La CUP ha aprovat la proposta política amb què vol concórrer a les eleccions previstes per al 14 de febrer. El document defensa l’autodeterminació i l’amnistia com a elements clau de resolució del conflicte polític amb l’Estat però deplora els “projectes lacrimògens” de JxCat i ERC, basats en els presos independentistes com a “únic argument”. “Han estat els màxims responsables de la desacreditació del projecte independentista, caricaturitzant-lo”, afirma. La CUP també es compromet a dur a terme un nou referèndum d’autodeterminació “abans del 2025” i a “recuperar el moment polític aconseguit l’1 i el 3 d’octubre de 2017”. Tot i això, admeten que la consulta “mai serà una opció” si no s’és “suficientment fort” per forçar un acord.
“Cal tornar a agafar la iniciativa en la confrontació amb l’Estat per defensar els nostres drets i llibertats com a poble”, argumenten, i plantegen la participació activa en “totes les manifestacions de la lluita de classes” per tal d’incrementar el suport a la independència de Catalunya: “Només així aconseguirem acumular una massa crítica suficient, organitzada i conscient per assolir i defensar la plena sobirania”, conclouen.
Per a la CUP, la gestió posterior a l’1-O va suposar una “gran traïció” perquè es va convèncer la ciutadania amb “un sense fi de frases que podria haver escrit Paulo Coelho”. Per assolir la independència i el reconeixement internacional, aleshores, suggereixen buscar suports en “potències que volen una Unió Europea reduïda a la mínima expressió”, i citen els Estats Units, Rússia i la Xina. “Països i potències a les quals els pot interessar la desestabilitat”, afegeixen.
Davant del que consideren “tergiversació” del discurs independentista per part de JxCat i ERC, a qui acusa de “fer sentimentalisme i brandar la bandera dels presos polítics”, la CUP vol “evidenciar que la independència només es vertebrarà des de baix” i “no pot ser la solució màgica proposada per un líder messiànic”. “El paper galdós d’ERC i JxCat ha de ser constantment denunciat”, afegeixen. D’aquí que proposin superar els marcs constitucionals combinant “desobediència institucional, lluita al carrer i poder popular”.
La desobediència institucional passaria per aprovar, des del Parlament, normes socials encara que sobrepassin les competències de la Generalitat, com fer efectiu el dret a l’Habitatge, una renda bàsica universal, prohibir els expedients de regulació d’ocupació –temporals o no– i prenent “mesures contundents” contra la pobresa energètica. Així mateix, s’emplacen a crear una banca pública i una reforma fiscal que redueixi l’IVA dels béns bàsics i augmenti el dels de luxe, gravi la riquesa i incrementi progressivament l’IRPF: un 1% més a les rendes de més de 60.000 euros; el 2,5% més a les de més de 90.000; el 4% més a les superiors a 120.000; el 5,5% més a les de més de 150.000, i per a les superiors als 600.000 euros un increment del 10%.
Altres propostes econòmiques passen per aprovar impostos ambientals “de manera que les classes populars no pateixin els costos d’una transició verda urgent”, suspendre el pagament del deute i realitzar una auditoria popular per saber com i en què s’han gastat els recursos públics que l’han generat. A més, volen nacionalitzar els sectors essencials i estratègics del país, com els serveis públics concessionats. També aposten per nacionalitzar els peatges que hi ha en totes les vies de comunicació catalanes per adequar-ne els imports a les necessitats socials.
En l’àmbit d’habitatge, es plantegen l’aturada i prohibició immediata de tots els desnonaments i els talls de subministraments; garantir l’accés a un domicili a totes les persones, encara que es trobin en situació irregular a l’Estat; crear un parc públic d’habitatge que assoleixi almenys el 15% del parc immobiliari estudiant, a la vegada, la creació una constructora pública; dur a terme una regulació “real” del mercat de lloguer, i defensar l’ocupació d’habitatges buits en mans de bancs, “fons voltors” i grans tenidors.
