Artur Mas: “Espero que la suma de Junts i el PDECat al Parlament superi ERC”

ENTREVISTA a l'expresident quan fa deu anys que va prendre possessió del càrrec

Fa deu anys que va prendre possessió com a president. Es van complir aquest diumenge passat. Hi va arribar deu anys després d’haver acceptat ser el successor de Jordi Pujol i de passar-se’n set a l’oposició, durant els dos tripartits. Després, un cop al Palau de la Generalitat, va fer el salt a l’independentisme institucional, que el va portar a impulsar el 9N, es va trobar havent de fer el famós “pas al costat” com exigia la CUP i després va ser jutjat i condemnat per desobediència per la consulta sobiranista. Va portar a la presidència Carles Puigdemont i se’n va distanciar després de la declaració d’independència fallida. Ara és enmig d’un nou huracà per la ruptura entre el seu partit, el PDECat, i noms molt significatius del que ell encara considera el seu “món” i que són a Junts per Catalunya. Encara les eleccions amb “una gran incomoditat” i només espera poder reconstruir el seu espai després del 14F. Artur Mas (Barcelona, 1956), 129è president de la Generalitat, repassa en aquesta entrevista el que ha viscut aquesta dècada vertiginosa que va començar el 27 de desembre del 2010.

S’ho creu que han passat deu anys… o té la sensació que han sigut més?

Molts més! Algunes vegades faig mitja broma quan explico que el president Pujol es va presentar sis vegades a les eleccions, les va guanyar totes sis, i va ser president 23 anys. Jo em vaig presentar cinc vegades, vaig guanyar les cinc i vaig estar cinc anys de president. Cinc contra 23, havent-nos presentat gairebé les mateixes vegades. Ara, els meus cinc valien per quinze d’ell, amb totes les coses que van arribar a passar aquells cinc anys…

De fet, van passar deu anys des que Pujol li va proposar ser el seu successor fins que va ser president…

Sí, perquè el mandat de Pujol encara va durar tres anys i després hi va haver dos pactes, dos tripartits. Quan ara em pregunten si és impossible que hi hagi un altre tripartit, dic: ‘Impossible? Mireu-me a mi. M’ho van fer dues vegades, per què no ho poden fer una tercera?’

Però el país ha canviat molt, l’electorat demana altres coses…

Sento que ara ells [ERC] diuen que no el faran i en aquella època no ho deien, això és cert. Però ERC va sortir del primer tripartit pel seu ‘no’ a l’Estatut, i quatre mesos després entrava en un segon tripartit per aplicar l’Estatut. També semblava gairebé impossible i ho van fer. Ara, certament el país ha canviat molt i ells estan compromesos amb aquest canvi, per tant les circumstàncies són diferents, sí. Però les temptacions poden no ser-ho.    

Una de les crítiques a la seva etapa de govern que han tornat a emergir arran la pandèmia és la de les retallades… No ho diuen només els rivals polítics, ho diu també el president del Col·legi de Metges, Jaume Padrós, que havia sigut diputat de CiU…

És que les retallades hi van ser. Seria estúpid negar-ho. La pregunta és, per què? Perquè ens agradava perdre vots? Perquè gaudíem retallant el pressupost públic i no inaugurant res? L’estat natural d’un polític és fotre la gent, en lloc d’intentar agradar per tenir-la més al costat? També ens hem de preguntar per què retallava tothom, a tot Europa. Els primers retalladors a Espanya van ser els socialistes de Rodríguez Zapatero, que va reduir el sou dels funcionaris de tot l’estat el 2010. I a Catalunya governava el tripartit. No serà que tothom retallava perquè les normes europees d’aquella època eren aplicar estrictament l’austeritat, controlar els dèficits públics, que implicava controlar la despesa?

Just el contrari del que s’està fent en la crisi actual…

És evident que no s’ha de retallar ara. D’aquí a uns anys ja ho veurem. En tot cas, ara les normes europees impulsen a gastar, les mateixes que fa deu anys obligaven a retallar. No tenies opció. I menys a la Generalitat que no tenia domini sobre els impostos i ni accés als mercats de deute, s’havia tallat. Però l’altra conclusió a què hem d’arribar és com pot ser que aquests que encara parlen de retallades no hagin sigut capaços de revertir-les, quan hem tingut cinc o sis anys de creixement econòmic? No serà que desgraciadament a Catalunya estem ofegats econòmicament? El problema de la sanitat pública catalana no deu ser un infrafinançament històric?

