El centenari de l'independentisme institucional de Macià

Tal dia com avui pronunciava una conferència al CADCI amb una estelada al darrera, que va acabar amb una manifestació a cops de sabre al centre de Barcelona amb moltes semblances al moment actual
Francesc Macià amb Josep Tarradellas
Francesc Macià amb Josep Tarradellas | EspaiMacia.cat

 

Si ahir explicàvem que es complia el centenari del primer ‘referèndum’ d’autonomia a Catalunya, avui és el torn d’un altre centenari íntimament lligat amb el primer: la posada de llarg de l’independentisme de Francesc Macià. Tal dia com avui de 1918, Macià pronunciava una conferència a la seu del CADCI, l’emblemàtic Centre Autonomista dels Depenents del Comerç i la Indústria. Un discurs marcat per una estelada i un clam directe a reclamar la independència de Catalunya davant el debat autonomista que en aquells moments bullia a l’aixopluc de la Mancomunitat. Una conferència que va acabar amb una manifestació al centre de Barcelona amb aldarulls provocats per nacionalistes espanyols. 


 

Ara bé, no tot és flor d’un dia. Ans al contrari. El primer capítol formal i explicat negre sobre blanc sobre l’organització política de l’independentisme al món institucional es pot situar el 5 de novembre de 1918, al Congrés de Diputats. Aquell dia, Macià fa ús de la seva paraula com a diputat i exposa sense embuts les seves tesis independentistes a la cambra. “Els nostres ideals són els de l’organització d’una nacionalitat catalana, lliure i independent, per formar part de la lliga de les nacions lliures”, va sentenciar Macià dirigint-se a Francesc Cambó. Un discurs que va fer forat en un sector molt mobilitzat del catalanisme. No es pot obviar que Macià liderava els separatisme dins la Unió Catalanista. 


Part del discurs del cinc de novembre de 1918 recollit al diari de session dels congrés de Diputats
Part del discurs del cinc de novembre de 1918 recollit al diari de session dels congrés de Diputats | Congreso

 

 

 

Precisament, onze dies després, es presentaven els resultats del “plebiscit municipal” sobre l’autonomia que havia de tenir Catalunya al consell de la Mancomunitat. Aquella trobada ja va generar força expectativa, una gran cimera política i civil, amb una gran concentració de gent a la plaça Sant Jaume. De fet, Cambó havia demanat a la gent que si hi anava no portés cap bandera ni pancarta. Però fins i tot, hi va lluir una estelada. L’independentisme es feia un forat dins el magma del debat autonomista i Macià com exmilitar agafava el caire de líder en una virtual via irlandesa a Catalunya.

 

Macià, aquell mateix 16 de novembre, va defensar la independència perquè no n’hi havia prou amb l’autonomia que es proposava des del mateix balcó de la Plaça Sant Jaume. Els lerrouxistes concentrats van posar el crit el cel i tot es va acabar en sentir-se un tret. Aquella mateixa tarda els independentistes van acompanyar en manifestació a l’hotel on s’allotjava Macià. 


 

Segons les cròniques i l’historiografia de l’època, just l’endemà, el 17 de novembre, Macià pronuncia una conferència al CADCI i juntament amb Manuel Folguera, Lluís Marsans i Ramon Duran es presenten com la “comissió organitzadora del Partit Nacionalista Obrer”. Una formació que esperonaven grups com La Falç, l’Avançada, Els néts dels Almogàvers i el Grup Renaixença. Un cop acabada la conferència, des del local del CADCI, al final de la Rambla Santa Mònica, s’improvisà una manifestació que va acabar a cops de porra i amb un cop de sabre al mateix Macià.

 

 La manifestació, però, va continuar, com continuen algunes mobilitzacions avui dia a Catalunya amb petis grups que es van dirigir al consolat de Sèrbia, a Gran Via amb Passeig de Gràcia, on Macià hi volia arribar per felicitar el cònsol pel resultat de la I Guerra Mundial. Cal recordar que Sèrbia era idolatrada per haver iniciat una guerra contra l’imperi austro-hongarès que “oprimia les nacions”.  Vet’ho aquí, que -amb similituts com avui dia- hi van aparèixer un grup de requetès tradicionalistes seguidors de l’ala més dura del carlisme espanyolista d’aleshores el “mellisme”, al crit de “Viva España”.  Els independentistes s’hi van tornar al crit de Visca Catalunya Lliure. La policia va tornar a actuar i es van detenir -una altra similitud- independentistes catalans. 


La plaça Sant Jaume el 16 de novembre de 1918
La plaça Sant Jaume el 16 de novembre de 1918 | El projecte d’autonomia de la Mancomunitat de Catalunya del 1919 i el seu context històric (Parlamen

 




Comentaris
rius
Explicaré un impossible: un dia la gent d´ERC, entendrà que el President Macià és de tots, no només - i en exclusiva- d´ells.
Albert
100 anys del autonomisme processista, el mateix que practiquen ara erc i jxcat
pepet
Quina elegància que es gastava en aquells anys...

envia el comentari