Artur Mas: “Sense autonomia, no hauríem arribat al 50% de gent que vota independència”

L'expresident adverteix a l'ANC que "no té cap sentit" afegir una altra llista sobiranista a la cursa electoral del 14-F

Artur Mas (Barcelona, 1956), 129è president de la Generalitat, rep El Món a la seva oficina d’expresident hores després que l’extresorer de CDC Daniel Osàcar hagi sacsejat el matí en dir davant del jutge de l’Audiència Nacional José de la Mata que creu que l’exlíder del que havia estat el seu partit sabia que s’havien blanquejat diners procedents de comissions il·legals. Mas vol respondre a Osàcar. Durant la resta de la conversa, assegura que encara no ha tirat la tovallola en el seu intent de fer que Junts i PDECat comparteixin llista electoral el 14-F, i alhora subratlla que ell es vol mantenir a distància de qualsevol candidatura i de l’activitat de partit. També defineix com creu que ha de ser el full de ruta del Procés, retreu a ERC que ara defensi idees per les quals els republicans l’havien titllat de “tebi” i llança un avís a l’ANC. També discrepa de Quim Torra respecte del paper que ha fet l’autonomia a Catalunya. 

Osàcar ha fet davant del jutge una declaració en què abona la tesi de la fiscalia segons la qual donacions fetes els anys 2009 i 2010 per exalts càrrecs de CDC van servir per blanquejar diners provinents del finançament irregular a través de comissions. I ha dit que li semblava que vostè n’estava al cas, com a secretari general.

Jo, a les suposicions del senyor Osàcar, respondré amb una certesa, i és que mai li vaig donar cap instrucció, com a superior jeràrquic seu, per fer una pràctica així. De fet, ell mateix ho reconeix davant del jutge. I si no li vaig donar jo, no li podia donar ningú més. Això em porta a pensar que aquestes suposicions valen el que valen, de fet, valen molt poc, i en canvi jo puc contestar amb aquesta certesa. És cert que ell atribueix aquesta instrucció a Germà Gordó, però el senyor Gordó no tenia cap capacitat de donar aquestes ordres, perquè no era un superior jeràrquic del senyor Osàcar. Per tant, en cas que ho hagués fet, que estic segur que no ho va fer, no se li havia d’haver fet cas. Estic convençut que Germà Gordó mai va suggerir fer servir un mètode així. D’altra banda, molts de nosaltres fèiem aportacions habituals al partit. Jo mateix, cada mes, com ha reconegut el senyor Osàcar, des de fa molts anys aportava unes quantitats a CDC i mai se’m va donar res a canvi. I estic convençut que amb la resta de la gent era igual.

Però la investigació parla de quantitats rodones i iguals. Consideren que era una operació orquestrada.

No sé exactament com es decidien aquestes aportacions. En el meu cas les feia cada mes amb una quota, es cobrava directament del meu compte corrent. En altres casos sembla que les aportacions no eren mensuals sinó una vegada a l’any. És més o menys el mateix pagar 3.000 euros, o 2.000 en 12 mensualitats o pagar-los de cop.

Per què creu que Osàcar està fent aquestes declaracions davant del jutge?

Doncs no ho sé. Perquè fins ara sempre havia dit exactament el contrari. Jo ho atribueixo, tot i que no sé si és així, al fet que és una persona gran que ha estat injustament a la presó i que a més a més té injustament amenaçat tot el patrimoni. En aquestes condicions, és una persona més vulnerable i més influenciable. Però la responsabilitat de l’operativa de les aportacions era seva, com a responsable del partit. I si jo no li vaig donar cap instrucció, com ell mateix reconeix, i això li agraeixo, doncs ningú més li podia donar.

Germà Gordó tenia un càrrec important, encara que no fos el seu superior jeràrquic, tenia capacitat d’influència…

Però no tenia un càrrec més rellevant que el del senyor Osàcar o altra gent del partit. Hi havia entre set i nou persones que eren a la cúpula del partit dirigint temes diferents i cadascú tenia la seva responsabilitat. La meva era dirigir l’acció política en un moment en què lluitàvem contra el segon tripartit i intentàvem tornar a guanyar les eleccions per governar. Aquesta era la meva responsabilitat, i cadascú tenia les seves. Un s’ocupava del territori, l’altre dels programes i els estudis, un altre de l’estratègia electoral. I Germà Gordó era el gerent. Per tant, per estatuts, Germà Gordó s’ocupava del funcionament de la casa, dels recursos humans. Igual que el senyor Osàcar era el responsable de finances.

