Les autores de 'Tu, calla': "Reivindicar la neutralitat de l'espai públic condueix al totalitarisme"

Laura Huerga i Blanca Busquets publiquen a Raig Verd el llibre 'Tu, calla!', un viatge per l'erosió dels drets fonamentals a l'Estat espanyol en els darrers tres anys
Blanca Busquets i Laura Huerga en un banc on algú hi ha escrit la paraula llibertat
Blanca Busquets i Laura Huerga en un banc on algú hi ha escrit la paraula llibertat | JORDI BORRÀS

Laura Huerga i Blanca Busquets acaben de publicar 'Tu, calla! Sobre el dret a la llibertat d'expressió i manifestació' (Raig Verd), un llibre que presenten com "una anàlisi i una reflexió sobre la censura, la repressió de la dissidència i la criminalització de la protesta i de la pobresa". Es tracta d'una anàlisi que se circumscriu en la deriva autoritària dels darrers tres anys a l'estat espanyol després dels canvis que han suposat la Llei mordassa i la reforma del Codi Penal d'ençà del 15-M. Les autores reclamen la derogació d'aquesta llei i alerten sobre la necessitat de defensar drets fonamentals que la Constitució espanyola defensa però que les lleis de l'Estat, avisen, no garanteixen. Els independentistes són un dels col·lectius més damnificats d'aquest procés, que amenaça també els drets humans a la resta de l'Estat. 


 

El Món: Després de la feina feta amb aquest llibre, del 0 al 10, en quina posició posaríeu l’estat del respecte als drets fonamentals a l’estat espanyol?

 

Laura Huerga (LH): Sense una referència no es pot establir una posició.

 

Blanca Busquets (BB): Evidentment nosaltres hem escrit aquest llibre i encara no estem a la presó, llavors suposo que no és un 0.

 

LH: Tampoc un 1 ni un 2 segurament...

 

El llibre 'Tu, calla!'
El llibre 'Tu, calla!' | JORDI BORRÀS

 

El Món: Però sí que incidiu en el deteriorament de drets bàsics com la llibertat d’expressió i de manifestació. Quina ha estat l’erosió d’aquests dos drets fonamentals? Venim d’un passat repressiu o s’ha entrat en una nova manera de reprimir aquests drets?


 

B.B.: No és que Espanya no fos repressiva o que fos molt més permissiva. S’han creat eines per fer la repressió més efectiva. A partir de tots els moviments socials que van esclatar a partir de la crisi, la reforma laboral i el 15-M es crea la Llei Mordassa, es modifiquen articles del Codi Penal... Es fan més vagues, són més interpretables i, per tant, és més fàcil fer-los servir pel que vulguis. Si el teu objectiu és fer callar els moviments socials o fer que disminueixin, és fàcil, tens les eines.

 

L.H.: També ho expliquem, que hi havia altres eines com la Llei Corcuera, i posem alguns exemples. Parlem molt dels últims tres anys perquè és on veiem que s’ha fet la repressió més forta amb les eines, que són les lleis. Per això intentem explicar també que tenir una llei no significa que això sigui justícia. Hi ha aquesta perversió dels termes quan parlem de justícia i hem de trencar aquesta relació. Ara tenim lleis més injustes que mai i el que demanem amb el llibre és la derogació la Llei mordassa i la tornada enrere en la reforma del Codi Penal.


 

Blanca Busquets
Blanca Busquets | JORDI BORRÀS

 

El Món: També apunten els mitjans de comunicació com una peça que serveix per bastir aquest panorama de repressió... Com arriben a aquesta conclusió?

 

B.B.: Els mitjans són responsables. Evidentment tenen unes subvencions al darrere. Potser es mouen amb menys llibertat però preparen el terreny per allò que vindrà després. Es veu perfectament amb el cas d’Alsasua. Els diaris més conservadors comencen a preparar el fenomen terrorista i a anomenar-los terroristes. Hi ha una preparació mediàtica perquè després, quan salti la notícia d’acusació de terrorisme, gran part de la població s’ho cregui.

 

L.H.: És la importància de l’opinió pública. Precisament nosaltres, en el llibre, defensem que el poder de derogar la Llei mordassa i canviar la reforma del Codi Penal el tenim nosaltres, el poder de demanar-ho i exigir-ho. De la mateixa manera, el poder de l’opinió pública és el que fa que ells necessitin preparar aquest terreny.


 

El Món: Un cas similar al dels presos polítics, acusats de colpistes sense haver estat jutjats encara?

