Aamer Anwar ja era conegut al Regne Unit per la seva lluita a favor dels drets humans, i per ser un defensor del dret a l’autodeterminació dels pobles i de la independència d’Escòcia. A Catalunya, en canvi, se’l coneix des de fa uns mesos, quan es va anunciar que seria l’advocat defensor de l’exconsellera Clara Ponsatí per tal d’evitar que l’euroordre emesa pel jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena es fes efectiva i que per tant no l’extradeixin a territori espanyol.
Rector de la Universitat de Glasgow, ha aconseguit el seu prestigi en el món jurídic després de, per exemple, haver fet d’advocat de la família d’una noia de Glasgow de 20 anys que va marxar a Síria per casar-se amb un membre d’Estat Islàmic, i per combatre la discriminació racial, la xenofòbia i l’islamofòbia. Es defineix com un home d’esquerres, i la seva defensa de Ponsatí està sent, visiblement, una de les més polítiques dins la causa independentista.
L’any passat explicava en una entrevista a El Món com havia sobreviscut a l’atemptat de les Rambles, i ara, quasi un any després, explica des de la Universitat Catalana d’Estiu de Manresa com veu el canvi de govern espanyol, insisteix que el conflicte s’ha de resoldre políticament i no jurídicament, i assegura que a Espanya “no hi ha democràcia, sinó franquisme”.
Quan va ser el primer moment que va pensar que Espanya no era una democràcia?
Ho vaig tenir clar quan l’1 d’octubre vaig encendre la televisió. A mi em van oferir d’anar al referèndum com a observador, però no vaig poder perquè m’ho impedia un altre assumpte jurídic. Però quan vaig encendre la televisió i vaig mirar les xarxes socials em vaig quedar horroritzat. Recordo que en aquell moment vaig pensar: això sembla una cosa que podria passar a Rússia o a l’Orient Mitjà. A països autocràtics governats per monarquies no democràtiques o per militars. Però això passava al cor d’Europa. I en aquell moment em vaig adonar que semblava que Franco hagués tornat. És que de fet, és una cosa que t’has de preguntar quan veus policies cantant cançons a favor de Franco. Per tant, per mi, l’1-O va ser el moment en què vaig veure que Espanya estava fora de la llei i de la democràcia.
Com a jurista, com veuria que el Govern de la Generalitat agafés les claus de les presons de Lledoners i Puig de les Basses i alliberés els presos polítics que hi estan tancats?
No em correspon a mi parlar sobre la situació política interna de Catalunya. Crec que el Govern està en una situació molt complicada. Fa temps que penso que hi ha el risc que el govern espanyol posi trampes al Govern català per tal de dur-lo a una taula de negociació. Fins i tot amb el canvi de règim de Rajoy a Sánchez. Posaré dos exemples d’abús. Un és que aquest cas és com si un gàngster entrés a casa meva, agafés els meus fills com a ostatges, els apuntés amb una pistola al cap i em digués: “Vine i seu a una taula amb mi, prenem un cafè, i parlem sobre com resolem aquest problema”. La primera cosa que diria qualsevol ésser humà civilitzat seria “allibera els meus fills i després parlaré amb tu”. No es pot negociar amb un gàngster que té ostatges. El que vull dir és que, per permetre una negociació, primer de tot han d’alliberar tots els presos polítics i anul·lar totes les euroordres.
I el segon exemple?
Ara que els presos polítics estan a Catalunya, l’Estat espanyol pot dir ‘Oh, nosaltres no tenim presoners’. De manera que internacionalment diran que ells no tenen presos catalans. De fet, el govern català té els seus propis presos polítics. El PSOE ha posat en escac el Govern donant-li la clau de la cel·la dels seus presos. És per això que està en una posició molt complicada. Perquè no es pot d’una banda demanar la seva llibertat i de l’altra ser qui governa aquella presó. I això és quelcom que s’ha de resoldre ràpidament.
Ho troba una humilació?
