La pandèmia de la Covid-19 va arribar sense manual d’instruccions per als governs i els sistemes sanitaris de tot el món. A corre-cuita, els governants van fitxar epidemiòlegs i viròlegs per formar comitès assessors d’emergència. Però aviat es van adonar que els científics tampoc no tenen una bola de vidre i que, davant la incertesa d’un virus de conseqüències desconegudes, calia prendre decisions que podien tenir costos polítics. És aquí on els científics es converteixen en una mena d’spin doctors –assessors de comunicació- de la política. Els han col·locat en el centre mediàtic, polític i social i han pres un protagonisme a la societat que mai fins ara havien tingut.
Entrevistes, tertúlies, rodes de premsa… la ciència ha iniciat una convivència amb la política que va per llarg, i alhora ha obert un debat sobre quin és el paper dels científics en la gestió política d’una crisi sanitària, i fins a quin punt els líders polítics han d’obeir o no les indicacions dels experts. I encara més, els polítics han de ser experts en la matèria que gestionen? El viròleg Oriol Mitjà és, probablement, el científic català més mediàtic d’ençà de la pandèmia. Tant, que arran de les seves intervencions s’ha generat una polèmica política rellevant. Mitjà considera que el Govern català, a qui ha assessorat “sense que s’hagin implementat les meves recomanacions” és “perillosament incompetent”, i reclama als ciutadans que a les properes eleccions no permetin que la consellera Alba Vergés i el seu equip “mantinguin el seu lloc de treball”.
“Hi ha una certa distorsió del paper dels científics en aquesta pandèmia perquè alguns mitjans de comunicació han mediatizat en excés els experts. Però els científics no poden tenir la càrrega de la decisió política, els científics han de fer de científics, i els polítics de polítics. La línia no s’ha de traspassar. Els ciutadans confien en els governants que prenen les decisions, però aquests governants han de donar explicacions a la ciutadania, dir-los sempre la veritat i explicar la realitat. Si no, perden la confiança”, argumenta a EL MÓN el degà del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós. Remarca, a més, que “el científic ha de saber quin és el seu lloc i allunyar-se de la confrontació política, si bé no podem oblidar que els experts també són persones i tenen la seva ideologia”.
Per al professor de comunicació política a la UPF Barcelona School of Management Toni Aira, la societat civil té la clau per gestionar “com correspon a les societats avançades” el nou rol dels científics en la vida política: “Cal ser comprensius amb els experts que estan a primera línia, no se’ls ha de divinitzar com si tinguessin la paraula de Déu, però tampoc no se’ls pot fuetejar perquè diguin coses políticament incorrectes però coherents des del criteri científic. Són humans i també s’equivoquen, tant en els pronòstics com en alguns posicionaments que traspassen el terreny científic, però en tot cas les seves opinions i recomanacions són un clar valor afegit al pim-pam-pum polític”, conclou.
Des del punt de vista comunicatiu, Toni Aira reconeix que al voltant d’alguns científics s’ha creat molt més que un debat sobre la pandèmia i que ha transcendit a l’àmbit polític de manera “perillosa”: “En el cas de l’Oriol Mitjà, s’ha crear una legió de fans importantíssima que no veu cap fissura en els seus arguments, però també una legió inexplicable de detractors perquè ha assenyalat la mala gestió d’un polític, com si amb això s’hagués venut a l’adversari polític. No podem valorar un científic per si ens sembla que és o no del nostre color polític”, sentencia el professor de la UPF-BSM.
El viròleg Oriol Mitjà
En aquest sentit, el degà dels metges barcelonins afegeix que “hem santificat l’opinió d’alguns experts perquè a Catalunya tenim la tendència a sacralitzar una o dues persones de cada especialitat. Però tenim molts científics i és bo que hi hagi fòrums crítics i que tothom tingui clar que cap expert té la bola de vidre. Al final, qui ha de tenir la visió de conjunt i prendre les decisions ha de ser el polític i no el científic. Qui fa la sentència és el jutge i no pas el forense, oi?”, exemplifica Jaume Padrós.
A parer del professor de Ciència Política de la UAB Gabriel Colomé, els ciutadans han de tenir clar que “els polítics gestionen, i s’assessoren amb experts, per això no cal que un conseller de Salut sigui metge, no l’invalida com a gestor si és capaç d’escoltar experts i prendre decisions raonables”. En aquest sentit, Colomé remarca “el contrast entre aquell que pren decisions i es pot equivocar, i qui no les pren però explica al polític en funció dels coneixements científics i les dades disponibles quines decisions hauria de prendre. I a partir d’aquí la pilota és al terrat de la política”.
Ara bé, quan aquesta línia es traspassa, “es converteix en un espectacle”: “Que un científic es torni mediàtic i contraposat a altres científics no té res a veure amb la ciència, sinó amb estratègies polítiques”, diu Colomé en referència a la polèmica oberta per Oriol Mitjà sobre la gestió de la conselleria de Salut. “Hi ha polítics a qui si el científic no els dona la raó, no li fan cas. Per sort, de científics mediàtics que hagin fet política només en coneixem un, que es diu Oriol Mitjà”, assegura Colomé, que defensa la imparcialitat de Fernando Simón. I conclou que “la clau és que els científics no facin política, però aleshores es converteixen en ariet polític en contra d’un altre govern”.
Imatge d’arxiu d’un home fent-se la prova PCR amb un tècnic sanitari al pavelló de l’Oli de les Borges Blanques
