El relat de l’Estat espanyola amb la crisi del coronavirus es pot descriure com anar tard i malament, tot i l’exemple d’Itàlia o de Xina. La declaració de l’Estat d’alarma en diferit i la centralització de les veus operatives en càrrecs policials i militars no és pas nova. La poca traça amb el relat científic, la utilització de consignes patriòtiques i unitaristes, o una desafortunada estratègia política són una constant en altres crisis similars. La síndrome de la Colza, les vaques bojes, el Prestige, els “Brots verds” de la crisi de Leman Brothers o l’A por ellos del Primer d’Octubre.
La frase pronunciada aquest migdia en roda de premsa del Cap de l’Estat Major de la Defensa, Miguel Ángel Villaroya, assegurant que els espanyols s’han comportat com “soldats” en el confinament. No és, ni de bon tros, l’única frase ridícula en una gestió de crisi. La història contemporània espanyola ha deixat perles que han deixat senyal.
La Síndrome de la Colza
L’agost de 2019, l’Ajuntament d’Alcorcón, a la comunitat de Madrid, anunciava a bombo i plateret que retirava els 200 metres cúblics d’oli de colza que restaven en un magatzem municipal. Era la darrera petjada de l’element que va generar la primera gran crisi sanitària en democràcia: la síndrome tòxica de l’oli de colza. Era l’any 1981. El sistema de 1978 era nou de trinca i s’estrenava davant una emergència de salut. Un grapat de casos de nens intoxicats a Madrid a partir del Primer de Maig i morts comencen a ocupar espais als diaris
En principi, és una legionaria. Una mena de neumonia aguda infecciosa. Els primers casos es detecten a Torrejón de Ardoz, com ara el coronavirus. El lloc va ser camp abonat perr la conspiració. S’hauria registrat una fuita d’armes químiques a la base nord-americana de la ciutat. El desconeixement d’aquella infecció va generar que els responsables de Salut d’aleshores qualifiquessin el brot “de poc contagiós i res perillós”.
Fins que el 21 de maig, el llavors ministre de Treball, Sanitat i Seguretat Social, Jesús Sancho Rof, de la Unión de Centro Democrático i sota la presidència de Leopoldo Calvo Sotelo, va protagonitzar una surrealista roda de premsa forçat per un grup de metges de Madrid que el pressionaven perquè expliqués la situació. El ministre va pronunciar una memorable sentència que ha passat a la història: “No és tan greu com la grip. El causa un bitxet del que coneixem el nom i el primer cognom. Ens falta el segon. De fet, és tan petit que si cau de la taula, es mata”. L’11 de juny es va determinar que s’havien detectat unes molécul·les tòxiques en oli de colza a granel. Era l’anilina, un químic decolorant utilitzat per tornar a donar aparença natural a l’oli de colza desnaturalitzat no apte pel consum humà. El “bitxet” va deixar gairebé un miler de morts, malgrat que la sentència només en va recollir 330 i 20.000 infectats, molts amb greus seqüeles.
Les vaques bojes i el caldo
Una de les altres greus crisis sanitàries i que afectà tot un sector, com el ramader, va ser la causada per l’Encefalopatía Espongiforme Transmisible (EET), coneguda com el mal de les vaques bojes. La crisi en si va començar amb la detecció dels primers casos el novembre de 2000. El seu punt calent va arribar el 2001, amb una preocupació enorme pel tot el sector de la vedella que va perdre bous i esquelles. En el pic de la crisi, no podia faltar la frase històrica de l’autoritat espanyola. En aquest cas va ser la ministra de Sanitat, la popular Celia Villalobos, que el vuit de gener de 2001, va recomanar com a mesura “no tirar ossos de vedella al brou”.
Però aquest no va ser l’únic moment memorable de la crisi. Una setmana després de la recomanació culinària de Villalobos, amb tot el sector boví angoixat, va ser la dimissió del llavors director general de Ganadería, Quintiliano Pérez Bonilla, en descobrir-se els interessos de la seva família en el sector porcí, el gran beneficiat en allargar la crisi de la carn de vedella.
El Prestige
L’origen de l’eslògan del “Nunca mais” és el naufragi del Prestige, un superpetrolier davant les costes de Galicía. Una gestió política d’uan crisi que, segons els experts, va ser el primer gran exemple de la postveritat. La crisi va començar el 22 de novembre de 2002 quan va saltar l’alarma que el vaixell anava a la deriva carregat de combustible. Concretament, 77.033 tones de fuel. Tot va ser un despropòsit. Des de negar la marea negra a pronunciar absurdes frases sobre el que passaria.