No crec que sigui una humilació, però penso que el govern català ha hagut de suportar molts tipus d’atacs. I els ha resistit amb honor. Han rebutjat rendir-se i sotmetre’s. I aquest és un altre exemple de com el govern espanyol tracta els catalans i el seu Govern. Al final tothom sap que els catalans van escollir democràticament els seus partits i van atorgar al Parlament un mandat per la independència. I això no va ser permès, i van arrestar el Govern, i van imposar unes eleccions que van acabar guanyant els independentistes. La humiliació és pel govern espanyol, no pel català. Estan perdent tot el respecte internacional. En canvi, el govern català està en una situació molt difícil, però la seva força ve de la gent dels carrers.
La Fiscalia reclamarà l’extradició de Ponsatí per ‘traïció’. En aquest cas la violència també és necessària, com ho és en el cas de ‘rebel·lió’?
No. El que passa és que la ‘traició’ és una llei que es remunta al 1311. És molt arcaica. I acusar algú d’això per organitzar de manera pacífica un referèndum no té sentit. Intenten encaixar d’alguna manera el crim de rebel·lió. En canvi, nosaltres no som capaços de veure cap prova que tingui l’Estat espanyol que relacioni la Clara amb cap tipus de violència o rebel·lió. I aquest és el problema fonamental. Que el dret a l’autodeterminació no pot ser un crim. Perquè Espanya sigui part de la Unió Europea ha d’acceptar aquest dret.
Si el jutge escocès rebutja l’extradició de Clara Ponsatí, ella haurà de seguir exiliada a Escòcia. Quines accions legals poden prendre per tal que ella pugui tornar a Catalunya lliurement?
És important que la gent entengui que tant si parlem de Carles Puigdemont, com si parlem de Clara Ponsatí, aquesta gent té família, amics, gent a qui estima… Per tant, volen tornar als carrers de Barcelona una altra vegada. La Clara té una mare de 91 anys i un fill jove. Com a mare i com a filla vol veure la seva família. I també vol tornar perquè estima el seu país. Quan era consellera feia el seu deure pel poble de Catalunya. I és important recordar que si guanyem el cas de la Clara, haurem guanyat una batalla, però no la guerra. La guerra només es pot guanyar si el govern espanyol allibera tots els presos polítics i anul·la totes les euroordres. Si no és així, és una mentida. Llavors no pot dir que vol solucions polítiques.
De moment ja han traslladat sis presos a Catalunya.
No serveix de res col·locar un pres en un lloc que un altre. Segueixen sent presos. I això és inacceptable. Ha d’haver negociació, però aquesta no es pot produir fins que no els alliberin. No han comès cap crim. Si poden alliberar homes a qui els han caigut 9 anys per violar una jove als Sanfermines, quin sentit té tancar aquestes persones durant 33 anys?
Però i si això no passa? En cas que no els alliberin i que tampoc anul·lin les euroordres, pensen des d’Escòcia prendre accions legals contra Llarena o el govern espanyol?
Totes les opcions estan sobre la taula. Perquè ho veiem com un abús fonamental dels drets humans. L’opció final seria, evidentment, anar als tribunals europeus. Però ara el primer pas és que rebutgin l’extradició de la Clara. He de dir que estem treballant de molt a prop amb advocats de Bèlgica i d’Alemanya, i Gonzalo Boye està al centre fent una feina espectacular, treballant nit i dia i coordinant tots els equips internacionals. De manera que estem anant en la mateixa direcció. Però repeteixo: la solució no ha de ser judicial, sinó política. Si Pedro Sánchez demostra que realment li preocupa aquest assumpte i que és socialista, la primera cosa que ha de fer és alliberar-los. És un insult per una democràcia que hi hagi presos polítics.
El jutge belga ha rebutjat l’extradició dels exconsellers Lluís Puig, Meritxell Serret i Toni Comín. Si, per exemple, el jutge alemany sí que extradeix Carles Puigdemont, a qui culparem?
