El 50% dels vots, el pas per acumular forces

El 14-F l’independentisme polític va aconseguir superar el llindar del 50% dels vots, concretament va arribar al 51,57%, justament la fita que en campanya electoral algunes formacions, com JxCAT, van establir com a indicador per continuar rumb cap a la independència i fer efectiu el mandat de l’1-O. També des d’ERC es va incidir en la necessitat de superar amb escreix els suports per tal d’obrir la via cap a la independència. EL MÓN ha consultat l’opinió de politòlegs, sociòlegs i psicòlegs per esbrinar quines possibilitats té l’assoliment d’aquesta fita percentual com a factor per rellançar el Procés després de tres anys de dificultats.

Per al politòleg Jordi Muñoz la superació del 50% en els darrers comicis “és un element important”, si bé ho situa en el terreny del “simbòlic”. “No havia passat mai i ara ha passat”, subratlla. Per aquest politòleg la superació del llindar el passat 14-F “forma part del procés d’acumulació de força democràtica que ha de fer l’independentisme” i adverteix que és una xifra “a mantenir i consolidar”. Això, apunta, “cal posar-ho en valor”. A més a més, Muñoz creu que aquesta consolidació del suport electoral a l’independentisme ha de servir per caminar cap a “l’exercici de l’autodeterminació en unes condicions que facin possible l’aplicació del resultat”.

Muñoz reitera que els objectius de l’independentisme impliquen “acumular forces a molts nivells” i entre aquests “un dels principals” és “l’acumulació de força democràtica”. Per això mateix considera que la superació del 50% és “una bona notícia” pel moviment independentista. Malgrat tot, el politòleg veu en la dada algun inconvenient: “El risc és creure que és una mena de botó màgic que ho resol tot, o que el 50% és l’única cosa important”. L’expert, autor del llibre Principi de realitat: una proposta per a l’endemà del Procés, remarca que el percentatge “és una de les coses importants”, tot i que necessita “anar acompanyat d’un procés més ampli de legitimació de l’autodeterminació per tal que quan arribi el dia d’exercir-la el resultat tingui efectes”.

Els drets no depenen de percentatges

En la mateixa línia que Muñoz, el politòleg Jordi Matas, expresident de la Sindicatura Electoral pel referèndum de l’1-O, considera que el 50% “és un percentatge simbòlic, que referma la convicció i les idees, però no es necessita per defensar amb màxima coherència determinats drets ni que sigui obrir les portes”. És més, el politòleg opina que “els que es pensen que amb un 51% dels vots s’obriran les portes al cel de l’estat espanyol i a partir d’aquí tot seran flors i violes perquè en estaran esperant asseguts i amb un somriure per fer un referèndum són molt il·lusos, no va així la cosa”. L’argument del 50% dels vots l’emmarca dins les “estratègies internes i càlculs dels partits” que “pot generar expectatives, com moltes coses que van passar l’1-O”.

Matas considera que més enllà dels percentatges, “el que han de fer els partits independentistes és posar-se d’acord amb el que volen i lluitar”. El politòleg defensa que per “potenciar, rellançar i enfortir la defensa” de drets com el de l’autodeterminació o la llibertat de persones empresonades per raons ideològiques “no calen percentatges”. “Sort en tenim —afegeix— que mai s’hagin hagut d’esperar percentatges per seguir la lluita de la defensa de determinats drets, com el sufragi de les dones, dels homosexuals, dels antiglobalització, l’ecologia o el canvi climàtic”. Per tant, Matas creu que defensar el dret a l’autodeterminació “no depèn d’un percentatge o un altre, depèn de la coherència d’aquells que defensen aquests drets”.

El 50% i el seu context

Des d’un altre punt de vista, el sociòleg Xavier Godàs ha comentat en declaracions a EL MÓN que, abans d’extreure conclusions, cal posar la superació del 50% en el seu context: les “forces interiors” del moviment independentista han experimentat, en unes eleccions celebrades en condicions de pandèmia, una pèrdua “important” de vots, al voltant dels 700.000. En conseqüència, Godàs qüestiona que haver superat amb vots l’espai electoral que no vol la independència situï el moviment en una situació de “més força que no pas abans per marcar l’agenda política a Catalunya i a l’Estat en relació a la resolució del conflicte”.

Godàs també pensa que el fet que incrementin determinades xifres percentuals “no és molt significatiu” perquè “el que és important ara és que l’independentisme polític tingui la capacitat de ser polític”. En aquest sentit, el sociòleg recorda que “Catalunya no és la única nació sense estat en el món” i que toca ser “més humils” per “veure què ha passat per aquestes contrades, i prendre com a referència l’Europa occidental”. El sociòleg afegeix que l’independentisme ha d’assolir fites importants, com ara la superació de l’escenari de repressió, “però ha de tenir una agenda política pròpia que no estigui marcada per un rellotge que no estigui en condicions d’assolir ni a curt ni mitjà termini”. L’independentisme, sosté Godàs, ha d’acceptar “la cronificació del conflicte” i, tenint en compte que “els altres també és mouen”, treballar en les “condicions de possibilitat” per als seus objectius, més enllà de seguir la lògica del “desig” que pot conduir a declarar coses que al dia següent no es podran aplicar.