Els protagonistes del sainet van ser tots els ministres de José Maria Aznar, començant pel que fou el seu successor: Mariano Rajoy. “La marea no arribarà a les Ries Baixes” o “Són una mena de filets de plastilina” van ser les grans sentències de Rajoy, vicepresident nomenat comendador especial per arreglar aquella drama ambiental. L’aleshores ministre de Defensa, Federico Trillo, tampoc va decebre amb un memorable, “les platges estan esplendoroses” o el ministre d’Agricultura i Pesca, Miguel Arias Cañete que es vantava de l’actuaciço erràtica del govern. El drama ambiental va ser estratosfèric, una marea negra de 2.000 quilòmetres de costa, la mort de més de cent mil aus i la destrucció de recursos marins com la pesca. Una catàstrofe gestionada amb una manipulació informativa de manual. Enviant el vaixell al “quinto pino”, tal i com va dir un ministre, i enfonsant-lo, va ser la solució amb tota una sèrie de teories que no van evitar la desgràcia. Una, aquest cop sí, pluja de milions, va apagar els ànims.
“Els brots verds”
Però les frases memorables en temps de crisi no són propietat només de la dreta. Els socialistes, Déu n’hi do. Així la gran crisi econòmica del 2007, amb la patacada de Lehman Brothers com a paradigma el 2008, l’equip econòmic de l’aleshores president José Luis Rodríguez Zapatero, assegurava que es trobaven en una “desaceleracció transitòria” o en la “moderació del creixement”. El vicepresident econòmic, augurava al maig de 2008, un creixement del 3% quan l’any va tancar amb unn -0,1%.
Però a mida que avançaven les dades de la catàstrofe econòmica, com la gran destrucció de l’ocupació del 2009, el setembre d’aquell any, Zapatero va sentenciar: “Existeixen indicis consistents de que el pitjor moment de la recessió ja ha passat”. Però qui se’n va endur la palma de divises absurdes va ser l’exvicepresidenta econòmica Elena Salgado quan el 20 de maig de 2009 assegurava: “Esperem unes setmanes i ho veurem, els brots verds de la recuperació estan a punt d’arribar a l’economia”. L’oposició va replicar que els únics brots verds que havia vist la vicepresidenta eren de marihuana.
La crisi de l’Èbola
El virus de l’Èbola també va afectar a Espanya el 2014 i es va utilitzar com un instrument de propaganda, sobretot, per l’aleshores vicepresidenta Soraya Sanez de Santamaria que va assumir-ne la gestió del govern. La crisi va tenir dos noms, la de l’auxiliar d’infermeria Teresa Romero (infectada) i sobretot, el seu gos Excalibur, que va ser sacrificat per les autoritats amb un nyap comunicatiu com una casa de pagès.
Espanya es convertia en el primer Estat fora d’Àfrica que tenia el virus, i la ministra de Sanitat va assegurar que s’assabentava de l’estat de salut de Romero “per la premsa”. Mato va crispar la comunitat mèdica en emfatitzar que Espanya “estava perfectament prepararada” per afrontar un brot com el de l’Ébola. Una asseveració que contrastava amb les retallades a la sanitat que la comunitat mèdica denunciava per manca de personal i material. L’errada general va ser que des de les autoritats es va apuntar a Romero com a culpable de la seva infecció.
“L’A por ellos” o “Que nos dejen actuar”
La facilitat de l’Estat per en moments de crisi actuar amb manu militari va quedar pal·lesa el Primer d’Octubre de 2017. L’Estat no va tenir més ocurrència que enviar a Catalunya fins a 10.000 efectius del Cos Nacional de Policia i de la Guàrdia Civil a més dels que hi havien destinats. La broma va costar 87 milions d’euros, la tercera operació paramilitar més cara només superada pel desplaçament al Líban i Irak de tropes espanyoles i més cara que no pas l’operatiu de rescat d’immigrants. Tot per aturar una suposada desobediència.
En van dir l’operació Copèrnic, però aquesta vegada la frase emblemàtica no va venir, d’entrada, per les més altes autoritats, sinó pels efectius policials dirigits contra Catalunya. “A por ellos” o “Que nos dejen actuar”, van ser les frases memorables. No cal dir que aquest discurs el tres d’octubre el va reblar, Felip VI, el que ara li ha retirat la paga al seu pare, rei durant les anteriors crisis, per lladre.
