El País de l' 'a por ellos'

El rotatiu madrileny ha perdut la influència i el prestigi de tres dècades a Catalunya i s'ha convertit en una capçalera petita, radical i esclava de Moncloa per la seva debilitat econòmica

El País va ser el diari de referència de la Transició i la democràcia espanyola
El País va ser el diari de referència de la Transició i la democràcia espanyola | El País

 

"El País també és, des d'avui, un diari fet a Catalunya". Amb aquest titular, el 6 d'octubre de 1982, el rotatiu de referència de la Transició espanyola feia el salt a un mercat fins aleshores verge d'edicions pròpies de premsa madrilenya. Amb una redacció extensa, una aposta tecnològica pionera en el sector i una tirada de 100.000 exemplars diaris. Nascut el 4 de maig de 1976, El País era aleshores la capçalera amb més vendes de l'Estat, amb prop de 350.000 exemplars, i aterrava a Barcelona disposada a integrar-se en l'ecosistema de mitjans de comunicació catalans fent "una aposta per un país amb dues capitals, Madrid i Barcelona". El primer gest, el suplement Quadern en català, una sacsejada per als mitjans de més difusió a Catalunya editats íntegrament en castellà.

 

 

"La prevenció històrica que hi havia hagut a Catalunya sobre la premsa de Madrid en aquest cas quedava molt desactivada, perquè El País no va ser percebut com un diari madrileny que aterrava a Barcelona, sinó com una veritable aposta periodística per Catalunya. La direcció va tenir l'habilitat de fitxar bons periodistes i col·laboradors catalans i, sobretot, va fer néixer el suplement Quadern, que durant molts anys va tenir més difusió que l'AVUI", remarca l'historiador i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona Joan B.Culla, columnista d'El País entre els anys 1984 i el 2017, fins que ha abandonat les col·laboracions a causa de "la censura ideològica". Segons Culla, "l'aposta pel bon periodisme i el rigor li van donar el plus qualitatiu de prestigi sobre la resta, tot i que era el tercer diari en vendes, per darrere de La Vanguardia i El Periódico", una aposta que, afegeix, va convertir el rotatiu aleshores de propietat familiar -Polanco- "en un referent per a gent catalanista només que tingués un toc de progre, fins i tot superant la barrera lingüística. Gent que ara és independentista també comprava El País", remarca l'historiador, que exerceix a la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB. 

 

 

 

 

 

El País va viure dues llargues dècades daurades a Espanya, però també a Catalunya, on si bé mai no va liderar les vendes, va sostenir el seu prestigi i la seva condició de referent per a l'esquerra estatalista –PSC i PSUC i després ICV- i també entre el nacionalisme d'esquerres. Però d'aquell prestigi de la capçalera no en queda pràcticament rastre. Ni pel que fa a vendes, ni a influència política i periodística. D'imprimir tirades d'entre 100.000 i 80.000 exemplars mitjana durant dues dècades es va passar als 47.750 del 2012, quan començava el procés sobiranista a Catalunya, i ha tancat el 2017 imprimint 22.397 diaris de mitjana, és a dir, un 53% menys que fa cinc anys. Si ens fixem en les vendes reals d'exemplars, el novembre del 2017, un mes després de la celebració del referèndum, El País a Catalunya (9.220 exemplars venuts, una caiguda del 14,29% interanual) va situar-se per sota de l'ARA (12.894) i d'El Punt-AVUI (10.193). 

El diari El País s'ha alineat sense matisos amb les postures del PP sobre Catalunya
El diari El País s'ha alineat sense matisos amb les postures del PP sobre Catalunya | El País

 

Cacera de bruixes a les pàgines d'opinió 

 