Però una cosa és retallar sous i una altra és tancar plantes d’hospitals…

Es van tancar plantes d’hospitals que es podien tancar perfectament. Quan has de prioritzar per salvar les coses fonamentals, has de prendre decisions. Tenia sentit que tots els hospitals importants de Catalunya fessin totes les disciplines hospitalàries? O era millor concentrar en cada hospital unes quantes especialitats, en un país petit com el nostre? També vam haver de decidir tancar centres d’atenció primària a la nit en alguns pobles, quan no hi anava gairebé ningú i calia tenir-hi personal de guàrdia. Era una època en què no podíem pagar els medicaments. Els països més endreçats que van fer millor els deures, com Alemanya, ara poden fer front a la pandèmia molt millor que Espanya.

Però si es va retallar a tot arreu…

Es va retallar, però es venia d’una època d’endeutament desmesurat. La Generalitat estava endeutada fins a les orelles i Espanya, arran dels plans Zapatero, encara més. I les retallades no van arribar a fer tot el que calia. Per això ara l’endeutament espanyol, arran de la pandèmia, pot passar del 100% del PIB al 120%, i la gent ha de ser conscient que un endeutament descontrolat avui vol dir menys serveis i més impostos demà, perquè els deutes arriba un moment que s’han de pagar. Ara s’ha de lluitar contra la pandèmia i tot el que comporta, però atenció com es fan les coses.

Per tant, no està d’acord amb les veus que reclamen que l’Estat s’endeuti més i faci arribar més diners per a ajuts?

No sé si n’han d’arribar més o més aviat d’una altra manera. Els alemanys estan donant diners directes, no crèdits, als sectors que estan fent tancar. El 70% de la facturació de l’any passat. I els posen com a condició que paguin els salaris i no acomiadin treballadors i que paguin els proveïdors. Aquí fan crèdits de l’ICO i ERTOs, però això no allibera alguns sectors d’unes dificultats immenses. Els diners han d’anar als sectors més afectats, s’han de concentrar allà.

Ajuts directes, en lloc dels ERTOs?

Per mi, sí. Aquells sectors que queden tancats són els que s’han d’ajudar. Perquè no havia passat mai que obliguis a tancar. No deixes treballar. En la crisi anterior, hi havia gent que deixava de treballar perquè la seva activitat queia, però no perquè el govern decidís tancar-la.

El seu pronòstic és que aquesta crisi serà pitjor que l’anterior?

Tindrà efectes més durs a curt termini però serà més curta. La recuperació serà més ràpida. L’altra crisi va durar sis anys, del 2008 al 2014. Aquesta pot ser que duri entre dos i tres anys. El problema de la Generalitat és que ha de donar la cara per les mesures dures i no té caixa per compensar els afectats. 

Això no és el problema de sempre?

És el problema de fons, que en el seu moment es va intentar resoldre amb el peix al cove del president Pujol, després amb l’Estatut del 2006, després amb el pacte fiscal, que no van voler ni parlar-ne, després amb el procés sobiranista… i sempre estem igual.

Artur Mas, durant l’entrevista amb El Món al Palau Robert, on té la seva oficina d’expresident / Jordi Borràs

El no definitiu al pacte fiscal, l’any 2012, després de la primera manifestació massiva de la Diada, va fer canviar el rumb del seu govern. Va tenir la sensació que Rajoy en aquella reunió es tancava en banda per no semblar dèbil després de la manifestació?

Simplement, no va veure la jugada. Estava amb la seva majoria absoluta, no depenia de ningú al Congrés i tenia una crisi econòmica de cavall. No va veure què estava passant de debò. Jo l’hi intentava explicar, sense gens d’èxit. Va pecar d’una enorme miopia. Perquè si en aquell moment Rajoy hagués obert la porta del pacte fiscal, jo hauria pogut conduir les coses d’una altra manera. Però necessitava aquella porta oberta, una vegada constatat el fracàs de l’Estatut. Era l’última oportunitat per aprofundir en el model autonòmic. Però en lloc de veure això, va veure una gent que creia que s’havia begut l’enteniment, que tenien una calentura de verano, que ja els passaria, que tot allò era gesticulació. I han passat vuit anys i aquella suposada gesticulació és un problema de nassos, amb una base de dos milions de persones que segueixen votant les opcions independentistes.

