5.623.962 catalans estan cridats a les urnes aquest diumenge. Cridats pels jutges del TSJC i no pas pel president de la Generalitat, inhabilitat també per la justícia espanyola, ni pel vicepresident en funcions, que havia acordat amb totes les formacions polítiques, tret del PSC, ajornar els comicis del 14 de febrer al 30 de maig per garantir la seguretat sanitària dels ciutadans un cop s’hagués superat la tercera onada de la pandèmia. Si 2017, quan va ser el govern espanyol qui va convocar eleccions via article 155 de la Constitució espanyola, amb presos polítics i exiliats la participació va arribar al 80%, els d’aquest diumenge estaran marcats amb tota probabilitat per una alta abstenció degut al context de la pandèmia. I això malgrat que el Govern català ha aplicat uns protocols sanitaris que han de garantir la seguretat tant dels votants com dels membres de les meses electorals. Això, sempre que es puguin constituir totes les meses, perquè un terç dels ciutadans que han estat escollits per fer aquesta tasca han presentat excuses a les juntes electorals. Si s’hi presentaran és una incògnita.
Sigui com sigui, l’abstenció és un condicionant dels resultats. A baixa participació, més fàcil tenen els partits petits per aconseguir representació i més perjudicats es veuen els grans, i a la inversa. I encara una altra incertesa: les enquestes no són capaces de dibuixar un sol cavall guanyador, i posen a la graella de sortida tant ERC com JxCAT i el PSC. Ara bé, totes les enquestes preveuen la irrupció de l’extrema dreta al Parlament, un factor que sense cap mena de dubte distorsionarà la vida política i afegirà tensió a l’activitat parlamentària.
L’aritmètica de ben segur que donarà un Parlament més plural i més fragmentat, però si la campanya començava amb la incògnita de si el PSC podria ser soci de l’independentisme –el tripartit o la ‘sociovergència’, en el darrer moment ha quedat descartada per escrit. ERC, JXCAT, la CUP, Primàries i el PDeCAT han signat un document en què es comprometen a no pactar un govern amb Salvador Illa. Repassem què ha promès cada partit, que els auguren les enquestes i quins compromisos de pactes post-electorals adopten:
ERC: el president del 80% dels catalans
Els republicans han plantejat la campanya en format de plebiscit entre el 155 i el republicanisme progressista, però alhora com l’oportunitat de liquidar quatre dècades de “sociovergència”. ERC ha voltat per ciutats del país on un pacte republicà –amb JxCAT, els Comuns i la CUP- ha servit per expulsar el PSC de feus històrics del socialisme, com la prova que ERC pot liderar un executiu català construït per un front per l’autodeterminació i l’amnistia amb tots els partits no adscrits al bloc del 155, que representarien, segons Pere Aragonès, el 80% dels catalans. Però el partit d’Albiach veta JxCAT i pressiona ERC per un tripartit amb els socialistes. El combat contra l’extrema dreta també ha estat un eix de campanya, alertant que el PSC acceptaria els vots de Vox per aconseguir la presidència de la Generalitat. Les enquestes registren un estancament o una lleugera davallada d’ERC, però mantenen les opcions de guanyar les eleccions amb una forquilla que va entre els 29 i els 30 escons.
JxCAT: “plantar cara”, l’única sortida
JxCAT, el partit del president a l’exili, Carles Puigdemont, ha centrat la seva campanya en la necessitat d’encarar dos reptes prioritaris: la gestió d’una pandèmia global amb les eines escasses d’una autonomia i mantenir la confrontació amb l’estat espanyol amb l’objectiu d’assolir la independència el més aviat possible. La candidata de JxCAT, Laura Borràs, que a les enquestes obté una amplíssima forquilla d’entre 28 i 38 escons, va batejar la campanya intentant paralitzar les crítiques per manca de concreció posant sobre la taula un full de ruta que promet arribar a l’activació de la Declaració Unilateral d’Independència. Malgrat els rumors d’un pacte de no agressió entre Borràs i el candidat d’ERC, Pere Aragonès, els mítings de JxCAT s’han convertit en una pluja de missatges directes cap al partit d’Oriol Junqueras. Les referències a la “via àmplia” han estat directes i sense cap ombra de dubte: la consideren el triomf de la resignació. Els de Puigdemont volen ser l’eix central de l’independentisme —per evitar possibles tripartits— i fer que la seva estratègia de “plantar cara”, avalada pels successius triomfs internacionals, es pugui desplegar tenint a favor tots els recursos de la presidència de la Generalitat.
CUP: Un referèndum el 2025
Els cupaires són l’independentisme tranquil de la campanya. Asseguren que no creuen en les “varetes màgiques” d’ERC i la JxCAT per assolir la independència. Amb un programa clar de rescat dels ciutadans davant la crisi econòmica i sanitària, la candidatura de Dolors Sabater –a qui les enquestes donen una forquilla d’entre 6 i 9 escons-, també ofereix un horitzó definit: fer un referèndum vinculant, que no necessàriament acordat- abans del 2025. I mentrestant, preparar el país per esdevenir un estat. La CUP deixa la porta oberta a entrar en un govern independentista si es donen les condicions, però avisa que no regalarà el seus vots per continuar fent autonomisme.
PDeCAT: dutxa freda per a l’independentisme
El 14-F ha de resoldre la incògnita sobre la possibilitat del PDeCAT de sobreviure després de l’escissió de JxCAT. La candidata demòcrata, Àngels Chacón, ha centrat la seva campanya en l’intent de fer aterrar els independentistes que creuen que la independència es pot fer amb una DUI. El PDeCAT, que ha rebut el suport de l’expresident Artur Mas, ha focalitzat el seu missatge en la necessitat de recuperar el “bon govern” i treure Catalunya d’una deriva a l’esquerra radical, on la CUP hauria arrossegat JxCAT. Tot i que les enquestes situen el PDeCAT fora del Parlament, el partit sosté que enquestes internes projecten que podria aconseguir grup parlamentari propi.
