Cs volia convertir l’escenari postelectoral del 21D en el funeral del procés català. Aquest objectiu central de la seva campanya, però, s’ha quedat a mitges. Malgrat haver obtingut un bon resultat en nombre de vots (25,37%), el partit taronja d’Inés Arrimadas s’ha quedat curt en els resultats i la transfusió de vots des del PP no ha aconseguit res més que afeblir l’anomenat bloc del 155 (Cs, PSC i PP aglutinen el 43,49% dels vots). Xavier García Albiol i Mariano Rajoy ja ho havien advertit de manera obsessiva. L’aritmètica no s’alia amb els constitucionalistes i la feblesa dels que formen el bloc no els permet oposar resistència a l’independentisme, que sí suma en canvi (JuntsxCat, ERC i CUP tenen el 47,49% dels vots) per poder formar govern i continuar treballant pel seu propòsit de construir la República.
Els resultats també posen en evidència que, tot i que s’hagi aconseguit una mobilització històrica, el cert és que no s’ha pogut fer aflorar la suposada “majoria silenciosa”. O aquesta majoria no existeix o bé ha decidit continuar callada, malgrat que s’hagi aconseguit una participació històrica (81,94%). Segons Cs, aquesta majoria era la que havia de donar un cop mortal a la majoria parlamentaria que va conduir a la celebració del referèndum de l’1 d’octubre. No ha estat possible.
Durant tota la campanya, Arrimadas ha assenyalat que la voluntat del seu partit no era altra que aconseguir que a Catalunya es deixés de parlar de procés i es comencés a debatre sobre polítiques socials. Una de les promeses fonamentals va ser que tots els diners invertits en el procés es destinarien a escoles bressol i a la reducció de les llistes d’espera, entre altres programes socials. Però amb més de dos milions de vots a favor dels partits independentistes, aquest context idíl·lic per Cs, en què ningú pensa en independència, s’aproxima més al que es podria definir com a quimera. El procés no pot desaparèixer perquè el que pensen més de dos milions de persones no es pot liquidar de la nit al dia, més si la contrapartida és precisament és la desfeta sense res a canvi. El suport a la llista de Carles Puigdemont (21,65% dels vots) amarga encara més els bons resultats que ha tret Arrimadas.
Així com el PP havia fet campanya assegurant que els problemes a Catalunya tenien una solució i que aquesta no era altra que Espanya, els de Cs, tot i no ser tan taxatius, han ofert la mateixa alternativa: Espanya. Ara bé, el discurs que Albert Rivera i els seus han sostingut en campanya ha estat el de la necessitat d’afrontar un procés de reforma del “projecte espanyol”, diferent al dels seus contrincants per la dreta, PP, pels quals res és necessari que canviï. L’èxit assolit el 21D, que és sobretot el de deglutir la massa electoral popular, fa que al quarter general de Cs s’afanyin a pensar una estratègia en clau espanyola perquè ara també es veuen com un possible relleu dels conservadors a nivell estatal.
Albert Rivera ha estat insistent durant les seves intervencions en campanya a remarcar la necessitat de reformar Espanya per tal d’acabar amb l’independentisme. La seva idea és que un Estat reformat pot aconseguir il·lusionar aquells que se senten decebuts amb la situació actual. Arrimadas, de la seva banda, també ha estat repetitiva en aquest sentit. No s’ha desaferrat mai del guió previst per Cs i el seu argumentari sobre la necessitat de tornar la Generalitat a la legalitat i fer que el nou Govern treballi sobre les qüestions que afecten els catalans. La independència és pels taronges un malson i per tant creuen que només falta que els seus partidaris despertin en una Espanya amb perspectives de canvi i on la corrupció passi a ser un assumpte del passat. No es tractaria en cap cas, però, de fer en aquest procés de reforma que Catalunya rebés més finançament en el marc de l’Estat, sinó que el que caldria fer, per ells, seria reformar el sistema de finançament de forma global, de manera que les beneficiades serien per igual totes les comunitats autònomes. Es tracta, com diuen, del principi de solidaritat. És doncs una proposta que probablement tampoc aconsegueixi la conversió dels milions que anhelen viure en una Catalunya independent. Ve a ser un xoc de somnis, l’unionista versus l’independentista.
El principal problema de Cs és com fer créixer el percentatge de vot unionista, tenint en compte que no deu ser gens fàcil convertir vot independentista convençut en vot unionista i en canvi probablement sigui més factible aconseguir que un unionista dubtós acabi decidint-se per opcions independentistes. La clau per Cs no és altra que prometre una reforma d’Espanya i construir un relat modern que sigui capaç de seduir les noves generacions, evitant que llisquin pel pendent contrari. La solució no està en la suposada majoria silenciosa, sinó en la capacitat de remoure els anhels de les futures generacions, aquelles que hauran de decidir entre mantenir-se dins de l’Estat espanyol o construir la República.