Tot i aquesta constatació, la seva obsessió sempre va ser evitar el xoc amb l’Estat. Fins i tot ho va voler evitar en la manera de planificar el 9N, però va acabar jutjat i condemnat per un delicte desobediència, vostè que és una persona d’ordre.

Sí, jo que era teòricament obedient vaig ser el primer condemnat per desobedient. Va ser un altre error de percepció de Madrid. No van entendre que quan algú com nosaltres es posava al davant de tot això, s’hi posava amb totes les conseqüències, que ens hi posàvem perquè havíem arribat a la conclusió real que tot el model del progrés autonòmic havia quedat enterrat i que l’única opció que li quedava a Catalunya per ser el que volíem ser era l’opció sobiranista.

No ha arribat a la conclusió que tots els intents per evitar el xoc no serveixen?

Cert. Però el xoc només té sentit si pot guanyar. Si no, és un suïcidi.

I amb el 9N va considerar que es podia guanyar?

Vam guanyar. La imatge de la nit del 9N, igual que la de l’1-O, va ser que nosaltres, democràticament i pacíficament havíem guanyat i que l’Estat estava contra les cordes, tant el 2014 com el 2017. Amb una diferència: el 2014 era la primera vegada i encara no van enviar la policia, i el 2017 van donar cops perquè quedés clar que volien evitar el referèndum i les urnes. Però cap de les dues vegades ho van poder evitar, van sortir derrotats. Ara bé, el problema és com el món sobiranista va gestionar les victòries del 2014 i del 2017. La post-victòria no s’ha gestionat bé. Guanyes però no saps explotar l’èxit, perquè venen les baralles internes. Si has guanyat has de pactar com segueixes endavant i explotes aquest èxit.

En el seu llibre sobre la seva presidència i el Procés, Cap fred, cor calent, queda bastant clar que vostè l’1-O no l’hauria fet.

No hi era en el programa de Junts pel Sí, que estava pactat per CDC, ERC i els representants de les entitats sobiranistes. Hi havia un full de ruta pactat que després es va canviar i va aparèixer el referèndum de l’1-O. I tot i així, el vaig defensar a peu i a cavall, encara que advertia internament dels problemes que podien sorgir. Ara, una cosa és fins al primer d’octubre, o fins al dia 3. Després no ho vaig poder defensar igual, perquè clarament ho hauria fet diferent. Jo em sento principal responsable de tot fins al 12 de gener del 2016, que és el dia que jo marxo del Palau de la Generalitat. Des del 12 de gener del 2016 fins al primer d’octubre del 2017, em sento co-responsable del que va passar. Entre d’altres coses, perquè jo mateix vaig proposar Carles Puigdemont com a president. Però, des de l’octubre del 2017 fins ara, no em sento responsable del que ha passat. He estat molt allunyat de les decisions i moltes no les comparteixo.

De fet va insistir que es convoquessin les eleccions com a ‘segona volta’ de l’1-O. Però les hauria guanyat Cs, com el 21D…

No. Si Junts pel Sí s’hagués mantingut, no. Per això havia promogut Junts pel Sí, i havíem tret 62 diputats el 2015, l’any que Cs en va treure 25 i el PSC, 16. El problema de l’1-O, igual que del 9N, és que va anar a votar molta gent però no van votar ni la meitat dels catalans. Aleshores, com hi dones plena validesa? Hi falta consistència. Per això, un cop fetes les consultes, si vols que el resultat quedi consolidat, i que la independència que defenses pugui anar endavant i ser reconeguda, has d’arbitrar un mecanisme perquè sigui tot el país qui se senti cridat a ratificar aquell resultat. I això s’ha de fer amb forma d’eleccions, perquè l’Estat no t’ho deixarà fer d’una altra manera. El 2015 es fan unes eleccions plebiscitàries, després del 9N, amb Junts pel Sí, i vota el 77% del cens, quan el 9N havia votat el 41%. Què reflecteix més la posició d’un país, quan vota el 41% o quan vota el 77%? I el 2017 passa el mateix. L’1-O vota el 40% i el 21D vota el 79%, en les eleccions convocades per Rajoy. I tant el setembre del 2015 com el desembre del 2017 la majoria és independentista. El problema va ser que, davant la negativa de Rajoy a assegurar que no suspendria l’autonomia si es convocaven les eleccions, el president Puigdemont al final no les va convocar. Hi va haver més raons, però aquesta va ser la principal. I el fet és que fins que no et puguis desconnectar legalment, l’Estat sempre et controlarà. Per exemple, vam fer l’1-O però no vam poder evitar el judici.

