El govern espanyol ha decidit recórrer en cassació davant el Tribunal Suprem la sentència de l’Audiència Provincial de la Corunya sobre el Pazo de Meirás, que va ratificar que és del patrimoni públic, però va condemnar a l’Estat a pagar una indemnització als Franco per les despeses contretes des de 1975.
En un comunicat, l’executiu espanyol ha explicat que la sentència “és favorable a les principals pretensions del govern”, en atorgar la propietat del Pazo a l’Estat, però també “reconeix als hereus del dictador el dret a rebre una indemnització per les despeses en els quals van incórrer quan ostentaven la propietat de l’immoble”. Segons Moncloa, l’Advocacia de l’Estat ha realitzat “un estudi detallat dels fonaments de la sentència” que ha permès apreciar “errors d’interpretació o alteracions sobre les pretensions exercitades en la demanda”. “La sentència afirma erròniament que l’Administració General de l’Estat havia reconegut en la seva demanda la bona fe dels hereus del dictador i d’aquí s’extreuen una sèrie de conclusions que no es corresponen amb la realitat”, argumenta.
Per això, el govern espanyol ha decidit recórrer la sentència perquè, en la seva opinió, “l’eventual correcció d’aquests errors i la necessària interpretació del Tribunal Suprem permetran asseure amb claredat i precisió les bases per a la posterior liquidació de l’estat possessori”. El president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, ja va confirmar dilluns que l’Advocacia de l’Estat i l’Assessoria Jurídica de la Xunta estaven estudiant conjuntament “si escau o no” presentar un recurs contra la part dispositiva de l’Audiència Provincial de la Corunya que va ratificar que el Pazo de Meirás és del patrimoni públic, però va condemnar a l’Estat a pagar una indemnització als Franco per les despeses contretes des de 1975.
En la seva sentència, la secció tercera de l’Audiència Provincial de La Corunya declarava que el Pazo de Meirás i les finques incloses en el recinte són propietat de l’Estat en entendre que l’immoble mai va estar a nom de Francisco Franco perquè la donació realitzada en 1938 en un pergamí no era “un títol hàbil” per a reconèixer la transmissió. Per això, condemnava als hereus de la família Franco a desallotjar el recinte, però al mateix temps els va reconèixer el dret a ser rescabalats en les despeses en els quals van incórrer des de 1975 per a conservar l’edifici. Els jutges van descartar “mala fe” en la possessió per part dels demandats perquè mai van ser requerits per l’Administració perquè li lliuressin el Pazo i “porten més de quatre dècades utilitzant-ho de manera pública, pacífica, ininterrompuda i en concepte d’amos“.
