Àngels Chacón (Igualada, 1968), exconsellera d’Empresa i Coneixement del Govern Torra-Aragonès, ha assumit el repte de liderar el PDeCAT després de la manca d’acord per confluir en el projecte de JxCAT, que la candidata demòcrata veu cada cop més perdut i escorat cap a posicions cupaires. Chacón afirma en aquesta entrevista concedida a EL MÓN que el seu partit es rebel·la contra l’intent de JxCAT de “dividir” l’independentisme entre purs i impurs i aposta per defensar un model de país on l’economia importi. “Veient com ho està passant la gent aniré a negociar el que calgui sense renunciar a res”, defensa. Convençuda que el PDeCAT entrarà al Parlament, adverteix que si triomfa el model d’ERC, Catalunya es convertirà “en un país molt gris, un territori amb prestacions socials, però sense generar oportunitats”.
L’empresa serà un dels àmbits on el PDecAT voldrà incidir especialment. Vostè ha denunciat la manca d’interès del Govern amb l’economia productiva que es tradueix amb una poca dotació del departament que va dirigir.
Representa el 0,5% del pressupost de la Generalitat destinat al comerç, la indústira, l’energia i el turisme del país, és a dir, a l’economia productiva, que és la genera llocs de treball. Estem abandonant qualseovol acompanyament d’aquests sectors a pujar al tren de la nova economia industrial 4.0. En el comerç hi ha un nou context, marcat per nous hàbits de consum, canals de compra i del poder adquisitiu. A la indústria passa el mateix. Hem de preguntar-nos com acompanyem el teixit industrial no a sobreviure sinó a ser competitiu en el nou context.
Aquesta infradotació ve de lluny?
La dotació és cada vegada menys. El pressupost d’Acció, l’agència del Govern per a la competitivitat de les empreses catalanes, ha baixat en picat els darrers deu anys, ha disminuït a molt menys de la meitat. Durant mols anys Acció ha ajduat les empreses a exportar, però ara es presuposa que les empreses són internacionals, no exporten, si no que están internacionaltizades. Cal acompanyar-les per entrar en contacte amb ecosistemes d’innovació. El mercat avui en dia ja no és Catalunya, Espanya o Europa, és el món. Però disposem de menys recursos per atraure inversió estrangera, perquè les nostres empreses interactuïn a l’estranger i posicionar-nos.
L’altre dia vostè va posar el crit al cel per la proposta de JxCAT de vetar empreses de l’Íbex. Per què?
Em sembla una qüestió no absurda, sinó provinciana. Perdó, orgull català Grífols, empresa referent en el món de la biomedicina i bioenginyeria. És un dels referents que treballa en el plasma de la sang, una empresa que ha buscat i és una de les solucions pel tractament del coronavirus. Una empresa amb més de 10.000 treballadors directes i indirectes aquí a Catalunya, que té més de 20.000 treballadors als EUA, és un referent mundial. Aquesta empresa per ser de l’Íbex l’hem de vetar? Amb perdó, però si volem un país gran hem de defensar la petita i mitjana empresa, que és el que fem, però anem a defensar les que ens posicionen a nivell global. Qui no sap que Grífols és catalana? Qui no sap que és expressió del talent que tenim a Catalunya? Volem ser un país gran i estem actuant com una província.
Però això és una cosa que vostè veu ara o és una tendència que ja veia quan estava en el Govern Torra-Aragonès?
A mi m’ha preocupat molt durant la pandèmia, ho deia des de la conselleria, que es menystinguessin els sectors a l’hora d’interloctuar sobre l’adopció de mesures de confinament, a l’hora de proposar mesures i solucions, ajuts directes, a l’hora d’escoltar què proposen per tenir un entorn més segur. Amb les precaucions necessàries, els establiments comercials són un entorn segur, no s’ha identificat cap pol d’infecció en els establiments comercials, sinó en trobades familiars. Aquí ha mancat un mínim d’empatia i consideració amb els sectors.