Vostè, en el seu llibre, fa una proposta de referèndum de doble via, per triar independència o una reformulació de la relació amb l’Estat. I va lligada a una implementació no immediata de la independència en cas que guanyés aquesta opció. Creu que algun dia es convencerà l’Estat d’aquesta mena de sortida?

En soc molt escèptic. De fet, faig la proposta més que res per demostrar que hi ha opcions. Ara, una cosa és que hi hagi solucions i una altra és que l’estat espanyol les vulgui assumir, que crec que no vol. Però igual de veritat és que fent el que hem fet el món sobiranista no ha aconseguit desconnectar-se de l’Estat. I tenim gent a l’exili i a la presó. La meva proposta és més aviat una reflexió. O cadascuna de les dues parts identifica a què està disposada a renunciar o seguirem amb les línies vermelles d’uns i altres. L’Estat ha de renunciar a dir que no es pot votar sobre la independència. I el món sobiranista ha d’acceptar que en la mateixa consulta sobre la independència s’ha de poder votar alguna altra alternativa de millora de l’autogovern i també ha de renunciar a la implementació immediata de la independència en cas que guanyés aquesta opció, perquè és evident que legalment s’haurien de fer un munt de canvis a Espanya.

Però si l’Estat només vol la derrota….

Aquest és el problema.

Quines palanques s’han de moure per canviar-ho?

Quan algú vol la teva derrota, tu només té dos camins. O admetre la derrota, que no l’aconsello, o resistir, sobreviure i analitzar què has de fer diferent del que has fet fins ara. Aquí és on soc crític amb el que s’ha fet. Perquè, entres les coses que s’han de fer per guanyar algun dia, n’hi ha dues o tres que no es fan. La primera de totes, garantir la unitat interna del projecte, que no es fa amb baralles cada dia, sinó amb confiança mútua i un full de ruta i una estratègia compartida que no hi ha sigut. També s’ha de convèncer molta més gent que s’apunti al teu projecte, perquè necessites alguna cosa més que el 50%. I calen unes aliances internacionals que no tenim. Si no resolts aquestes tres coses, no et pots confrontar cegament amb un estat, perquè aleshores ho converteixes en un suïcidi. Treballar per aquests tres objectius és la confrontació intel·ligent, i vull creure que és en la direcció que treballa JxCat, com ho fa el PDECat. I ERC.

La manca d’unitat s’ha accentuat recentment amb la ruptura entre el PDECat i Junts per Catalunya. Es va plantejar sacrificar un partit que vostè mateix ha dit que va néixer coix per salvar aquesta unitat?

Jo m’ho hauria pogut plantejar tot. Perquè no soc ni a la direcció de Junts ni a la del PDECat. M’ho hauria plantejat tot en benefici de la unitat. Quan jo vaig haver d’actuar en benefici de la unitat, me’n vaig anar de la presidència de la Generalitat. Jo estic disposat a qualsevol cosa per garantir la unitat i la continuïtat del projecte sobiranista. Quan això no és possible és perquè no es fan les coses prou bé. No era a les meves mans. Jo abans tenia la possibilitat de prendre decisions, ara només puc emetre opinions. La pregunta clau és per què hi havia tanta gent del PDECat que no volia passar a Junts?

N’hi ha hagut molta i molt significativa que ho ha fet…

Sí, sí. La conclusió, per a una persona com jo, que sempre he treballat per garantir la cohesió interna del projecte, és d’una tremenda incomoditat, perquè hi ha gent meva a tots dos llocs. Quan vaig a veure els presos polítics que havien estat al meu costat durant molts anys, aquella és la meva gent. Però quan veig un munt d’alcaldes i alcaldesses que s’han quedat al PDECat, també són la meva gent. Jo mai hauria pensat que hauria de triar, em sento víctima d’haver de triar.

Ho està fent, una mica…

És que no tinc més remei. Si no, m’havia de desapuntar de tot. Una cosa és no apuntar-se a una cosa, i una altre és sortir d’un projecte que he creat. Per què n’haig de sortir? Perquè alguns no són capaços de garantir la unitat, com sempre hem fet altres? El resultat és que hi haurà dues llistes a les eleccions.

