Set del vespre. Plou a la plaça del Rei de Barcelona. Una munió de militants i simpatitzants del PP s’amuntega literalment en una petita sala de Philippines Club (algú bromeja i diu que necessita un ‘costalero’ per introduir a collibè els protagonistes de l’acte, Cayetana Álvarez de Toledo i Albert Boadella, a la sala). De sobte se sent el so eixordador d’un tro. Alguns assistents s’espanten i s’encongeixen. Un home riu i es gira cap a un altre: “Eso, eso, un bombardeo es lo que hace falta!”, exclama. La calor augmenta. A les primeres files la que havia estat delegada del govern espanyol a Catalunya María de los Llanos de Luna no para de ventar-se amb un ventall de vermell elèctric.
Passen pocs minuts de les set i irromp a la sala una Álvarez de Toledo somrient. Al seu darrere camina Albert Boadella. Aplaudiments, petons i abraçades fins arribar a un sofà blanc on s’asseuen i comencen un diàleg ple d’estirabots contra el que consideren que és una part de la Catalunya “que no és demòcrata”, el procés, el nacionalisme, la xenofòbia i la democràcia. El seu intercanvi parteix del seu particular anàlisi sobre “com hem arribat fins aquí”, una qüestió que els planteja el periodista de El Español, Cristian Campos, que exerceix aquesta tarda de moderador del debat.
A partir d’aquesta qüestió Boadella i Álvarez de Toledo construeixen un relat per concloure que Catalunya no ha estat víctima del franquisme. “Durant la Transició es van pensar que s’havia de restituir una sèrie de coses a Catalunya perquè existia el complex que se’ls havien tret les institucions, oblidant el cop d’Estat que havia fet durant la República Lluís Companys”, sosté el dramaturg. Això va afavorir que es vengués “la idea que Catalunya és una víctima, però víctima de qui? Del franquisme? I Almeria i qualsevol altre què han de ser?” Boadella ho nega. “És una fal·làcia absoluta, però s’ha sabut vendre molt bé, i [els governs espanyols] han caigut tots en la trampa i han cedit a la política del xantatge constant”.
Boadella té clar que la situació té uns culpables i assenyala amb el dit els governs espanyols de totes les tendències. “La responsabilitat immensa del que ha passat aquí és dels governs d’Espanya perquè s’ha tolerat als nacionalistes com els nens mimats, a qui deixes fer de tot i un dia et cremen la casa i a tu a dins. I aquí ha passat exactament això”.
Álvarez de Toledo hi posa cullerada perquè la idea del binomi franquisme i Catalunya li ha agradat. “S’ha negat que sempre hi ha hagut moltes Catalunyes, aquest ha estat l’èxit del nacionalisme, el sintagma de Catalunya franquista s’ha esborrat del discurs públics”. Ara bé, afirma la marquesa del PP, “aquella Catalunya va existir, només cal anar a les portades de ‘La Vanguardia española’, i en canvi en la reescriptura de la història s’ha esborrat”.
La ‘classe’ d’història de la candidata del PP i Boadella havia anat precedida d’un retrat de la Catalunya actual des de la seva òptica. Álvarez de Toledo diu que a Catalunya “hi ha una Espanya exiliada per l’assetjament del nacionalisme, espanyols que s’han refugiat en un exili interior, catalans que han exercit l’autocensura”.
Boadella salta més tard per reblar el clau i defineix ja no el nacionalisme sinó “el catalanisme” com un moviment d’arrel xenòfoba que en temps de Francesc Cambó es va voler disfressar amb una pàtina de cultura amb projectes culturals com la col·lecció de clàssics de la Bernat Metge. El dramaturg no té més que paraules de menyspreu per l’independentisme al qual considera “una secta” que ara, apunta, “ja no està unida ni tan sols per aconseguir un nirvana per a Catalunya”. Ara, afegeix tot seguit, “la única unió de la secta és l’odi, que uneix més que l’amor, però ja no hi ha una esperança ni una il·lusió, es tracta de fotre els espanyols de la forma que sigui, aquesta és la única obsessió i l’únic que els mou”.
“És un paisatge terrorífic”, lamenta. Tant terrorífic que l’home que esperava un bombardeig s’adorm en un racó de la sala mentre els dos ponents continuen amb la lletania contra l’independentisme i s’aventuren en un exercici de comparació entre Madrid i Barcelona. Òbviament Barcelona és ara una ciutat tancada, poc permeamble a la diferència, mentre que Madrid és tot joia, alegria i democràcia. Ara bé, Álvarez de Toledo no s’està de trobar algun aspecte positiu enmig d’aquest panorama: “El procés ha fet aflorar la Catalunya sotmesa i arraconada i ha representat la fi de certa adolescència del nacionalisme, que s’ha donat un cop de cap contra el mur de la reaalitat, i el primer d’aquests murs ha estat l’1 d’octubre”.