Godàs recorda que “una cosa és el que dius en campanya”, i en aquest sentit el 50% era una fita, “però tothom sap que el nivell de mobilització del 2017 no ha estat ni molt menys el del 2021, i el nivell de maduració de la gent no és el mateix ara que el del 2017”. Això, continua el sociòleg, “ho saben tots els que es juguen els quartos a primer nivell de política”. Aquest expert defensa que “ningú pot afirmar de manera categòrica que un compromís per investir un Govern ara serà el 2022 o el 2023 per fer un referèndum d’autodeterminació”. El sociòleg descriu el Procés com “un ball que no té una data de caducitat” i que requereix una estratègia que permeti gestionar el dia a dia mentre es manté la tensió del conflicte.

Un punt de vista des de la neuropolítica

Des del punt de vista de la neuropolítica, l’investigador de la UOC Diego Redolar comenta que la ciència no pot anticipar a què pot predisposar una comunitat el fet d’haver assolit un percentatge de suport electoral que s’havia marcat com a objectiu per continuar endavant amb un procés polític de ruptura. Ara bé, sí que des de la neuropolítica es pot identificar el mecanisme que es posa en joc en unes eleccions a l’hora de prendre una decisió de vot. En el cas del 14-F els tres partits que han quedat en primera posició —tots tres partits de govern— partien del dubte sobre si la gestió de la pandèmia els passaria factura. El PSC, que ha presentat Salvador Illa, no hauria resultat afectat pels errors comesos com a  ministre de Sanitat. ERC i JxCAT han perdut vots, però és difícil determinar-ne el motiu exacte: tant pot ser la gestió de la pandèmia com per qüestions relacionades amb el Procés. Sigui com sigui, els dos partits independentistes han quedat en una posició que els permet assumir el poder, a banda que, tot i la pèrdua de vots, poden seguir traient pit per la victòria del 50%.

Redolar explica que en la presa de decisions hi ha diversos circuits neuronals que hi estan vinculats, principalment tres: el del raonament (regió del cervell molt activa, que sospesa si tenim dues opcions i ho valora a partir d’una llista de pros i contres); el del reforç (en el terreny de les eleccions seria la part que menys pes tindria, reforça el que ens agrada o gratifica, des del sexe a les drogues), i el factor emocional (hi ha dues estructures del cervell, la insula i l’amígdala, que influeixen molt en la presa de decisions). L’investigador de la UOC apunta que una interacció dels tres circuits neuronals intervé en la presa de decisió: el programa polític i la gestió feta s’avaluaria des del raonament, mentre que la part emocional estaria més vinculada a “la ideologia, qüestions més viscerals, tot el que et mou per dins, emocions com són ara sentiment de pertinença”. En funció de com es decanti la balança en tot aquest procés s’escollirà votar una opció o una altra.

El paradigma del “joc de l’ultimàtum”, comenta Redolar, serviria per entendre per quina raó els partits que esperaven ser castigats per la gestió, finalment no ho han estat o no tant. Aquest joc es basa en donar 10 euros a un jugador A perquè els reparteixi entre ell i un jugador B. A decideix que se’n queda 8 i donar-ne 2 a B, que ha de decidir si accepta o rebutja el tracte. Si rebutja, cap dels dos s’endú res, i si en canvi accepta la repartició, A es queda amb 8 euros i B amb 2. “El més raonable —diu Redolar— és acceptar perquè, si no acceptes, et quedes sense res: a vegades rebutgem aquesta repartició perquè el jugador A ha estat egoista i el castigo sent capaç de renunciar a 2 euros perquè vegi que no està bé el que ha fet”. Si s’accepta el tracte i el jugador B accepta els 2 euros és que ha predominat el raonament, si opta per castigar al jugador A, malgrat que això suposi perdre, el que s’ha activat al cervell, explica Redolar, és la insula, la part més emocional que busca el càstig.

Vist els resultats del 14-F a través d’aquest prisma es podrien classificar els discursos dels principals partits, en funció de si els seus arguments han estat més basats en el raonament o l’emoció. El fet que dos partits de govern i responsables de la gestió de la pandèmia (en el paper de jugador A) hagin vençut, implica que els electors (jugador B) han optat per quedar-se amb els dos euros i no castigar, això vol dir que en la decisió ha pesat és la part de raonament. Un exemple de càstig es troba en el cas de Cs, amb una pèrdua de gairebé un milió de vots. Aquesta fuga es podria associar amb un presa de decisió amb un fort component emocional, fet que ha facilitat l’increment de l’extrema dreta, amb un discurs més visceral. En el cas dels dos partits majoritaris de l’independentisme el raonament de la via àmplia d’ERC s’ha imposat al “plantar cara” de JxCAT, encara que si se li suma el discurs de confrontació de la CUP, es podria dir que en l’independentisme també han tingut més pes aspectes emocionals.