Quan diu que Osàcar ha estat injustament a la presó i que és vulnerable, vol dir que creu que està patint pressions per donar la versió que ha donat?

No ho sé. Jo no llanço suposicions. Però una persona en les seves condicions és una persona vulnerable. Perquè ha anat injustament a la presó i té el patrimoni amenaçat injustament perquè en la sentència del cas del Palau de la Música no es va anar al fons de la qüestió, que era si realment hi havia hagut alteració de contractes públics per afavorir una empresa concreta. Això no es va analitzar mai. Se’l va condemnar per blanqueig de capital i no es va anar al fons de la qüestió.

Les mans d'Artur Mas, durant l'entrevista amb El Món / Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

Creu que aquestes qüestions estan en el rerefons de la voluntat de Junts per Catalunya de desmarcar-se del PDECat, que és el partit que vostè va impulsar per refundar CDC?

Jo el que puc constatar és que dins de Junts hi ha que va tenir altíssimes responsabilitats a Convergència, i això no es pot oblidar ni es pot esborrar. Fins i tot el mateix president de Junts, que és el president Puigdemont, i ell no se n’amaga i ho celebro, tenia una llarguíssima trajectòria dins de CDC. De fet, quan va ser escollit president de la Generalitat el gener del 2016 va ser, entre d’altres coses, perquè ell era de CDC. Jo podria haver proposat algú que no fos de CDC i que fos a Junts pel Sí, i vaig preferir, ja que havia de marxar pel tema conegut, pels vetos, vaig voler que fos algú de CDC. Per això vaig pensar en Neus Munté i en Carles Puigdemont.

Sigui com sigui, s’acosten les eleccions i el que era el seu espai polític hi pot acabar presentant-se amb tres candidatures diferents, Junts, PDECat i PNC. Per què s’ha arribat a aquest punt?

Jo com que no hi veig diferències ideològiques molt substancials, haig de pensar que hi ha altres motius que no conec amb precisió. Però tots tres, si se’ls pregunta si estan a favor del dret a decidir la resposta es que sí, si es pregunta si estan a favor que Catalunya exerceixi el dret a l’autodeterminació la resposta és que sí, i si es pregunta si volen que Catalunya sigui un país independent la resposta també és que sí. Per tant, no hi ha una diferència ideològica profunda en l’eix nacional. Hi pot haver diferències sobre com s’hi arriba, però això passa en tots els partits. No crec que això sigui un motiu per al trencament. Per tant, ho atribueixo a la situació tan complicada que s’ha viscut aquests darrers anys, amb gent a l’exili, com el president Puigdemont, i amb gent a la presó. Això ha creat un clima d’incomunicació i de dificultat de teixir acords tan gran que el resultat al final és que no s’han acabat d’entendre entre ells o no s’acaben d’entendre entre ells. Jo encara tinc la petita esperança que hi hagi alguna solució d’última hora. Però veig que cada dia està més complicat.               

Diu que no s’acaben d’entendre entre ells, en tercera persona, però vostè també ho ha intentat…

I de moment no me n’he sortit. Sempre me n’havia sortit de sumar gent. També és cert que aquesta és la primera vegada que jo no tinc la responsabilitat màxima. La meva capacitat d’intervenció és limitada. Fins ara, si d’alguna cosa podia estar content és que sempre havia aconseguit sumar gent a través de diversos projectes, CDC, CiU, la Casa Gran del Catalanisme, Junts pel Sí i el mateix Junts per Catalunya, que es va crear a Bèlgica entre el president Puigdemont, David Bonvehí, Marta Pascal, Ferran Bel i jo mateix. I ara som en una situació no desitjable i no desitjada que jo considero que és un fracàs.

Vostè encara confia en una solució d’última hora, però Àngels Chacón ja ha anunciat que vol ser la candidata del PDECat. S’esvaeix cada dia més a possibilitat de fer una llista conjunta.

Cada dia és més difícil però si hi hagués algun acord per incorporar el PDECat a la candidatura de Junts, i l’Àngels Chacón guanyés les primàries, òbviament s’hauria de trobar una fórmula d’encaix en aquest sentit, perquè Àngels Chacón s’incorporés a la llista. Veig cada dia més lluny aquesta possibilitat però tampoc constato que el trencament s’hagi produït del tot.

Vostè hi està intervenint encara?

