Estat pur. Només des d’aquesta prespectiva s’entén la crisi oberta arran de la destitució del cap de la Guàrdia Civil a Madrid, el coronel Diego Pérez de los Cobos. La decisió del ministre de l’Interior, Fernando Grande Marlaska, té una estricta relació amb la investigació que el coordinador de l’operatiu policial contra el referèndum feia sobre la COVID 19. Un informe de 84 pàgines amb marca i segell d’atestat com els que s’han aportat a les diferents causes contra el procés. De retruc, l’altra peça que ha caigut és el poderós Director Adjunt Operatiu, Laurentino Ceña. Una dimissió, però, amb truc, perquè el tinent general se jubilava el proper 2 de juny després de demorar la seva pensió arran de la crisi del coronavirus. La batussa oberta ha obligat a Marlaska a ingressar a la nòmina de policies i guàrdies civils 247 milions d’euros. Curiosament, en plena crisi de poder, ingressa el tercer tram de la famosa equiparació salarial.
La decisió de Marlaska i l’atestat judicial contra la gestió de la COVID, tancat a pany i forrellat per la Guàrdia Civil, s’ha de contextualitzar en l’ànima i la història de l’institut armat. Curiosament, qui més ha estudiat la idiosincràcia del cos és un altre socialista, l’històric Diego López Garrido. Un tòtem del PSOE que, a més d’una prolífica carrera parlamentària i executiva, té en el seu haver haver estat relator de l’actual delicte de rebel·lió del Codi Penal. López Garrido va escriure el llibre “La Guàrdia Civil i els orígens de l’Estat Centralista” (Editorial Crítica, 1982). Un manual de referència i indispensable per conèixer l’origen, objectius i les funcions de l’institut armat quan es va crear.
Diego López Garrido
En el llibre, López Garrido relata i argüeix com el cos armat va ser un “formidable instrument de centralització” per crear l’Estat modern. La seva tesi és que durant la segona meitat del segle XIX va destacar per una forta tensió entre l’Estat central en expansió i els poders locals. L’eina utilitzada des de Madrid va ser la Guàrdia Civil. En base aquest argument el també catedràtic de Dret Constitucional insisteix a definir el cos com un “exèrcit d’ocupació”. “Això explica que es necessiti habilitar un espai de poder per a un cos de seguretat coercitiu, separat de l’ens municipal, en tant que agent de l’Estat central. Una espècie d’exèrcit d’ocupació, ocupació en aquest cas del mateix territori nacional, en tant que portador d’una orientació antagònica al poder municipal”, escriu López Garrido.
L’exdirigent socialista també remarca en el llibre que “és realment sorprenent veure com l’expansió de l’administració centralista és seguida, pas a pas, per l’expansió de la Guàrdia Civil”. De fet, conclou que és un procés “en que de vegades no se sap bé si és l’administració la que requereix i utilitza la Benemèrita o és aquesta la que marca de prop aquella”.
“La Guàrdia Civil és l’Estat, és Madrid, a qualsevol punt del país, és com va dir O’Donnell una força que realitza una veritable ‘ocupació militar’ del territori, fent possible la concentració quartelera de l’exèrcit regular, abans absolutament dispers per tota la superfície d’Espanya”, rebla Garrido en les conclusions del llibre. Després d’insistir en el simbolisme d’unitat nacional que té el cos armat. Aixi acaba assegurant que quan l’Estat es configura amb rigidesa fa de la Guàrdia Civil un formidable instrument de centralització. De fet, conclou que la Guàrdia Civil va néixer i es va desenvolupar al servei de l’Estat més que no pas al servei de la societat civil.
Aquest llibre, dens i treballat, ajuda a entendre la crisi amb Pérez de los Cobos. De fet, ajuda a identificar la batussa entre Estat i govern com una mostra evident del poder etern de la Guàrdia Civil com a peça vertebradora de l’Estat. L’institut armat com a síntesi de la creació de l’Estat Nació que en qualsevol moment pot decidir fer fora els inquilins de la direcció política. Marlaska vs De los Cobos és un altre capítol de la concepció espanyola del poder: Quan l’Estat es regira contra els ministres.
Portada del llibre de Diego López Garrido
