Després de més de mil concerts multitudinaris, mig milió de discos venuts i diversos programes de televisió d’èxit a les espatlles, descobrim que encara és possible deixar Antonio Orozco sense paraules. És tan fàcil —o difícil!— como convertir-lo en espectador d’un moment màgic creat per l’investigador Zacharias Vamvakousis amb el suport del programa Art for Change ”la Caixa”. Reflexions del cantant Antonio Orozco per a la sèrie de cultura del Mirades amb Ànima de “la Caixa”.
Jo sempre he estat molt d’escriure i molt poc de parlar. Per això, des dels 15 anys, la música ha estat la meva via de comunicació, cosa que m’ha servit per dir tot el que no era capaç de verbalitzar. Puc prometre que mai no vaig somiar amb escenaris plens ni amb gent cantant les meves cançons; simplement componia mentre treballava com a programador informàtic. Entenc que tothom necessita finestres per expressar-se, sobretot les persones més vulnerables, i la música és la finestra més bonica que hi ha, perquè té la increïble capacitat de descongelar els cors.
“Tothom necessita finestres per expressar-se”
A La voz kids passa una cosa meravellosa: quan ve una persona amb una discapacitat, com que el jurat estem d’esquena, no hi ha prejudici. I veus que realment no hi ha cap limitació en la seva expressió. És perfecta! Les limitacions les posem nosaltres amb les nostres idees preconcebudes. Fa poc vaig estar treballant amb uns nois amb problemes de visió capaços de crear uns panorames musicals que jo mai no hauria estat capaç de veure. Una cosa aclaparadora…
Parlant de nens, crec que no hi ha paraules per descriure el Joel —un nen de 10 anys amb paràlisi cerebral i greus problemes de mobilitat —tocant Every breath you take de The Police amb el simple moviment dels ulls. Ho pot fer gràcies al software The EyeHarp, creat per l’investigador i músic Zacharias Vamvakousis amb el suport de MUSA i del programa Art for Change ”la Caixa”. Quina bellesa a la seva mirada! Quina meravella que algú amb paràlisi cerebral pugui comptar amb aquest element d’expressió tan concret i real, que salva tantes llacunes.
Perquè el que cal tenir ben clar és que tothom ha de poder accedir a la música o a l’art. No és una qüestió que s’hagi de discutir. Ha de ser així! I crec que gràcies a persones com Zacharias Vamvakousis, l’inventor del EyeHarp, estem més a prop que això es normalitzi. Jo em trec el barret davant d’algú que un dia va pensar que, només a través de la mirada, una persona podria interpretar partitures. Digues-li boig: per mi és un heroi que ha canviat la vida de molta gent per sempre. Perquè una vida amb art és una vida sense fred.
Hem d’aprofitar les noves tecnologies per treure-li suc a la felicitat. Per això, que Art for Change ”la Caixa” hagi contribuït a convertir The Eyeharp en un projecte viable em sembla essencial. És un exemple de com en pot arribar a ser, d’important, la responsabilitat social d’una gran companyia, tot i que per poder-ho aplicar a tots els nivells de la societat també caldria compromís polític.
“Hem d’aprofitar les noves tecnologies per treure-li suc a la felicitat”
Crec que tothom, amb discapacitat o sense, ens pot aportar coses. El meu gran amic Gonzalo, que segurament participarà en els pròxims Jocs Paralímpics de Tòquio, és un gran exemple per a mi. D’ell, només n’aprenc coses meravelloses. Perquè no permet que ningú posi límits a la seva vida ni als seus actes ni a la seva carrera ni al seu somriure. L’admiro per la manera que té d’afrontar la vida. I, alhora, conec molta gent que tècnicament té moltes capacitats de la qual no he après res.
Al llarg de la meva carrera he vist molt clarament la funció social que té l’art i la importància que té per a les persones amb capacitats diferents, i això és el que ha fet que, des que vaig començar amb la música, em comprometi amb moltes causes sempre amb la finalitat de millorar la societat. I, per descomptat, continuaré fent-ho mentre el cos aguanti. Perquè només si ajudem els altres ens ajudem a nosaltres mateixos.