En la mesura que puc. Jo en aquest moment tinc la influència d’una persona que ha estat a dalt de tot durant molts anys, però no tinc cap càrrec al PDECat, no formo part de Junts, no soc al govern de la Generalitat, no soc president de res. Per tant, la meva capacitat d’intervenció es basa en la influència que puc tenir amb determinada gent de tots aquests costats. 

Però no tira la tovallola…

No, perquè no soc de tirar la tovallola. Si hagués tirat la tovallola no s’hauria fet Junts pel Sí el 2015. I va ser l’única coalició electoral realment transversal que s’ha fet en aquest país en el món sobiranista. I va estar a punt de no fer-se. No vaig parar fins l’últim segon, de l’últim minut, de l’última hora de l’últim dia. I al final va sortir.

Artur Mas, durant una entrevista amb El Món / Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

Quan van començar fer-se públics noms que marxaven del PDECat tothom estava pendent de vostè, i al cap d’uns dies va decidir quedar-se.

Tenia dues opcions, quedar-me al PDECat o marxar [a JxCat] … o desapuntar-me de tot, de fet en tenia tres.

Se la va plantejar, aquesta tercera?

No, perquè crec que no és el moment de desapuntar-se de tot. Sí que vaig subratllar, i ho reitero, que la meva activitat estarà cada vegada més allunyada dels partits en general. Vull subratllar més el meu perfil institucional d’expresident del país. Crec que puc ajudar més en aquest sentit, fins i tot en el projecte sobiranista, que no pas amb una implicació molt gran en la vida partidista.

Però hi haurà una campanya. Què farà?

Quan es conformin les candidatures, estic segur que la gent del PDECat me’n parlarà i veurem en quines condicions puc ajudar d’alguna manera. Però la meva ajuda no pot ser de posar-me a la primera línia ni tampoc pot ser de manera que la meva intervenció es pugui llegir com una intervenció que vagi contra Junts o contra el president Puigdemont. No ho vull fer ni vull que algú pugui pensar que ho faig.

Si participa en un acte electoral, hi estarà rivalitzant…

No està concretat en absolut quina serà la meva possible intervenció en la campanya electoral.

Podria anar en algun lloc simbòlic de la llista?

Això segur que no. Quan dic que no m’implicaré des d’un punt de vista partidista, s’ha de llegir amb totes les conseqüències que comporta aquesta afirmació. No formaré part ni de la direcció de cap partit ni de cap llista electoral, en els propers temps. No es pot dir per sempre, però en el futur dels propers anys, de cara a la pròxima legislatura, no vull anar en cap llista, no vull cap càrrec de govern.

La seva última intervenció va ser a la compareixença de Perpinyà amb el president Puigdemont i el president Torra. I es va apel·lar a la mediació internacional. Quins ressorts veu activables després de la insistència de la UE a inhibir-se del cas català?

Els suports internacionals els comences a tenir més quan subratlles coses que a internacionalment es poden entendre millor que la independència pura i dura. Per exemple, la defensa dels drets humans, la llibertat d’expressió, els drets fonamentals, els drets polítics i civils, el dret a decidir o el dret a l’autodeterminació. Són conceptes que s’entenen molt bé i que molta gent hi dona suport. Per tant s’ha de treballar en aquest terreny. I la segona cosa que s’ha de treballar és que el suport a la independència dins de Catalunya sigui tan evident en algun moment, tan inapel·lable que, aquells a qui no agrada sentir a parlar de la independència d’un territori de dins de la UE com Catalunya, que som molts, no tinguin més remei, com a demòcrates que són, que llegir la realitat i acceptar-la. Però això ja depèn de nosaltres. Quanta gent més donarà suport a la independència en els propers anys? Si cada vegada som més, hi ha més possibilitats de fer intervenir els de fora. Si cada vegada som menys o som els mateixos, hi ha menys possibilitats.

Parlem del 50% o cal anar molt més enllà?

El 50% és una barrera psicològica i aritmètica. Passar del 50% és molt important, però cal anar més enllà i demostrar que amb el pas d’un cert temps aquestes majories a favor de la independència van creixent i can calant en el conjunt de la societat catalana. I a mesura que això es vagi veient, et dona més força i legitimitat. Evidentment passar del 50% no et permet automàticament passar a la independència d’un dia per un altre, a menys que el sobiranisme no trobés una estratègia per superar la legalitat espanyola i desconnectar-se’n. Però fins ara no ens n’hem pogut desconnectar.

Aquests arguments apareixen reiteradament en el discurs dels líders d’ERC.