L’últim cop que vam parlar deia que encara hi veia alguna petita esperança.

Ara ja no. Ara només tinc una esperança, la reconciliació i la reconstrucció després del 14F. És la meva esperança i el meu compromís. No té cap sentit haver portat les coses fins a aquest punt. Almenys per a mi, que vinc de la tradició de preservar la unitat, fins i tot en els moments més difícils.

Fins que van trencar amb UDC.

Però primer es va trencar Unió en dues parts, la de Duran i Lleida i Ramon Espadaler i la d’Antoni Castellà i Núria de Gispert. I quan finalment vam trencar amb Unió no va ser per un problema de no posar-se d’acord amb una fórmula electoral, sinó perquè ens havíem de definir si estàvem a favor de la independència o no, i aquest és un tema central, nuclear. I ara veig que Junts i el PDECat defensen el mateix, el dret a l’autodeterminació, la fi de la repressió i la independència.

Hi ha gent que considera que el PDECat no és realment independentista.

Això ja es deia de Convergència, i els fets van desmentir que Convergència no fos capaç d’apostar per la sobirania de Catalunya. I els fets desmenteixen cada dia que el PDECat no la defensi. Una altra cosa és que per un mateix objectiu pots defensar estratègies diferents. I l’art de la política és que es creï una estratègia comuna entre tots els que defensen un mateix adjectiu, i això no està passant.

Què farà durant la campanya? De moment ha participat en almenys un acte semipúblic amb militants i Àngels Chacón. La seva intervenció no es va retransmetre, però hi va haver foto i comunicat…

Jo ni soc en cap llista de cap partit ni formo part de cap comitè de campanya de cap partit. No vull cap paper que es pugui interpretar com una confrontació dins del nostre món.

Però participarà en els actes electorals?

No puc participar en aquesta campanya com havia participat en les anteriors. Havia pujat als escenaris electorals a fer campanya amb els candidats de Junts. Actes de Laura Borràs, d’Elsa Artadi, de Jordi Turull, Josep Rull, Quim Forn, quan eren candidats. Aquesta vegada no pujaré a cap escenari. Ho faria, si se’m demanés, si tot el meu món anés junt, però no és així. 

Què n’espera del 14F?

Tres coses. Que en surti un govern capaç d’aixecar aquest país de la situació tan complicada en què es troba com a conseqüència de la pandèmia. Que la majoria a favor de la independència sigui com a mínim la que ja tenim i si pot ser més, millor, si pot ser que superi el 50%. I que la suma de Junts i el PDECat al Parlament superi ERC. 

Això implica que el PDECat obtingui diputats, que no està clar. L’últim CEO els dona entre 1 i 0 diputats.

Jo no sé quin serà el resultat. Però si obté representació, espero que la suma amb JxCat superi ERC.      

JxCat i ERC van a les eleccions amb dos plantejaments diferents. Uns posen l’accent en la confrontació intel·ligent i els altres en el diàleg i un projecte més a llarg termini. El que perdi ha d’acatar la via de l’altre?

No. Perquè guanyin els uns o els altres ja es veu que les proporcions són molt equilibrades. Jo vinc d’uns altres paràmetres. Nosaltres teníem representacions al Parlament molt superiors a les que es poden esperar ara. En l’època del president Pujol és evidentíssim, CiU arribava a tenir majories absolutes. I jo la vegada que vaig tenir menys diputats en vaig tenir 46. Quan vaig arribar a la presidència de la Generalitat, l’any 2010, CiU en tenia 62 i el següent, el PSC, en tenia 28! Ara això és impossible. Guanyin els uns o els altres, quedarà tot frec a frec. I quan les posicions estan tan equilibrades has de fer el que vam fer amb Junts pel Sí. Ens vam reunir Oriol Junqueras i jo i vam pactar un programa comú, un full de ruta, una estratègia. El que guanya per poc no pot imposar tot el seu criteri. Hi ha d’haver un projecte comú, perquè si fas un govern en què cada part té la seva agenda acaba sent una olla de grills.

És el que creu que ha passat aquesta legislatura?

És en part el que ha passat, sí.

I com es recompon això?

Si no és fa, no serem independents. No és possible arribar a un objectiu tan complicat sense cohesió interna, sense un full de ruta comú i sense confiança mútua. Això dependrà de les habilitats dels polítics que hi ha ara i de les prioritats que tinguin.

Nou comentari