Quan el Govern diu que ha fet tot el que estava a les sevaes mans per ajudar els sectors no és cert?
No, no és cert. perquè a la població se la va fer escollir entre vida o economia. Això és una fal·làcia i és molt pervers. No es pot escollir entre les dues. Evidentment que primer va la vida, però en funció de com gestionis la pandèmia tindràs més o menys conseqüències negatives per l’economia. Si no escoltes els sectors i els territoris estàs gestionant a cegues. Escoltar no costa diners. No pots governar com una aplanadora, peti qui peti. Has de saber què estàs trepitjant, explicar i comunicar, donar un full de ruta. La pandèmia s’hagués potgut gestionar millor, amb un pla de tests massius com han fet altres països. Empresa va elaborar un pla de tests per empreses validat per epidemiòlegs i va estar menystingut, es va considerar que no era necessari.
Qui el va menystenir?
El Departament de Salut.
Per quina raó?
La col·laboració público-privada te la creus i la practiques o no. Evidentment aquí hi ha dos models de país. El model del PDecAT creu en la col·laboració público-privada, no creu en una administració omnipotent i omnipresent. En canvi hi ha un altre model en què tot el que no vingui de l’administració té la presumpció que no és correcte, que no està controlat. Això és tractar la societat d’immadura. Nosaltres creiem que la societat és madura i responsable i és la primera interessada en no veure’s perjudicada per la pandèmia. Tractem els nostres ciutadans com el que són: adults i responsables. Si els volem tractar com a immadurs i temeraris, llavors sí que trobarem aquest model al qual qui més s’apropa és ERC. Nosaltres volem la llibertat col·lectiva i volem la llibertat individual. Volem les dues.
Deia vostè ahir que el discurs de JxCAT provoca una fugida d’empreses. Però vostè mateixa va presentar un informe en què deia que el procés no havia causat impacte.
El procés, la voluntat legítima que tenim tots els catalans d’esdevenir independents no afecta a la competitivitat de les empreses. Ho he defensat i ho defensaré sempre. Però hi ha elements que sí afecten a la competitivitat. La pressió fiscal que tenim a Catalunya afecta moltíssim. No és només qüestió que parlem d’eliminar l’mpost de successions perquè afecta a les classes mitjanes. Som un país de petita i mitjana empresa, d’empresa familiar. Ràpidament ens trobarem n què patrimonis familiars d’un negoci que els pares diexen als fills puja més de 500.000 euros. La pressió fiscal fa també que directius, a l’hora d’establir el seu domicili, decideixin anar allà on paguin menys impostos. Això no vol dir evasió fiscal. Nosaltres no volem ser un paradís fiscal mai, però que tinguem consciència que estem competint amb altres territoris, no només amb Madrid. Al món hi ha molt més que Madrid, Barcelona i Catalunya. Quan estem fent aquesta mena de legislació o afirmacions que van en contra del creixement de les empreses, de la llibertat de mercat, com pot ser la llei de regulació d’habitatges, això fa que la gent decideixi invertir en altres llocs.
Com s’imagina que sigui Catalunya després d’un temps governada per ERC?
Com un país molt gris, on es capa la iniciativa privada, un territori on hi ha prestacions socials, però evidentment que no genera oportunitats.
Què li sembla la proposta de JxCAT per assolir la independència?
Estic una mica desconcertada. No sé si volen fer la DUI el dia 15, si l’any 2025, si la volen declarar, si la volen implementar, si ho volen fer efectiu. Ens caldria també un diccionari de paraules traduït perquè ens estem perdent una mica. Que vulguis fer una cosa no vol dir que la puguis fer. Quatre punts: amnistia, estratègia unitària, referèndum vinculant i reconeixement internacional. N’hi ha un dels 4 que és l’essencial: unitat estratègica dels partits independentistes. Mentre ens barallem entre nosaltres la independència s’allunya i el país s’empobreix. La independència som tots perquè és un projecte de país. Si realment ens creiem que volem ser un país i un gran país hem d’integrar diferents sensibilitats. El més important és sumar independentistes. Junts està excloent, dividint i fent categories. Això no ens porta enlloc. No va de qui és més independentista, sinó de qui aconsegueix realment que siguem menys dependents d’Espanya. Volem ser independentistes, mentrestant què fem, som el barrufet rondinaire o ens posem a treballar per assolir la independència? Aquesta és per mi la qüestió.