Ha d’haver una revisió de les ordres de detenció europea ja que quan es van crear no estaven pensades perquè els països perseguissin de manera política els seus propis ciutadans o que es fessin servir com una eina d’opressió. Estava pensada per criminals seriosos com per exemple assassins, violadors o narcotraficants. I és per això que aquest cas és crític. Perquè Espanya no només ha posat el focus en si mateixa -les seves lleis, el franquisme, la seva policia, la seva història-, sinó que també l’ha posat en com els països poden fer un ús abusiu de l’euroordre.
Vostè ha experimentat casos de racisme. Ha notat conductes racistes per part de l’Estat espanyol contra els catalans?
Sí, sobretot ho he vist quan tradueixo els missatges que rebo a les xarxes socials. És una minoria, però jo he vist l’abús de la islamofòbia. La gent m’ha dit advocat jihadista, pakistanès, etc. I jo sempre penso: això què té a veure en res? Jo simplement sóc un advocat. Jo discuteixo la llei. Què té a veure la meva religió o el color de la meva pell? I veig que aquesta mateixa gent parla dels catalans sense el mateix respecte. I sí, els tracten com a ciutadans de segona classe.
Encara que hagi pogut ser indirecte, ha tingut algun contacte amb el govern espanyol? Tant el de Rajoy com el de Sánchez.
No. Al cap i a la fi nosaltres ja tenim proves de què no hi ha hagut malversació, tenim els vídeos dels atacs contra la gent innocent. Ells en canvi no tenen proves de la suposada violència que diuen que va organitzar Ponsatí en més de 200 punts de votació.
Amb les mateixes proves, hi ha independentistes que estan en llibertat a Europa i d’altres que a Espanya estan empresonats.
La tàctica d’internacionalitzar el cas ha funcionat. Si no s’haguessin exiliat, aquestes persones ara estarien a la presó. Ara el focus internacional està situat en les mecàniques internes de l’Estat espanyol. Si no haguessin marxat a l’exili i els haguessin tancat a tots a la presó, el món internacional hagués assumit que aquestes persones van desobeir la llei. Ara, en canvi, es veu que qui desobeeix la llei és Espanya. Els ha sortit el tret per la culata. I s’han d’adonar que els sortirà malament si no seuen a la taula a negociar com a iguals. No pots negociar des d’una posició de debilitat.
Quin marge de negociació veu a l’Estat espanyol?
Avui Espanya pot escollir entre estar a favor de la democràcia -i permetre la gent a expressar el seu dret internacional de l’autodeterminació- o estar-hi en contra, però això només farà augmentar la ràbia i la frustració del poble català. Molts països s’estan qüestionant què està fent Espanya amb la seva població. La pregunta que em faig és la següent: quant trigaran a utilitzar aquests mateixos mètodes contra el poble espanyol? I aquest és el veritable perill. Espanya, igual que altres països, pateix un problema de finançament, de corrupció, d’austeritat, etc. I això semblava que fos molt convenient per un govern de dretes, però ara veiem que el govern socialista i el del PP són dues cares de la mateixa moneda, perquè desvien l’atenció dels problemes reals que té la gent d’Espanya, com per exemple l’atur o la falta d’habitatge, i ho converteixen en una guerra contra el poble català. Això és igual que quan els Estats Units van a la guerra per desviar l’atenció dels seus problemes interns. I a mi em sembla que aquesta és també una excusa per enviar les tropes i la policia contra el poble català. Franco hagués animat els centenars de policies que l’1 d’octubre van atacar catalans indefensos amb els seus peus, amb els seus punys, i amb els seus vehicles. A Espanya encara veiem l’ombra del franquisme.
Aquests dies s’està disputant el Mundial. Ja que vostè insisteix en què l’esperit de Franco encara vaga per l’Estat espanyol, creu que Espanya va passar per una transició o per una pròrroga?
A Espanya l’han expulsat. Això no és democràcia, sinó franquisme. És molt trist, perquè molta gent a Espanya va donar les seves vides per lluitar contra el feixisme.