En Comú Podem: L’aposta per un tripartit dos no volen
Els Comuns proposen un viatge a la Catalunya pre-procés i passar pàgina dels governs independentistes amb un pacte d’esquerres, un tripartit, amb el PSC i ERC. Però aquest és un pacte repudiat per ERC, i també pel PSC, que es nega a mantenir durant la campanya una porta oberta –que manté- a governar amb l’independentisme. Reeditar un tripartit és la proposta estrella dels Comuns, que el veuen com l’única eina capaç de reconstruir econòmicament i socialment el país arran de la pandèmia. En Comú Podem ha rebutjat formar part del front que proposa ERC amb JxCAT, CUP i PDeCAT. Pel que fa a les enquestes, els Comuns es mantenen en la representació actual amb una forquilla d’entre 7 i 9 escons. Els d’Albiach defensen l’indult per als presos polítics i la reforma del delicte de sedició al codi penal com la via més ràpida per asseure’s a resoldre el conflicte polític. No parlen de referèndum ni d’amnistia.
PSC: passar pàgina
El PSC va llegir les enquestes i, fins i tot, va canviar a gairebé un mes vista de l’inici de la campanya electoral el candidat. Pedro Sánchez va decidir substituir Miquel Iceta pel ministre de Sanitat durant la pitjor pandèmia dels darres cent anys, Salvador Illa. Era l’anomenat “efecte Illa”, un nom televisiu amb un altíssim grau de coneixement i molt ben valorat demoscòpicament, sobretot, pels consumidors de mitjans de caire unionista. El PSC ha optat per una campanya a l’estil municipal: presidenciable. És a dir, la mateixa fórmula que utilitzaven els seus alcaldes històrics cada cop que havien de revalidar el bastó d’alcaldia, oferint institucionalitat. El lema “President Illa” i no “Illa, president”, és la prova de cotó. Han partit de favorits i se n’han sortit amb l’estratègia de tots contra Illa. Pedro Sánchez ha estat en sis mítings. Les enquestes els han situat al podi amb 30-32 escons. La crida constant a “concentrar el vot” és perquè són conscients que poden recollir el que anomenen “vot prestat” o “vot fugit” a d’altres formacions com Ciutadans. De fet, els resultats del 2017 acompanyen aquesta estratègia tenint present que la formació d’Inés Arrimadas va guanyar els comicis. Pel que fa als pactes, Illa no s’ha bellugat del guió d’un Govern “progressista”, és a dir, amb combinació amb els Comuns i suports parlamentaris d’ERC, JxCAT o, fins i tot, el PDeCAT.
Ciutadans: resistir és vèncer
La campanya de Ciutadans va començar amb mol mal peu, amb la retirada dels cartells electorals de les abraçades. Carlos Carrizosa, un candidat també canviat a darrera hora després d’acomiadar Lorena Roldán que havia guanyat les primàries. La formació taronja viu el neguit de constatar com les enquestes els enfonsen en la misèria. Ara bé, Carrizosa calcula que un grup parlamentari com el seu pot ser la clau de la governabilitat del PSC per evitar un executiu independentista. D’aquí els seus oferiments públics a conformar un govern unionista. Les enquestes els donen una forquilla d’entre 8 i 14 escons, una patacada amb tota regla tenint present que en tenen 36. El contingut de la seva campanya ha estat conservador i tradicional. Tot està basat en la proposta anti-independentista, culpant els darrers governs de totes les desgràcies i, per cert, acusant de complicitat el PSC.
PP: Esperant una remuntada
El PP Català no ha fet la campanya de la seva vida. El candidat, Alejandro Fernández, tampoc ho ha tingut fàcil. La campanya ha coincidit amb l’operació de la seva dona per un tumor al cap. Les enquestes els donen un paper residual, 6-5 escons, i un transvasament de vots cap a Vox -de la mateixa manera que emigren cap a Ciutadans-. Un to molt baix durant la campanya es va veure esperonat per la presència dels tòtems del partit a nivell estatal amb Pedro Casado al capdavant. A la vista de l’ombra de Vox, Fernández es va deixar seduir per portar a Barcelona Cayetana Álvarez de Toledo i Alejo Vidal Cuadras, i va fer la sensació que convertia Vox en moderats. El debat a TV3, però, va ser una plataforma de llançament del candidat que va recuperar el to d’orador i es va erigir com un liberal demòcrata i com l’únic capaç d’enfrontar-se victoriós a Vox. L’estratègia també passa per l’algoritme de Ciutadans, fer de Salvador Illa un Patxi López català, això és, una majoria unionista que foragiti l’independentisme de Palau.
Vox: Només a guanyar
Vox és la sorpresa a veus d’aquestes eleccions. Obtindran representació, però potser les enquestes els donen més ales de les que poden obtenir. La forquilla entre 6-10 diputats provenen d’emprenyats de Cs, del PP, de l’abstenció i de votants residuals com grupuscles falangistes. Vox ha optat per fer una campanya de soroll i amb complicitat de les altres forces polítiques que han optat per deixar-li una autopista argumental sense rebatre els seus arguments al fang dels debats. Un sistema que no va funcionar ni a les eleccions estatals ni a les eleccions andaluses. El seu sistema de propaganda ha estat eficaç: actes repartits arreu del territori on calculaven que hi hauria brega. Els missatges clars: insult a l’independentisme, maledicències tòpiques contra la immigració, acusar el comunisme i als independentistes de les morts de la COVID i un discurs oníric sobre el seu concepte de la llibertat.
8 
