Cervera. Concretament, el número quatre del Passeig de l’Estació. El Centre Obrer Instructiu d’Unió Republicana ha estat per unes dues hores un mini parlament. S’hi ha celebrat la segona sessió del debat d’investidura de Quim Torra. Era l’escenari on el poderós consell polític de la CUP havia de decidir si mantenia les quatre abstencions i permetia la seva investidura, o bé portava el país a unes noves eleccions per aclarir el paisatge.
Però la reunió també ha servit per fer teràpia de grup i repensar l’acció política de la CUP en el procés. El procés constituent, crear un gran think tank de l’esquerra, obligar a una assemblea de càrrecs electes, deixar de fer política reactiva als grans partits independentistes i apartar-se del debat pressupostari han estat les altres conclusions d’un dia que, al capdavall, ha estat tranquil, o com a mínim, molt més tranquil del que s’esperava. No ha estat una fumata negra, ni blanca. Una fumata groga en un país on la política s’ha tenyit d’aquest color.
Un cónclave demanat per les influents territorials de Barcelona, Baix Llobregat i Camp de Tarragona i organitzat a córrer cuita en el dia de descans entre la primera ronda i la segona ronda de la investidura. Un diumenge de primavera després que a la capital de la Segarra caiguessin del cel 35 litres d’aigua per metre quadrat. El cónclave se celebrava aprofitant l’assemblea estratègica que la formació feia al Teatre de la Passió de la ciutat. Una assemblea important perquè ha de debatre com ha de ser i com s’ha de renovar orgànicament una organització política que supera els dos mil militants.
Sobre la taula hi havien dues possibilitats dividides en tres preguntes. Concretament , la dicotomia es plantejava en dos escenaris. Un primer, amb què els quadres havien de decidir si la CUP-CC es posicionava a favor de la investidura del candidat Torra amb 4 vots favorables o 4 abstencions. I un segon, si votava en contra de la investidura Torra amb 4 vots desfavorables.
Aquest plantejament suposava una segona votació, per traduir els vots al ple. Si es feia costat a Torra amb 4 vots favorables, implicava que la CUP-CC donaria llum verda a la conformació d’un Govern, amb una “implicació i corresposabilització política amb el programa d’aquest”. Les 4 abstencions implicaven que la CUP-CC no volia “ser un obstacle a la formació de Govern” però que aniria a l’oposició.
Des de divendres que les terriorials debatien, els números pràcticament estaven fets. Finalment, han estat 24 vots contra la investidura, 40 que han defensat l’abstenció i una abstenció. Un resultat còmode. De fet, les cares dels consellers polítiques han estat relaxades. No s’ha vist tensió. Fins i tot, a les finestres frontals de l’edifici se’ls veia beure alguna Coca-Cola. Cap de les dues parts ha defensat amb passió la posició. Tothom havia decidit, però ningú n’estava del tot convençut. En diuen resignació. De fet, tampoc les grans organitzacions com Endavant no havien donat una consigna.
“Encara que sigui una merda, alguna mínima cosa podrem fer si hi ha Govern”, pensaven uns. Els que defensaven el No tampoc han exposat un argumentari sòlid, una proposta viable que convencés. “No s’ha vist una estratègia al darrera, tots teníem ganes de dir que no, però tampoc hem presentat una alternativa estratègica sòlida, era com tornar a eleccions amb una postura pre-política”, apuntàven altres. La imatge del dia ha estat com Isabel Vallet, un autèntic tòtem i veu clau d’Endavant i més amb Anna Gabriel a l’exili, ha marxat a mig consell polític sense males cares i donant per dat i beneït una previsible majoria a favor de l’abstenció del grup parlamentari.
Les posicions del ‘no’
En aquest sentit, diverses posicions del ‘no’ no amagaven el seu argumentari. Alguns apuntaven que investir Torra era “donar corda a l’autonomisme”. Altres consideraven que amb el seu primer discurs no n’havia hagut prou. Però que tampoc n’hi havia hagut prou amb la rèplica de Carles Riera. “Jo tenia prou clar que no podem continuar amb aquesta farsa”, expressava un altre dels participants partidari d’eleccions. “No hi ha confrontació”, apuntava un altra. “I què fem? PDeCAT i ERC volen la no confrontació, gent de JxCAT i molts de nosaltres volen el marc de la República, és una pilotada endavant”, afegia un altre. “Hem de deixar la retòrica i anar a coses tangibles, fer la República alguna cosa que es toqui, es noti, que sigui això, tangible”, era l’aposta d’un altre. “Què farà el conseller d’Interior Buch, enviar la Brimo contra els CDR quan tallin una autopista?”, es preguntava un altra dels participants al cónclave.