 

L.H.: L’exemple que posem, en el cas de Catalunya, és el CDR, encara molt més evident. La documentació prové de Mèdia.cat, que fa tot un exercici de datar i titular quins mitjans estan fent aquest tipus de relat i després és quan ve una imputació de certes persones per delictes absolutament desproporcionats.

 

Laura Huerga
Laura Huerga | JORDI BORRÀS

 

El Món: Vostès creuen que aquesta fabulació que fan tels mitjans la fan expressament o és que el seu marc mental concep que allò que fa el CDR és violència?

 

L.H.: És molta casualitat que un mateix dia els tres mitjans més llegits d’Espanya facin de titular que vincula CDR i terrorisme. No crec en casualitats tan evidents però d’aquí a dir que jo sé que és una cosa feta expressament no ho sé.


 

B.B.: Si per començar ni s’ho creuen ja és més greu. Almenys espero que s’ho cregui, qui ho estigui escrivint.

 

L.H.: Crec que no. Crec que és intencional i que al final es posen en comú diverses eines que van en la mateixa direcció: l’aparell judicial, el policial i el mediàtic. Els tres juguen alhora per criminalitzar la protesta o la pobresa.

 

El Món: Parlen, també, de la discrecionalitat de jutges i policies per decidir com a eina de repressió. Aquesta discrecionalitat la trobem a la resta d’Europa?

 

B.B.: Sembla que estigui més separat. En el cas dels exiliats es diu que estan fugats, però en realitat es van presentar a la justícia, davant d’un jutge que va veure les proves i les va avaluar. I al final aquella gent segueix sense estar a la presó i aquí tenim gent a la presó pels mateixos càrrecs. Sembla que els òrgans de poder estiguin més separats i siguin més independents.


 

L.H.: Des d’organismes i organitzacions europees com Human Rights Watch o des del Consell d’Europa s’ha denunciat la Llei mordassa com una cosa que s’hauria de derogar i no reformar, que és el que ara sona. Això deixa en evidència una cosa que tenim aquí i que no tenen a fora i que xoca frontalment amb els drets humans i amb la pròpia Constitució espanyola. La Constitució defensa la llibertat d’expressió i de manifestació i les lleis que tenim no les garanteixen, però tampoc la policia o els jutges estan garantint aquests drets.

 

B.B.: Crec que el problema és també la formació en drets humans que rep aquesta gent, els cossos policials, la gent que treballa als òrgans jurídics la gent que hi treballa.

 

El Món: I la ciutadania?

 

L.H.: Ni la ciutadania sap els seus drets. Aquest és el problema. Semblen coses molt òbvies però nosaltres expliquem que no som del tot conscients de fins on arriben els drets humans que tenim i que estem perdent.


 

El Món: Fins que no algú no pateix un abús a la seva pròpia pell pròpia pell no n'és conscient. Una persona que no sigui independentista potser és més difícil que es sensibilitzi...

 

B.B.: Per això mateix incloem els independentistes força tard en el relat, perquè volíem que d’alguna manera la gent que no ho fos també veiés que és important per a ells, el que expliquem. En el moment que t’adones que el que passa als independentistes forma part d’una cosa molt més gran llavors potser t’adones que t’estan prenent un dret fonamental i que hauries de lluitar.

 

Les autores de 'Tu, calla!' durant l'entrevista a la seu de Raig Verd
Les autores de 'Tu, calla!' durant l'entrevista a la seu de Raig Verd | JORDI BORRÀS

 

El Món: Com veuen l’ús de les acusacions per delictes d’odi en aquest context?

 

L.H.: Cada vegada que s’encausa algú per un delicte o un possible delicte, com és el cas bastant interessant del Dani Mateo, ja es crea un precedent que indica que per un fet semblant hi ha la possibilitat que t’encausin. I això deriva en autocensura i desmobilització quan es tracta d’una identificació en una manifestació, per exemple.


 

El Món: Hi ha una voluntat d’escarment?

 

L.H.: Sí. Són casos exemplaritzants perquè surten a tots els mitjans de comunicació, encara que potser després són innocents.

 

B.B.: Hi ha el cas dels CDR Tamara i Adri. Aquests casos fan que et plantegis si et convé formar part d’un CDR.

 

L.H.: Nosaltres plantegem molts casos per anar repassant totes les vulneracions de drets. Però fem un capítol de reaccions. No volíem que aquest llibre provoqués més autocensura i desmobilització. Volem que es vegi el gruix de gent que s’està movent sola contra aquesta repressió.

