàtica que, desgraciadament, és molt difícil de mantenir sense més imatges d’una violència, que, segons Krystyna Schreibe, va fer que l’opinió pública alemanya es qüestionés el paper d’una Unió Europea que no protegia els seus ciutadans davant d’un estat espanyol que havia “perdut la raó” en fer servir la força contra la població pacífica. La periodista italiana, però, ha aventurat que podria recuperar-se a partir del recordatori de l’existència de presos polítics i exiliats com a problema democràtic de l’estat espanyol.