Pel que fa a la influència política, social i periodística, ha quedat reduïda a la mínima expressió a Catalunya. La majoria d'articulistes de prestigi han anat marxant o han estat acomiadats perquè no s'ajustaven a l'estricta línia ideològica del diari, radicalment contrària al procés i alineada amb les tesis del PP. De ser una capçalera amb firmes de prestigi en la secció d'opinió a tenir, amb alguna excepció, només columnistes adeptes a la unitat d'Espanya sense matisos. Però durant més de tres dècades, per les seves pàgines han passat plomes del catalanisme que obrien la publicació a la pluralitat ideològica. I també escriptors de renom, com el britànic John Carlin, acomiadat fulminantment per haver estat crític amb la repressió de l'1-O: "Que el País prescindís dels meus articles d'opinió és una de les coses més bones que m'han passat el 2017. Feia massa temps que no m'hi sentia còmode i veig moltes coses sobre Catalunya que em semblen lamentables i em provoquen vergonya. Si jo avui seguís en aquest diari, em sentiria profundament avergonyit", ha explicat l'escriptor en una entrevista a Catalunya Ràdio, en què dóna una clau que al seu entendre explica la deriva d'aquesta capçalera: "Per a l'establishment que representa aquest diari, qualsevol posició sobre Catalunya que no sigui fanàtica no és acceptable. Jo no estic a favor de la independència, i en aquest sentit, comparteixo la base del PP i del PSOE, però això no és suficient, has de fer dues coses més per formar part de l'equip d'El País: Odiar els independentistes i dir que són nazis, i en segon lloc, has de ser un fanàtic i estar totalment entregat a la causa".

 

 

També han plegat, per haver-los censurat un article, o per desacord amb la línia editorial, plomes de prestigi com Francesc Serés, Manel Baixauli, Joan Francesc Mira, Enric Sòria i Martí Domínguez, a més de l'historiador Joan B.Culla, que remarca que sempre històricament va tenir "llibertat absoluta" per escriure, "conscient que era una quota nacionalista". Però tot va canviar amb l'inici del procés sobiranista l'any 2012, quan "es produeix un canvi radical en qüestió de poques setmanes, comencen a aparèixer articles a l'edició general d'una hostilitat brutal contra Catalunya". La radicalitat d'El País contra el procés també coincideix amb el declivi del PSC a Catalunya, després de dos governs tripartits: "Abans la intel·lectualitat corresponia a una esquerra encarnada en el PSC, que se suposava hegemònica, i això també va sacsejar el diari, a més, evidentment, d'haver pres partit contra el procés vulnerant sovint els principis més elementals del periodisme", afegeix un extreballador del rotatiu, que prefereix no identificar-se perquè encara hi manté un vincle.

 

 
El País ja ven menys exemplars que l'ARA i l'AVUI, una circumstància que no s'havia produït mai abans
El País ja ven menys exemplars que l'ARA i l'AVUI, una circumstància que no s'havia produït mai abans | Rac1

 

La regla d'or del periodisme, esmicolada 

 

 

Un altre extreballador del diari, que va tenir responsabilitats en l'edició catalana, explica a El Món que "en el terreny informatiu, el rotatiu està immers en una guerra de trinxeres, s'actua proactivament en contra del procés, i és veritat que la resta de capçaleres, tot i que prenguin partit en un sentit o altre, estan a anys llum d'El País, que editorialitza els títols informatius. És molt greu, perquè s'ha traspassat la línia que separava informació d'opinió i s'ha produït una neteja de col·laboradors, i els que queden, han d'anar amb peus de plom perquè no es desfacin d'ells si es desvien massa del guió". Un altre extreballador, que tampoc no es vol identificar, explica a El Món que "si bé la redacció de Barcelona, molt disminuïda, encara manté un bon nivell periodístic gràcies a periodistes veterans com Ramon Besa, Carles Geli o Miquel Noguer, i a valors amb experiència com Ana Pantaleoni o Lluís Pellicer, Barcelona ja no té cap mena d'influència a Madrid, i sovint ens trobàvem sorpreses desagradables en articles o editorials".

 

 

Sobre la línia editorial, el diari que va néixer l'any 1976 amb l'esperit de ser la capçalera de referència de l'esquerra democràtica, ara és, a parer de l'historiador Joan B.Culla, "un diari de dretes": "És molt difícil defensar la unitat d'Espanya en els termes en què ho fa el País sense identificar-se amb un discurs molt de dretes. Si en l'eix nacional adopta un discurs de dretes, nacionalista espanyol i defensor de l'estatu quo, com és el cas, inevitablement fa un biaix a la dreta en qüestions socials també". El Món s'ha posat en contacte en dues ocasions amb la direcció d'El País a Catalunya per tal que pugui respondre a les crítiques d'extreballadors i excolumnistes i exposar el seu projecte, però ha declinat aportar el seu parer.

La vicepresidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría
La vicepresidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría | ACN

 

La debilitat econòmica, l'esclavatge polític

 

 

El canvi en la línia ideològica d'aquesta capçalera s'explica, en bona mesura, pels efectes de la crisi econòmica a l'Estat espanyol, tant la que va començar a mitjans dels anys noranta com la gran crisi d'abast global del 2008. A partir de la segona meitat dels anys noranta apareixen rumors que l'edició catalana desapareixeria. "Al final es van encartar dins l'edició espanyola unes pàgines de Catalunya. Aquest canvi subtil de concentrar les pàgines de Catalunya en una mena de suplement va convertir l'edició catalana en una edició autonòmica, i de retruc, posava punt i final  als anys daurats de la influència i el prestigi del diari al nostre país. I tot plegat, acompanyat de les primeres retallades a la redacció", rememora en Joan B.Culla, que va viure de prop aquesta transformació com a col·laborador. De fet, El País, que ara només ven 96.000 exemplars a tot l'Estat, fa anys que es troba en fallida econòmica. Amb el grup americà Liberty com a accionista majoritari, després que l'any 2010 Grupo PRISA es desfés de part de les accions ofegat pels deutes, les injeccions de crèdit bancari són imprescindibles per a la seva supervivència. "Sense els crèdits del Banc Santander i CaixaBank, El País hauria tancat. I el problema és que, en paral·lel a la seva crisi i al procés català, hi ha hagut Rajoy a Moncloa, de manera que la clau per decidir si els dos bancs seguien donant oxigen al diari o el deixen morir l'ha tingut Soraya Sáenz de Santamaría",  relata l'historiador i històric col·laborador del rotatiu.

 

 

Aquest arrenglerament amb les tesis del PP per part d'un rotatiu històricament progressista i molt proper al PSOE ha estat abrupte. De fet, a les eleccions espanyoles del 2011, el diari no va poder entrevistar el candidat del PP, Mariano Rajoy, perquè el partit ho va impedir. Consideraven que era un mitjà hostil i enemic. Però en poc temps, ha passat de ser l'enemic a ser un gran aliat. Un exemple molt clar del distanciament d'El País amb el PSOE es va veure en la guerra contra Pedro Sánchez des de PRISA. "Es va fer un cop d'Estat a Pedro Sánchez –en la primera etapa de secretari general- instigat des del diari, amb un editorial increïble i sense comparació a la premsa democràtica d'Europa, amb Cebrián exigint el cap de Sánchez", afegeix Culla. En definitiva, El País ha passat de ser l'òrgan d'expressió del PSOE a competir amb ABC, La Razón i El Mundo per ser el defensor més fervent de Mariano Rajoy i la repressió a Catalunya. Tot, en poc més de cinc anys. 

 

 
El titular d'El País anunciant l'empresonament dels 'Jordis'
El titular d'El País anunciant l'empresonament dels 'Jordis' | El País

 

De la Transició de l'esquerra a la caverna mediàtica de la dreta

 

 

La dependència econòmica és també un factor de pes en el declivi del diari segons un extreballador de la redacció de Catalunya, que va poder viure les diverses etapes de propietaris de la capçalera. "El procés de degeneració d'El País comença molt abans del procés, quan passa de ser una empresa pràcticament familiar a tenir nous accionistes. Amb els Polanco, per bé o per mal, mantenir la independència era molt més fàcil, i sobretot, el projecte de diari amb dos capitals, a Madrid i a Barcelona. Però el rigor informatiu i la clara separació de l'opinió, una de les marques d'identitat d'El País, es va perdent. Des de fa uns quants anys, pren partit descaradament en títols de notícies i fins i tot en els textos dels periodistes, que sovint pateixen la intervenció directa de la direcció", relata aquesta font, que afegeix que "fruit del canvi de model, amb la irrupció del digital, també es va perdent l'edició acurada, desapareixen els rigors ortogràfics i de passada també el rigor informatiu". Lamenta que el diari ha tancat files amb el govern de Rajoy, i això el fa "hostatge de les empreses de l'IBEX-35, que canalitzen amb Moncloa les grans campanyes publicitàries". I sentencia que "ara ja sabem què va passar amb l'editorial de Pedro Sánchez, la vella guàrdia del PSOE sempre ha pul·lulat pel consell editorial d'El País i encara hi és".

 

 

A Catalunya, la història d'El País ha quedat totalment desdibuixada i la seva influència entre les elits intel·lectuals catalanes l'ha recollit La Vanguardia i també l'ARA. A Madrid, el diari lluita per sobreviure i ser un referent de la caverna mediàtica, fiant el seu futur als resultats electorals d'un partit polític llastrat per la corrupció i assetjat per Albert Rivera. 

 

Comentaris