 

El Món: Han fet una reflexió sobre la polèmica dels llaços grocs, la neutralitat de l’espai públic o el capítol recent sobre manifestacions i contramanifestacions contràries?

 

B.B.: L’espai públic no pot ser neutral perquè l’espai és nostre. Llavors quan és neutral és que ens l’estan fent abandonar.


 

L.H.: És de tots i ha de reflectir el que pensem.

 

B.B.: Quan decidim que l’espai ha de ser neutre i que hem de retirar símbols i que han de ser parets i terres grisos estem perdent espai públic, s’està convertint en espai privat, pràcticament.

 

L.H.: Quan reivindiques un espai neutral el que estàs dient és que vas cap a un totalitarisme, on la teva opinió no pot ser expressada públicament, que és cap on anem. Aquestes lleis defensen això, que tu no puguis expressar opinió en públic. Això és un estat totalitari, no hi ha cap mena de dubte. Pel que fa a les manifestacions a mi no m’agrada que es manifesti la Jusapol però hi té dret. Ara, els altres també tenen dret a manifestar-se.

 

B.B.: Evidentment s’ha de deixar, tenen tot el dret a manifestar-se. Ara bé, el que no es pot esperar és que si hi ha un sector de la població que no hi està d’acord es quedi a casa.


 

L.H.: L’espai és públics és de tots. El que no pot ser és que quan veiem una policia en una manifestació la idea que tinguem és que no està garantit el nostre dret a manifestar-nos. Quan vas a una manifestació l’Estat ha de garantir el teu dret a manifestar-se. La policia, que treballa per a l’Estat i per nosaltres, t’ha de garantir el dret de manifestar-te. I el que veiem últimament a les manifestacions no és una policia que garanteix el dret a manifestació, és una policia que està controlant el teu dret a manifestar-te o reprimint-lo. I això és una cosa que no podem consentir.

 

El Món: Ho diuen pels Mossos?

 

L.H.: En el moment que hi ha violència hem de veure quina es reprimeix amb més ganes. Si és una policia de tots ha de ser una policia sense ideologia i defensar tothom de la mateixa forma. Reprimir no és la seva feina. Ha de quedar claríssim. És garantir el teu dret a manifestar-te. Quan fan identificacions a les manifestacions o posen sancions tot això deriva en desmobilització.


 

B.B.: El problema de fons és que el sistema democràtic està pervertit de tal manera que els votants voten cada 4 anys i s’entén com que qui ha guanyat la rifa controla el que passa aquells anys i el qui ha votat, com que ja ha votat, no té dret a queixar-se, i per tant les manifestacions són reprimides perquè no interessa el que pugui dir.

 

L.H.: Però això no és així. Quan estàs votant votes un programa electoral que moltes vegades no es compleix. Llavors has de poder tenir dret a queixar-te. I també de totes les coses que derivin en problemes nous. S’ha de poder anar al carrer i dir-ho. Perquè sembla que el vot legitimi qualsevol acció de qui té el poder. Això no pot ser.




Comentaris
Ramon
TV3 és inimaginable a cap democràcia. Però no per la qüestió nacional.
...SIEGFRIED...
..QUIENES DEBEN LIDERAR LA UNION EUROPEA ( ALEMANIA ) SON UNOS DEGENERADOS DEDICADOS AL EXTERMINIO INDUSTRIAL DE SERES HUMANOS..NORMAL QUE NO AVANCE..
El llibre no sembla molt seriós
I les nenes tampoc. Més pluja secessionista per impregnar als lectors i desprestigiar l'adversari. O desprestigiar-se a si mateixes, excepte davant els democratíssims CDR a qui ningú tria cada quatre anys.
Que cuento tan bonito.
Lo único es que a las protagonistas de este cuento se les ve la " patita" y la contundente realidad es que a las democrácias mundiales no les gustan estos cuentos.
Vaja
Doncs ja ho deia Fraga: "¡la calle es mia!". Unes vies públiques neutrals o pluralistes, una de dos, en són la resposta. Avui hi ha massa propaganda per part de partits polítics, ideologies i moviments oposats, que xoquen. Encara que ara és difícil, cal tolerància, respecte i debat. Amb la no violència s'aconsegueix més i millor i abans, i els extremismes s'alimenten un a l'altre. No sé com no ho veuen les autores.

envia el comentari