Jo això ho deia quan era president de la Generalitat i no se’m feia cas, i se’m considerava tebi des del punt de vista de l’objectiu independentista, quan precisament deia el mateix que ara estan dient alguns dirigents d’ERC que aleshores deien exactament el contrari, que calia anar molt de pressa, d’un dia per un altre i que ho teníem a tocar de dits.

Ara qui més pressiona és l’ANC. Es planteja impulsar una llista si cap partit no posa la DUI al seu programa per aplicar-la si s’assoleix el 50% en les eleccions del 14 de febrer. Si fos així, hi podria haver sis llistes independentistes.

Això no té cap sentit. I si no llegiu el que va passar a Barcelona en les eleccions municipals. Tanta llista sobiranista, tanta llista independentista i al final l’alcaldessa es diu Ada Colau. Sembla que no hàgim après res, i ho tenim molt recent. I parlar de la DUI està molt bé, però ha de ser implementable.

El que reclamen és que s’implementi.

Aleshores s’ha d’explicar com. Perquè hi ha un ordenament jurídic del qual depenem que és l’ordenament jurídic espanyol. Aquesta és la realitat. Qui defensi fer i implementar una DUI ha d’explicar com es fa això. Mai sento ningú que ho expliqui.

Si el resultats del 14-F són els que preveuen les enquestes, quin govern s’ha de fer? Recentment, el president Torra i el vicepresident Pere Aragonès han coincidit a dir que ha de ser JxCat, ERC i la CUP.

Però si la CUP no ha volgut estar ni a la Mesa del Parlament. En teniu l’evidència en la sentència dels tribunals espanyols sobre el Procés sobiranista. Han estat condemnats Lluís Corominas, Anna Simó, Lluís Guinó i Ramona Barrufet perquè eren a la Mesa del Parlament. I Mireia Boya, que no hi era, ha estat absolta. Un partit com la CUP que no ha estat ni a la Mesa del Parlament voldrà agafar responsabilitats dins d’un govern, on t’has de mullar cada dia prenent decisions molt complicades, i més en els temps que venen? Jo ho dubto molt. Fins ara no ho han fet.

Torra ha provocat polèmica dient que l’autonomia és un fre per a la independència.

Sense autonomia, no hauríem arribat al 50% de gent que vota independència. Perquè gràcies a les eines de l’autonomia hem construït un país que ens ha portat que avui encara vulguem molt més, però perquè tenim aquesta base, que no s’ha fet jugant a la rifa. Aquesta base existeix perquè durant molts anys hem utilitzat els instruments de l’autogovern per construir un país que tingués consciència de país i voluntat d’anar endavant i que apreciés la virtut del fet que les decisions col·lectives es prenguin el més a pop possible de la ciutadania. Això és l’autogovern i gràcies a això avui podem aspirar a ser un estat com els estats europeus, que 40 anys enrere era molt difícil de pensar.

Ara fa uns anys que el 50% és a prop i les variacions que poden venir són petites a curt termini. Com es pot fer un altre salt?

Per a mi hi ha tres vies. La primera és seguir denunciant tots els abusos de l’Estat espanyol, que conculca drets fonamentals i que hi hagi cada dia més gent a Catalunya que s’adoni que no ens convé aquesta pertinença a l’Estat espanyol. La segona via és el bon govern. Amb els instruments que tenim hem de ser capaços de demostrar a tota la ciutadania que som capaços d’utilitzar-los en benefici de tothom i d’una forma més eficient. Ara tenim el repte de la pandèmia, d’aixecar el país, de crear feina més estable, garantir salaris més dignes i fer que els serveis públics siguin millors. I la tercera via per convèncer més gent és dibuixar un país que molta gent se senti cridada a voler-lo, fins i tot gent que no és independentista.

I la via dos i la via tres com s’apliquen amb recursos insuficients?

Com sempre ho hem fet, amb imaginació, talent i de pencar. Sense diners hem fet moltes coses en aquest país. Si hem construït el sistema sanitari que tenim, o el sistema universitari que tenim, algunes infraestructures punteres, si hem aconseguit que Catalunya tingui una economia molt oberta cap a l’exterior… Tot això ho hem fet sense gaires diners i moltes vegades sense totes les competències. Ho hem fet amb una idea molt clara, que era que els poders públics s’havien de bolcar cap a un tipus de país que valgués la pena i el món de la iniciativa particular i privada i associativa hi havia de col·laborar al mateix nivell fent-se coresponsable del país que podríem tenir, així l’hem construït.            

Nou comentari