Està caient la independència en el terreny de la mística?
Perquè hi ha gent que l’ha frivolitzat i banalitzat. No es pot jugar amb una cosa tan important com aquesta. Que els de l’1-O ens ho crèiem. No volem tornar a generar més frustració. Ara clar que sembla una qüestió frívola perquè la gent utilitza aquesta paraula en va, la banalitza i la utilitza electoralment. Això és una qüestió de país. Treballem com un país madur, això sembla un pati d’escola. Em fa enfadar molt perquè a mi em sap molt greu que fem això.
Ahir el seu candidat per Tarragona, Marc Arza, deia que no es pot fer la independència amb un país trencat, que les coses han d’anar bé. És un punt de vista diferent dels que diuen que la indpendència s’ha de fer perquè les coses puguin prosperar…
Buscant el tot no estem fent res. Fem aquesta casella del mentrestant. És que volem saltar de casella sense passar per aquesta. Casella del mentrestant. El país haurà de fer diverses coses a l’hora ara: seguir un camí, una estrtègia seriosa cap a la independència, menrestant haurà de gestionar i tenir tants recursos per ser el menys dependent possible de Madrid a tots nivells i a més gestionar una emergència. Veient com ho està passant la gent aniré a negociar el que calgui sense renunciar a res. Que ningú ens digui que per voler millorar les condicions de vida dels nostres ciutadans som menys independentistes, és contra aquest marc mental que nosaltres ens rebel·lem.
A què atribueix aqueta tendència de portar-ho a l’extrem?
A aquest punt s’hi arriba perquè és molt difícil gestionar una frustració i admetre que vam patir una repressió desproporcionada de l’Estat. Costa d’entendre que al segle XXI passin aquestes coses, en una Europa occidental, aquest nivell de repressió policial, judicial i conòmica. Això et desencaixa, et remou l’estomac. Però després també costa de creure que estessin tan poc preparats. Estaven preparats per fer un referèndum però no per ser un país. Precisament perquè ens ho creiem molt que volem ser un país n’hem d’aprendre d’aquestes lliçons. Alguna cosa vam fer malament. L’Estat és repressor, sí. Nosaltres teníem els deures fets? No. És trist, la veritat, però és un dels primers passos per seguir avançant.
Les enquestes els situen fora del Parlament però vostès són optimistes.
Nosaltres tindrem grup parlamentari i serem clau per formar el proper Govern. La intenció de vot a les enquestes donava la mateixa intensió de vot que Vox i els donava 7-8 escons i a nosaltres 1. Això no és cuina, és un estofat de festa major. Per dades que tenim partim de grup parlamentari de 5 fins a 8 escons. No hi havia hagut mai aquest 30% de vot indecís, gent que s’ho està pensant, a veure en mans de qui deixa el país. Si pensen en la necessitat de tornar a enfortir Catalunya, que recuperem el prestigi institucional sense renunciar a res creiem que aquest vot anirà al nostre partit.
Borràs va dir que trucaria ERC i la CUP si guanya. Li va molestar que no mencionés el PDeCAT?
Més que molestar, perquè ja hi estem acostumats, evidencia la necessitat de borrar-nos del mapa. És un simptoma del seu marc mental, en el qual no considera el PDeCAT.
Esborrar-los per què?
Doncs no ho sé. Som un partit que ha anat buscant sempre la suma i la integració. Creiem en aquest independentisme que com més gent s’hi suma millor. Crec que ve d’això, que som purs o impurs.
205 
352 