Una de les tesis que abonaven alguns partidaris del ‘no’ implicaven restituir el “momentum del 1 i el 3 d’octubre”. Una situació que requeria tornar a fer eleccions, sense complexos perquè Tornar “des de quan al poble català li han fet por les urnes?”. Unes eleccions a las que l’esquerra i l’independentisme hauria de continuar l’embat amb una candidatura unitària de la societat civil amb Carles Puigdemont, de número 1; Oriol Junqueras, de dos i Anna Gabriel, de tres i la resta ciutadans de les entitats i dels CDR. “Una mena de proposta com la que Quim Arrufat va plantejar al Parlament, l’estiu de 2015”, destaca un dels defensors d’aquesta via. Una llista que s’hauria de batejar en anglès, com “Freedom for Catalonia, Democracy in Europe” per internacionalizar el conflicte.
Aquest procés contemplava que si es guanyava les eleccions, es podia convocar una “vaga general pacífica de dos dies concentrant propaganda en llocs turístics” mentre s’implementava la República executant la Llei de Transitorietat Jurídica i el control del territori pacíficament des dels ajuntaments. Amb gestos de fortalesa com el retorn de Carles Puigdemont o d’Anna Gabriel. Una aposta arriscada que si no sortia del tot, comportava esborrar el concepte de “normalitat” a Catalunya mentre l’Estat espanyol i la UE no respectessin els mandats democràtics dels ciutadans de Catalunya.
“L’Estat volia Govern perquè l’hem de fer?”, es qüestionaven altres partidaris del no. “El president a restituir és Carles Puigdemont, i punt, la resta, és com buscar una ‘normalitat’ a la que nosaltres no hi podem contrinuir”, afegia una de les altres partidàries del no. “La cosa no va d’organitzacions, no són dues posicions enfrontades entre Endavant o Poble Lliure, és la gent que no ho veu clar, però tampoc acabem de bastir una alternativa prou convincent per anar a eleccions que és el que el cos ens demana”, reblen dos dels partidaris del ‘no’ en conversa amb el Món.
L’abstenció
Els partidaris de l’abstenció tot i expressar i deixar molt clara “la poca confiança en el Govern i el poc que agrada el perfil de Quim Torra”, consideren que “alguna cosa més es podrà fer si hi ha Govern”. “No sé quina mania en dir que Torra és un candidat de la CUP!”, s’exclamen a més de no amagar que desconfien de l’executiu que s’articularà. L’única cosa que sosté l’abstenció per fer Torra president és que si hi ha Govern tindrem un “petit marge per fer més coses”.
Però també, els defensors de l’abstenció com del no han deixat pal·lès és que la CUP “no serà crossa de res” i que “no els esperin en la batalla de pressupostos”. “Anem a l’oposició que quedi clar, no anem a garantir l’estabilitat de ningú”, adverteixen. En aquest sentit, la CUP ha volgut deixar clar que els pressupostos -la llei que garanteix la continuïtat d’un Govern- no seran moneda de canvi com la legislatura passada ho van ser per exemple, de la negociació del referèndum. “O hi ha mambo, no la CUP no hi serà”, alerten. “Els pressupostos s’haurien de plantejar en un marc mental molt, molt diferent i ara no s’albira ni de bon tros”, remarquen.
Per això, amb una CUP alliberada en l’oposició, els partidaris de l’abstenció, i en certa manera els del ‘no’, s’han posat deures. En primer terme, exigir a Torra concreció sobre com es farà el procés constituent més enllà “d’un gran debat ciutadà”. Com a possibilitat, plantegen crear una Oficina Tècnica del Procés Constituent amb una figura versemblant al capdavant, com David Fernàndez.
En segon lloc, construir un gran think tank de l’esquerra per aprofitar el capital humà que la CUP ha aglutinat en els darrers anys implicant a les organitzacions socials de l’esquerra. Un gran centre que pensi en “polítiques públiques” i com portar-les a terme, o com fer República de manera tangible. “Hem d’imaginar el que faríem nosaltres si estiguèssim al Govern”, asseveren els partidaris d’aquest think tank. Un centre de pensament que arrossegui les altres esquerres, els actors socials compromesos amb la construcció de la república o les lluites socials que eixampli la base.
I una altra de les obligacions ha estat autoimposar-se marcar el relat propi, “no ser reactius a l’acció política d’un altre” com ha passat en les dues darreres legislatures. “Tenim capacitat de fer política i no només a opinar o a reaccionar sobre l’agenda de l’altre, no cal anar a remolc, la nostra acció política ha de marcar el debat”, s’han conjurat. Sia com sia, la majoria independentista s’ha donat sis mesos més de vida i la CUP una oportunitat de respirar fons en la carrera d’esprintades dels darrers mesos.
I per descomptat, una assemblea de càrrecs electes que treballi en consonància al consell de la República de l’exterior. Una assemblea de la que no se n’han concretat encara els treballs ni els seus protocols però que “superi” les institucions autonòmiques com un primer graó de les institucions republicanes.
