La primera jornada de la vista oral del judici a la Mesa del Parlament de 2017 ha estat llarga. Des de les deu del mati a les 9 del vespre. Unes hores on han declarat els cinc acusats, Lluís Corominas, Anna Simó, Lluís Guinó, Ramona Barrufet i Mireia Boya i dos testimonis, l’exvicepresident segon de la cambra, José Maria Espejo Saavedra (Cs) i l’encara secretari segon de la Mesa, David Pérez (PSC). La jornada ha estat intensa, dura en algun tram i basada sobretot en l’estratègia conjunta dels membres de la Mesa i més free-lance la de Boya. La sensació que el judici és un tràmit s’ha fet pal·lesa. Només cal veure que cap magistrat pren notes. Al capdavall, les va prendre Manuel Marchena que ja va deixar la sentència pràcticament raonada.
Tots els membres de la Mesa han treballat bé la principal línia argumental. La Mesa no pot fer de censor constitucional previ i ha de defensar els drets fonamentals dels diputats, com la llibertat d’expressió i, sobretot, protegir la inviolabilitat parlamentària. Uns principis que han negat els testimonis en sintonia amb les acusacions del Ministeri Fiscal, l’advocacia de l’Estat -molt agressiva- i Vox. De fet, Vox ha estat ‘convidada’ a retirar l’acusació d’organitzacio criminal. Algú del Tribunal li ha recordat que les actuacions temeràries a les sales de vista es paguen amb les costes. Finalment, Vox ha retirat l’acusació que implicava 12 anys de presó quan les acusacions ‘rigoroses’ demanen un any i vuit mesos d’inhabilitació.
Cap dels membres de la Mesa ha declarat a les acusacions. Però sí que Boya ho ha fet a Fiscalia, i en aranès. En canvi no ha respost ni a l’advocacia de l’Estat ni a Vox. I a la seva defensa, en català occidental. Tots han defensat la sobirania parlamentària i han corregit els escrits d’acusació que tenen errades temporals clamoroses. Unes equivocacions que impedeixen certificar que alguns dels documents incriminatoris van ser admesos abans que els requeriments del Tribunal Constitucional. Per tant, la desobediència quedaria coixa.
Els acusats han recordat que la Mesa no és un tribunal de constitucionalitat i que han de permetre que en un Parlament es debati, es parlamenti. El Fiscal no ho veu així i considera que les funcions de la Mesa són governatives i no pas parlamentàries. Els testimonis també han abonat la tesi -malgrat els perspicaços testimonis de la defensa- que una Mesa ha de vigilar forma i contingut sobretot si és “palmàriament inconstitucional”. Quan les defenses han collat per aquesta via Barrientos ha tallat en sec els interrogatoris.
La sensació general és que el judici és una posada en escena d’una resolució cantada. L’ambient de resignació dels acusats és contundent. Només Boya ha volgut aprofitar el seu torn per fer un al·legat més polític. La resta s’han estimat més no gastar pòlvora en salves. L’explicació es troba a la sentència del 14 d’octubre de 2019, la del procés. Marchena va deixar clar que no és aplicable la inviolabilitat parlamentària perquè considerava que no empara la desobediència als tribunals. De fet, la resolució remarcava que admetre a tràmit iniciatives del procés “intensificava la seva antijuridicitat”. No cal esmerçar gaires esforços. És cosa jutjada. Tothom ho sap. Fins i tot, els acusats ho tenen coll avall.
